“Biographie de la faim”, el llibre fonamental d’Amélie Nothomb

Amélie Nothomb és una noia belga nascuda a Kobe, al Japó. Filla de diplomàtics destinats a l’orient llunyà, va tenir una infància i una joventut marcada pels continus canvis de residència. Si coneixeu algú o alguna, que ha nascut fill de guàrdia civil o de director de la caixa i diu que l’han marcat els continus canvis de població a que la professió de pare l’ha obligat, recomaneu-li la lectura de “Biographie de la faim“: les primeres lletres al Japó i en japonès, llengua que no abandonarà pas mai més, poc després cap a Pekín, cap a Nova York, a Bangladesh i, si no em deixo cap etapa, a la Bèlgica d’expressió francesa.

“Biografhie de la faim”, és la història de tota aquesta peripècia vital i és moltes més coses encara. Ens explica que de petita, al Japó, es va afeccionar a beure’s els culets de champagne que quedaven a les copes, un cop acabades les recepcions de la delegació diplomàtica. Ens explica molt bé que, un dia, va decidir deixar de menjar i va patir el que avui en diem anorèxia. I ens explica que, sempre, ha tingut una certa tendència a l’autisme. Tot plegat en primera persona, sense cap vedettisme. La lectura de “Biografia de la fam” és interessant, enginyosa i un xic preocupant.

Quan Emilio Manzano, encara a la Barcelona Televisió, la va entrevistar al “Saló de Lectura”, li va preguntar, entre d’altres coses, sobre el seu alcoholisme infantil. Amb el seu estrafolari look i l’expressió de bona nena que té, li va contestar: “Jo no sé si la gent és amnèsica o hipòcrita, però això i d’altres coses les hem fet tots…”

I això és el que té d’extraordinari la lectura d’aquest llibre sorprenent que, llegint-lo, d’alguna manera ens llegim a nosaltres mateixos. Que la seva impertinència ens pot portar als racons foscos de la nostra història on no hem tornat de fa anys.

Aquests dies Améile torna a sortir als diaris, que celebren la publicació del seu setzè llibre en setze anys de professió. Ella afirma, però, que d’escriure’n n’ha escrit seixanta-tres. Renoi! No deu ser pas perquè sí, que es passa quatre hores cada dia escrivint! Però jo n’espero sobretot obres biogràfiques. En aquestes, Amélie Nothomb, mostra un talent especial que a mi m’agrada.

Si no us fa el pes digueu-m’ho, però jo confio que us agradarà i no serà pas la darrera obra que en llegiu.