Una altra gran nit al Teatre Kursaal de Manresa, amb la “Suor Angelica” i el “Gianni Schicchi“, dues òperes de tres, del que es coneix per “Il Trittico” de Giacomo Puccini i que a vegades s’interpreten seguides.

“Suor Angelica” és una història que transcorre sencera dins d’un convent de clausura. Una monja, Angelica, rep la visita de la tieta, la Zia Principessa, estirada i autoritària. A partir d’aquí comencem a fer-nos la idea de què un autèntic drama és a punt d’esclatar. La noia, Angelica, ha estat reclosa per haver embrutat el blasó familiar al infantar un nen. Ella, la monja, no n’ha tingut mai més notícia i d’això en fa set anys! Els esdeveniments es precipiten i Angelica mor.

L’argument –no la música!- s’ha fet una mica vell. L’autor un tal Forzano (1884-1970), descriu un convent a la Toscana. Els diàlegs de les monges al pati del convent; una abadessa d’una autoritat pseudo divina o unes almoineres que tornen de captar, omplen la primera part

Els escenògrafs de l’Òpera de Sabadell, han confegit un bell escenari per aquesta primera part: un parell de tarimes amb flors, dos xiprers i una gran creu. Per la continuació: un decorat, del tot escaient per fer de locutori, on es desenvolupa l’autèntic drama. A mi m’ha agradat!

Si l’obra va –crec jo vaja- una mica fluixa de text, no està gens mancada de música i, sinó, escolteu el senza mamma que canta Angelica al saber que el seu fill fa dos anys és mort. I d’aquí al final la intensitat del drama i de la música no deixen en pau a ningú. I, el miracle, que al acabar ho arregla tot –pecats mortals i venials a l’hora,- està resolt amb un quadre d’una gran bellesa…

… Qui us ha recordat, si heu tingut la sort d’anar-hi, la Verge, que apareix al final per endur-se Angelica al cel? … a una Madonna clàssica o a “La primavera” de Botticelli, però vestida de blanc?…

Demà, si puc, l’Schicchi. Ara només em queda dir que Maribel Ortega, la soprano que fa d’Angelica, em va agradar molt. Que l’argentina Mariel Aguilar, contralt, que fa de Zia també. Totes –de la Maribel a la Mariel i fins la darrera monja- van actuar amb gran entrega i, almenys a mi m’ho sembla, amb una notable qualitat.

Fins demà!

Sándor Márai (1900-1989, és autor de dos llibres que he tingut la sort de llegir. L’un: “L’última trobada“, publicat en català ja fa uns quants anys i l’altre “La dona justa” que no he llegit fins ara. I no sé perquè he tardat tant, ja que el primer, em va agradar d’allò més.

“La dona justa” és la mateixa novel·la, feta tres vegades, amb punts de vista diferents. La història d’una dona, que no ha trobat en el matrimoni allò que n’esperava; que del seu marit no ha rebut aquella entrega total que esperava rebre’n, (i no em refereixo pas a l’aspecte físic de la parella), explicada a una amiga (una mica sospitosa), en una tarda, en un cafè de Budapest quan, el matrimoni, ja havia fet fallida.

I quan sembla que ja ho sabem tot, ve la segona part explicada pel marit i llavors la tercera explicada per la Judika.

Ja la llegireu, si us ve de gust i us agrada la bona literatura, però deixeu que us en digui alguna cosa més. Destil·lar sentiments d’una manera gens nyonya, amb precisió i justesa de tassador, sense enganyar-se en cap moment i fer-ho en forma de monòleg davant d’una persona que solament intuïm, és, com a mínim, per posar-ho de model als que voldríem aprendre’n. Si això hi afegim la descripció d’una classe social, d’un món, que està a punt de desaparèixer, fet per algú que no el qüestiona pas, sinó que ens l’explica, tenim un primer terç del llibre bo, molt bo, a l’alçada per exemple d’algunes pàgines de Proust. L’amic blogaire Ferran (Unquepassava.wordpress.com) diu que li recorda Zweig. D’acord! A mi també me’l recorda.

A la segona part, quan parla el burgés, el llibre no perd gens mi mica d’intensitat. Potser deixa de tenir el puntet de nostàlgia i trobo que es torna una mica més social a la manera de Mann (”Buddenbrook”).

Al acabar, a la tercera part, hi trobo un quart personatge escadusserament present a llarg de l’obra, però que m’ha captivat. I hi trobo, també, una mirada al món que ja no hi és aguda, sincera i descarnada.

Una darrera cosa: qui és la dona justa? Quina de les dues és l’autèntica dona justa: la Mária o la Judika? Perquè el títol del llibre diu ben clar, que de dona justa, només n’hi ha una. El que és jo ignoro quina deu ser per Márai “La dona justa“, i, si ho sabeu, podem discutir-ho!

Per celebrar Sant Jordi, al vespre, hem anat al teatre a veure “Sóc una bruixa”, uns monòlegs construïts sobre textos de la universal Mercè Rodoreda, interpretats per la manresana Mireia Cirera dirigida, pel també bagenc, Joan Mª Segura. Fins aquí la fitxa. Ara…

Tres textos, tres contes, encarnats d’una manera brillant per una Mireia Cirera sola a l’escenari, donant vida a les tribulacions de tres dones molt soles. No sé si estem davant de la millor Rodoreda, però sí que estem al davant de la Rodoreda que més m’agrada. La màgica, la fantàstica, la que dóna la volta a realitat i ens parla, no d’allò aparent, sinó d’allò que realment els passa a les seves protagonistes.

No en sóc pas especialista. Només en sóc lector. Tampoc sóc especialista en Jung o Freud, però de tots dos n’hi he trobat traces.

Però anem a la representació. L’escenari no té fons llevat d’unes cortines fosques i, a una banda hi ha una taula blanca, d’escriptora, sense calaixos. Al damunt una gran màquina d’escriure Olivetti, de carro gros i d’aquell verd sòrdid de despatx o de notaria. Un gerro buit. Un penjador de peu… Res més. El terra té fulls escrits escampats com si haguessin caigut distretament… Tot és essencial, minimal, necessari…

O sigui que l’artista s’ha de jugar la cara, sola, tan sola com els seus personatges. Entra vestida de Rodoreda a Ginebra. Penja l’abric i el gorret de llana. Posa unes flors al gerro i ja és la primera dona, la que escriu “Una carta“. Sense interrupció passa a ser, a “El riu i la barca“, la noia que… potser que no us ho expliqui. I, finalment, és, a “La salamandra“, algú que no pot ser, algú que viu mig conte metamorfosat, que viu una realitat kafquianament. I ens la creiem i acabem plorant amb ella.

Al sortir –això és Manresa- tinc la sort de saludar-los –actriu i director- i decideixo que els dec aquest modest homenatge.

El dia 30 de març, diumenge, Cine Club Manresa va programar la pel•licula de Pere Portabella “Die Stille vor Bach”, amb la sala plena de gom a gom. Jo no sé el què en diuen els entesos però la meva impressió és que som davant d’una obra com poques, que es mira amb interès i es veu amb sorpresa, que no sabria encabir-la en cap dels esquemes retòrics — si així es pot parlar de cinema — que conec.

Al sortir de la sala, la certesa d’haver tingut una bella i gran experiència, és la impressió dominant. No és tracta solament d’una experiència estètica, tot i que de començament a final és tota una sorpresa. Es tracta també d’un experiment intel·lectual, una repassada a les idees fetes per avançat i un experiment moral que destrueix nyonyeries i posa les coses exactament al lloc on no toca.

Aquest amic de Joan Brossa i de Carles Santos i d’altres que ara mateix no puc recordar, fa una obra digne de la millor poesia!

El col·loqui va durar estona. Preguntes i preguntetes a part, les respostes de Pere Portabella constitueixen per se tota una lliçó sobre el fet artístic. Diria, si ho he entès bé, que l’autor fa una pel·lícula, o sigui: l’obra és l’objecte directe del director. D’acord. Però el més importat per ell no és l’obra en si, sinó el ressò que tindrà dins de l’espectador. És a dir que el film en si és un mitjà per sorprendre, provocar, fer patir o fer tocar la glòria, donar emocions i crear-ne de desconegudes. El veritable objecte de “El silenci abans de Bach” sóc jo, el qui en rep el profit, o sigui: el complement indirecte.

Tinc, ho confesso, una certa aprehensió per la literatura nord americana. La manera cinematogràfica, o almenys de sèrie televisiva, que usen per desenvolupar el discurs (successió ràpida d’escenes, l’accent posat en el desenvolupament i no tant en l’aprofundiment i una gran quantitat d’esdeveniments) em bloqueja una miqueta i a la llibreria o a la biblioteca,acabo per preferir un rus o un francès. Sí, ja ho sé que són manies. Què hi farem?

Però aquesta vegada m’he deixat seduir per una entrevista llegida a l’atzar i he trobat una joia. Gary Shteyngart és un narrador d’extraordinària potència i “Absurdistán” (Alfaguara) un llibre més que interessant.

Parlem-ne. La caiguda del règim a la URSS, dona lloc a una nova classe dirigent que s’enriqueix ràpidament d’una manera sinó bruta almenys no gens neta. El milionari mil-dos-cents-no-sé-que, té un fill de més de cent quilos que envia a estudiar als EEUU. La comunitat hassídica el rep amb l’encàrrec de circumcidar-lo, doncs el pare, d’estirp jueva, quan no era ric no creia en aquestes coses, però ara sí. Té una nuvieta al Bronx i un dia torna al Rússia… En teniu prou com a tast?

Hi ha moltes més coses. L’evidència de qui ha perdut la guerra freda i a quin preu ho paga. L’ascens social d’una bona colla de pintes. La videta d’una ciutat que es deia Sant Petersburg, més tard Leningrad i ara l’anomenen Sant Leninsburg. L’arribada a una república caucàsica a tocar de la mar Càspia on hi queda retingut en mig de lluites ètniques entre “sevos” i “svanïis”.

Hi ha tota una paròdia de l’acció americana a l’exterior, sota bandera de l’AmEx i Halliburton, que escruixeix. Si els perdedors de la guerra freda no hi queden gens bé, els guanyadors, Europa inclosa, hi queden fatal. Però no és una novel·la amb missatge polític, A mi em sembla més una novel·la psicològica, narrada en primera persona, per algú que pateix totes les malvestats imaginables. Algú amb un cos enorme i un equipament mental ben esquifit, i amb una llicenciatura en Estudis Multiculturals.

És un llibre molt ben escrit, un argument molt ben dosificat i un estil que ve a dir: jo te’n faig un esbós i mentre tu te’n fas capaç i l’interioritzes, jo ja passo a la facècia següent. Però, estimat lector, no riguis massa que llegeixes el Gran Llibre Sobre Els Mals Del Segle XXI.

Prometo seguir Shteyngart de prop!

14 març 2008

Enterrament del que fou l’Abat de Montserrat Cassià Mª Just… No hi vaig tenir personalment cap contacte, més enllà d’escoltar-li algun sermó, però bona part del final de règim anterior es va escenificar a casa seva. El tinc per un home bo i valent que acollia tothom quan, acollir, es pagava car.

…Vine tu perquè, quan em perseguien, em vas acollir! Oi que diu això el text de l’evangèlic examen final?

16 març 2008, diumenge

“La Passió segons Sant Mateu” de J.S. Bach ens congrega a la Basílica de Montserrat que fa un ple absolut. De ben segur que Bach tenia una gran motivació religiosa a l’hora de compondre. Cert! També una depuradíssima tècnica i aquell punt d’inspiració per tocar el sublim. “O Haupt voll Blut…”. (Oh! testa lacerada, tall 63, pels que, com jo, tibeu més de cd. que de concerts en directe).

Els meus coneixements no són pas suficients per fer-ne una crítica que no sigui el posar superlatius a tot arreu. Però jo em quedaria amb el Cor — Coral de la Universitat Rovira i Virgili, Tarragona — que em va semblar d’una qualitat i d’un ofici notables.

25 març 2008, dimarts.

I, ara, lamentablement perdem Josep Benet i a mi no em surten paraules per glossar res ni ningú. Així que a tots els qui ens precediu en el camí, bon viatge! Us trobarem a faltar!

“Violetes, els morts que us han nodrit

són gaire lluny de la seva esperança?”

deia Màrius Torres al seu “Campo Santo”

Estic llegint “Absurdistán” (Alfaguara) de Gary Shteyngart. Fins fa uns quants dies, que el vaig trobar descobrir llegint distretament La Vanguardia, no sabia ni que al món hi fos tal personatge. Bé - del llibre ja en parlarem — el senyor Shteyngart va emigrar de la URSS als EUA quan tenia set anys i, en aquesta novel·la, assaja un retorn accidental i accidentat al país original. Ho llegeixo amb molta atenció i crec que és un tema que pot haver donat lloc a un gènere, només que, per mi, és tota una descoberta. Si algú en sap més i m’ho fa arribar li agrairé.

Però ara em fa gràcia parlar de la meva col·lecció d’aparicions de Catalunya i de productes catalans a la literatura universal, o millor, a la literatura que hi tingut la sort de llegir. I Shteyngart diu que el psiquiatra novaiorquès del personatge tenia, en el seu consultori, uns sofàs Barcelona. Mira per on!

Per ara anem a les perles que he anat recollint des del dia que em vaig fixar en aquests detalls. La prolífica Amélie Nothomb — ja sabeu que m’agrada! - a “Cosmética del asesino” — la seva primera obra publicada — ens sorprèn cap al final dient-nos que tot plegat passa a la secció internacional de l’aeroport del Prat, exactament el 24 de març de 1999. Ha fet nou anys!

Unes quantes troballes més. Ariosto a “Orlando Furioso” cita Girona i València però “algú se’ls abraona a Barcelona…” No és que sigui un passatge important per la història… Joyce a l’Ulisses diu que una vegada va conèixer un home de Barcelona que sempre deia: postpràndium (corrents a veure què diu l’Enciclopèdia). I Magris a “A cegues” parla de Barcelona sobretot referit a la nostra guerra. I Thomas Mann a “La muntanya màgica” on parla de les sardanes al davant de la catedral de Barcelona. I Sartre a “La nàusea“, i Sciacia a “Càndid” citen les Rambles de Barcelona.

L’únic producte català que he trobat ha sigut la Cervesa Sant Miquel. A “El port de les aromes” de Lanchester, cada vegada que van a veure cervesa s’hi refereixen com… passem a les santmiquels

… quina manera de perdre els temps, oi? Però els sofàs Mies van der Rohe, m’han fet repassar la col·lecció.

Algú en té més…? Ningú té manies — ben tonto això de col·leccionar intangibles, oi? — com les meves…?

25 febrer 2008

Ha mort Josep Palau i Fabre. Una gran pèrdua que lamento profundament! No recordo qui em va fer notar un dia que en una foto de Jack Nicholson, que va publicar La Vanguardia, en l’estanteria del darrere, hi havia un llibre de Picasso escrit, com no, per Palau i Fabre. Deu ser de llarg d’escriptor català més llegit o més comprat debut a la seva passió pel gran Pablo Picasso.

Ara toca de rellegir la poesia de l’Alquimista Palau i Fabre, i reviure l’impacte, certament brutal, de “La sabata”, tota una sorpresa de la meva adolescència.

26 febrer de 2008

A Creta no hi he estat mai, però l’he vista tota, mira per on! Corrien els primers dies de setembre de l’any 98 i un grupet - la dona, el meu germà, la tieta Roser… - anàvem a Israel en avió. Eren els temps en que hi havia una pau ben notable, sobretot comparada amb el que ha vingut després. Varem estar de sort! Al creuar la mar Mediterrània, al cap de tres hores de vol, l’avió va sobrevolar Creta. Creta sencera d’occident a orient, en un matí lluminós.

Evidentment no vaig veure Réthimno i, de fet, ni sabia que existia. El meu contacte amb el món hel·lènic diguem-ne contemporani és el que m’ha proporcionat Kavafis, Nikos Kazantzankis i, després, Pandelís Prevelakis.

Hauré d’enfocar l’antena al món Grec, al cap i a la fi els hi devem gairebé tot!

2 març 2008

Quina primavera! “Digues que ens duràs, tu tant decidit, ametller florit? els dies més clars, més tendra la nit!”, deia Carner a “El tomb de l’any”. I… aquest matí, la dona i jo, hem anat a un dels nostres caminets predilectes dins del terme de Manresa. Una muntanya de Montserrat que la boirina tornava irreal, incorpòria, metafísica, ens feia de teló a la dreta i unes magnífiques vistes del Bages a l’esquerra.

Al sortir d’un revolt un camp d’ametllers ens ha donat la benvinguda. Quina olor de mel. Quin brogit de treballadores abelles. Hem vist una papallona d’ales verdes i grogues, tant elegant i distingida…! La flor d’ametller és petitona i blanca però no ben bé… sembla que una gota de vi negre i vell, caiguda just al mig, li doni un to vinós, sense ni notar-se.

- No era la companyia del Metropolitan de Nova York?
-…i?
- Tampoc era la de l’Scala de Milà. Ni la del Liceu!
- Però Violetta es mor, llargament i enamorada, havent-me infringit un turment deliciós! I, sí!, vaig haver de lluitar contra més d’una llàgrima.

Abans d’entrar tots sabem com acabarà la història extraordinària, i ben trista per cert, de Violetta, però no anem a veure que passarà sinó a veure com passa. L’Òpera ja és això: és el terreny on viu la forma; l’imperi del com. A tots aquells que diuen que literatura és, fonamentalment, un com, els recomanaria que passessin per la platea d’una teatre líric i, posats a ser formals, aprendre’n.

Una soprano notable - Minerva Moliner - encarna una cortesana tísica. I, escolteu… cap tísica té ni pot tenir la potència pulmonar d’ella. Però ens la creiem, i tant que ens la creiem!, i compartim el dolor i la desesperança que sent. Jo, que de tècnica musical no en sé un borrall, hi ha moments que els trobo sublims, d’un sentiment o, si voleu, d’un sentimentalisme, desbordant.

És quan Violetta sent que s’ha enamorat d’Alfredo Germont. Dumas, fill, diu a la novel·la que les cortesanes estan preparades per que el homes es tornin bojos per elles, però no han pensat mai que un dia poden enamorar-se de valent. I és aquí on la soprano, amb ulls de noia transfigurada, ens explica que ha descobert un sentiment nou. I les llàgrimes apreten per sortir la primera vegada.

Quan Germont, pare, la visita per fer-la desistir del seu amor per Alfredo, ella protesta amb allò de “Ah no! Giammai! No, mai! Non sapete quale affetto, vivo, immenso m’arda en petto…?” i les llàgrimes malden de nou per regalimar!

El llibre té molts més matisos. Cert! L’argument està molt més dosificat i és més ric a la novel·la. D’acord! Però Verdi i el llibretista en fan una lectura i basant-se en Marguerite Gautier i Armand, construeixen una Violetta i un Alfredo. Serà que com a la facècia prou sabuda acabarem dient que era millor la novel·la? I és clar que sí. la novel·la és molt millor per llegir, però la “Traviata” és feta per homes de teatre i de música i és per deixar-se anar, sentir, escoltar… per veure.

No sé pas ben bé que em va decidir a comprar aquest llibret. Potser la recomanació de Maria Àngels Anglada –autora que aquells dies llegia amb fruïció- o alguna ressenya de premsa. El cas és, però, que “Crònica d’una ciutat” ocupava, al cap de pocs dies, un lloc ben notable al meu Olimp literari i és que és un gran llibre sobre una ciutat petita; és un poema elegíac amb la forma de novel•leta curta; és un llibre de lectura fàcil i de significat profund. Un plaer, vaja!

A la primera pàgina hi ha una poesia d’un tal Ànguelos Sikelianós, del que no en sé absolutament res, dedicat a Prevelakis, dient-li que: “Com el monjo que sosté, fosa en plata”… la imatge d’un monestir que fou cremat, “així mateix, gràcies a tu, en el fons del meu cor / sostinc també jo ara una ciutat perduda…”

El llibre ens presenta Réthimno amb el seu port i els seus carrers. Ens presenta tota una galeria de personatges que respiren humanitat per tot arreu: el mestre, que mereixeria una obra sencera per ell; la dona de mala vida; els vilatans i els masiaires del voltant. Els fets extraordinaris, són narrats amb detall. L’expulsió dels turcs un cop acabada la Primera Gran Guerra, és explicada amb gran sentiment, com una gran desgràcia. “Dins seu sentien el que podem dir que sent el matrimoni desavingut en rebre de llavis del bisbe la notícia del seu divorci precisament quan ja han oblidat les seves diferències”.

Hi ha moments que es llegeixen amb gran emoció i amb el cor una mica encongit. “la història que escriuen els llibres per ser llegida a les escoles no és res en comparació amb la suor diària que han vessat els homes sobre els estris i els materials del seu treball per omplir el món de coses riques i belles”. Ens parla de pintors d’Esglésies i dels que pinten icones i dels que cerquen tresors i… “La maleïda pobresa és com l’aigua que mulla tot el que toca”. El llibre és tot un retrat del que es podia veure, però sobretot, és un retrat del que es podia sentir i fer, dins d’una ciutat minúscula en una illa petita del nostre mar.

Un Epíleg de Maria Àngels Anglada, parla del seu sojorn a Réthimno i del molt que Josep Pla apreciava aquest llibre.

Llegiu-lo, us agradarà!