1. Fa uns quants dies que dono voltes al comentari de Constance. I és que els llibres de Lawrence Durrell, són una mica espessos. Però ben mirat… El Quintet dóna la sensació de ser una obra descabellada on costa de trobar on és el territori “verdader” – si és que això existeix – i on la ficció de l’argument. I això és veritat sobretot pel que fa als dos primers llibres – Monsieur i Lívia – ja comentats. Però sense renunciar a un discurs sense acotacions de temps, on el què passa a vegades ja ha passat; ni acotacions personals, on les vides segueixen camins que no hauríem pogut pas pensar, (cosa que, per altra banda, passa amb la major part de la gent que coneixem, oi?) el llibre és més entenedor.

Aquesta tercera entrega inclou un canvi tècnic, doncs passa a parlar ordenadament d’un o l’altre dels personatges, i a seguir un itinerari, com si volgués que cada capítol fos una narració diguem-ne independent. Això facilita prou les coses. I ja no hem d’estar centrats en l’argument (què passa o passarà) per poder centrar-nos la coneixença de cada personatge (com és, què fa o què pensa). Això fa que, aquesta tercera novel•la, sigui molt més intel•ligible. I s’agraeix!

Lawrence Durrell és un autor que porta la més “intensa” filosofia del segle passat a les venes, i hi porta, també, un univers mitològic considerable, fet de coptes, gnòstics i templers que és prou suggerent. Acara’t a tu mateix, sembla dir. Coneix-te. Confronta’t a aquests homes i dones que et presento i repensa’t. Potser sí, potser no… però a mi em sembla que el llibre porta la màxima presocràtica del: coneix-te tu mateix, impresa a l’adn. I opino també, que ell va fer el mateix camí, sense que el llibre sigui gens autobiogràfic.

2. Hi ha una segona cosa en aquesta novel•la que la fa més interessant encara: la Segona Guerra Mundial. Les vides dels joves que hem conegut al castell de Tu Duc, a la Provença, prenen camins diferents i alguns una mica estranys, per causa d’aquest gran cataclisme europeu.

El temps passats per Durrell al servei diplomàtic anglès li donen una perspectiva particular del conflicte. Això fa que la descripció de la França de Vichy sigui francament interessant, amb l’encreuament de serveis secrets que hi operen, la irrupció de la Creu Roja com a actor del conflicte, les delacions i els invàlids de guerra, i hi hagi algun personatge – la Quiminal, per exemple – que mereixerien, tot sols, un llibre sencer. Aquesta no és pas una faceta menystenible de la novel•la, us ho asseguro!

I em caldrà d’anar acabant el Quintet d’Avinyó, una obra que no es pot deixar a mitges.

Quan començo a llegir una novel·la o, com en aquest cas un conjunt, no faig gaire recerca per saber que n’opinen ens savis. M’estimo més rebre’n la impressió el més directa possible. Però aquesta vegada no m’acabo de fer amb aquella idea que em permeti “navegar” en el conjunt. I això no vol pas dir que El Quintet d’Avinyó no sigui una excel·lent obra literària, però és d’una grandesa que desborda!

 En el primer llibre hi trobem uns personatges en l’Europa d’entreguerres amb tota una colla de problemes i vivències. I, al segon, Lívia, m’adono que en realitat són personatges d’una novel·la escrita per un personatge de la segona entrega. I al acabat la segona entrega no estic gens segur de qui és de carn i ossos – si hi ha algú en alguna novel·la que ho sogui – i qui producte literari. O dit d’una altra manera, qui és personatge de qui donat que el fil conductor són dos escriptors, arribats, en el moment d’escriure la “pentalogia”, a un punt de divisió de les personalitats tal com per dialogar entre ells i els seus productes.

Però l’obra és realment bona. El riu de la narració porta una gran diversitat de “materials” i no solament troballes formals. Hi ha un estudi de la soledat humana i una mena de descomposició del jo que jo només havia vist en Pessoa. La identitat esclatada, el desdoblament assumit, la moral discutida i tot plegat enmig d’un ambient esotèric i freudià, colonial i diplomàtic, anglosaxó i egipci a la vegada.

I uns personatges, sobretot els femenins, realment fascinants.

Llegiu-lo si podeu, en gaudireu i pensareu molt!

He acabat Monsieur, el primer dels cinc llibres que composen el Quintet d’Avinyó però, abans d’acabar l’empresa, vull deixar quatre ratlles amb la impressió de la lectura encara ben viva. I és que el llibre s’ho mereix.

L’obra té tots els ingredients per ser un best seller de moda. Hi ha un noble arruïnat de la Provença més antiga; una secta gnòstica amb ingredients suïcides que s’ubica a l’oasi de Macabrú, al l’Egipte etern; hi ha l’explicació – o, millor dir, la teoria – del tot improbable, però suggerent, sobre la fi dels Templers i més coses que tot seguit relataré. Amb menys ingredients Dan Brown, per exemple, ha fet prous duros!

L’obra té el caràcter d’un torrent que baixa desfermat enduent-se tot el que troba al seu pas. Acompanyen al Piers, el noble provençal, la seva germana – boja – i el seu marit un metge anglès del servei diplomàtic. L’acompanya també un escriptor anglès que novel•la les seves vides, casat amb una noia que a la vegada…

L’homosexualitat i algun altre tabú, dels que en aquell temps eren tabús tabús, recorre de dalt a baix tota la història de les relacions, triangulars, de les dues parelles, més la d’un historiador single amb una mentalitat prou interessant. I, és clar, Freud, el doctor Freud mític i no el replicat, contestat i desmitificat d’avui, n’és també personatge.

N’hi ha prou per fer-vos venir ganes de llegir-lo? Afegiré que els temps narratius estan situats fora del temps “real” de la novel•la i que poc a poc, ens anem fent a la idea de que no res és el que sembla, o que ni tant sols és de veritat, o… Ja ho veureu!

Per si cal deixo escrit que l’autor, Lawrence Durrell, és autor també d’una altra obra magna, el Quartet d’Alexandria, que va tenir més èxit. Les dues obres – nou llibres en total – són situades al món d’entreguerres, farcides de diplomàtics i d’història i tenen l’amor i els seus confins com a tema central.

Sort i bona lectura!

Fa pocs dies que he conegut aquest magnífic autor anglès (Londres, 1935) i ho he fet llegint Small World, traduïda com El mundo es un pañuelo. És una obra que mereix una relectura abans de fer-ne un comentari tan plena de referències a les grans obres literàries – el cicle artúric, The Vaste Land, Orlando furioso… – i als grans mestres de crítica i la teoria.

Així doncs, al acabar el semestre de la Uoc i recuperar per tant bona part del temps i del plaer del llegir per llegir, he fet una repassada a la Biblioteca de Manresa amb l’objectiu de veure que hi havia de Lodge. I he tornat a casa amb Draps bruts – Home Truths en anglès que vindria a ser, literalment, veritats casolanes o privades – que ha resultat un bon llibre.

És la història de quatre persones amb força lligams. Un, un escriptor d’èxit i una mica rar, força presumit que viu pendent de les crítiques que publiquen a la seva obra els suplements literaris del país. En segon lloc una parella que viu al camp dedicada a l’artesania – ella – i a fer antologies (cosa que mereix el qualificatiu – desqualificatiu – de “retallar i enganxar” per part del primer personatge) ell que havia sigut un  escriptor amb prou èxit en un parell de novel•les, diguem-ne de joventut. I completa el quartet una periodista sense pietat, que amb la idea fixa que tots el famosos amaguen alguna cosa, és capaç de destrossar qualsevol reputació.

El fil argumental és ben fàcil de seguir. Els diàleg són d’allò més viu. Els esdeveniments  – en un got d’aigua! – desfan els equilibris i els silencis mantinguts durant anys entre ells. I tot es desfà en una catarsi que els implica a tots. Ah! I el cop d’efecte final està molt ben trobat.

Al acabar de llegir-lo m’adono que hi ha un epíleg on explica que es tracta d’una obra de teatre novel•lada, cosa que és força insòlita. També explica que al veure l’obra va decidir que el tema donava per més i que amb la novel·la podia d’alguna manera completar-la. I així ho va fer!

Les Noves cartes a un jove poeta són, sinó el millor que s’ha escrit sobre poesia i el ser del poeta, sí que són el llibre més personal que pot fer un poeta a part, és clar, de la seva pròpia obra. És un llibre que com a mínim se l’ha de qualificar de valent, donat que no defuig cap tema, cosa que li agraeixo de tot cor.

Altrament que les Cartes a un jove poeta de Rilke, aquestes no tenen un destinatari concret. Amb això vull dir que Margarit deu haver escrit el que tenia ganes d’escriure i no allò sobre el que era consultat. Així el llibre, ja des de la primera pàgina, m’ha semblat ben diferent del de Rilke, malgrat la quasi coincidència del títol.

Així: “Que la part més important del treball d’un poeta necessiti unes condicions innates és un primer senyal que escriure poesia no és un ofici o una professió. Ser poeta és una manera de ser o d’estar en el món”. I amb això acabo les cites perquè potser transcriuria  tot el llibre.

Una ullada als títols, que Margarit dona a les cartes, ja ens diu que no estem davant un llibre qualsevol sinó davant d’un llibre necessari. Mireu, els capítols porten la següent llegenda per títol: Començar a escriure, començar a publicar; La necessitat; La inspiració; Llegir un bon poema; Entendre un bon poema; Poesia i literatura; Poesia i traducció; Poesia, filosofia i religió; Poesia i amor i per acabar Poesia i soledat.

Si l’autor i jo fóssim prou coneguts – o almenys saludats – per fer-li algunes preguntes, sobre el com enfoca ell la poesia, no m’hagués atrevit pas a fer-ne tantes ni tant bones. I ara tenim aquests preciosos monòlegs en forma de cartes on explica tot el que un poeta pot explicar sobre el ser poeta.

Cita i opina sobre molts poetes i algun prosista i en aquest apartat també m’he endut alguna sorpresa. Per exemple… a mi m’agrada Pessoa i Kavafis més que a ell! Què hi farem, oi?

Els darrers dies he fet diversos intents de confegir una entrada del llibre de Rilke i del de Margarit i no me’n he sortit! I és que em costa més del que fóra desitjable glosar llibres de poesia o sobre poesia i per això que rara vegada m’he atrevit a fer-ho.

I és ben empipador que em passi això perquè, de fet, la poesia és el que més m’interessa. Gaudir-ne amb passió deu fer difícil de poder-ne parlar reposadament. Però provem-ho

Rilke va escriure unes subjugants Cartes a un jove poeta entre el 1903 i el 1909. Anaven destinades a un tal Franz Xavier Kappus, del que no en sé absolutament res, com no sigui el que en diu una nota al peu de la pàgina que informa de la posterior dedicació d’aquest poeta a la literatura escrivint algunes novel•les.

Però Kappus no és altra cosa que l’afortunat destinatari d’unes cartes en les que Rainer Maria Rilke sembla abocar-hi l’ànima. Crec que solament a les dues primeres sembla fer-li alguna indicació o valoració com si diguéssim particular, però el llibre sencer és tota una lliçó sobre el ser i el fer del poeta. També és una lliçó de vida on es parla del dolor  i de l’amor  i de força coses més.

El llibre no ha perdut gens de valor. Les seves opinions – algunes – poder ser discutides, però quan parla de com el poeta ha d’assumir la totalitat de la seva experiència i que solament d’allí en sortirà “necessariament” el poema… Tinc la sensació de ser l’alumne que en vol més i més i no pararia d’escoltar.

Podria fer un refregit de citacions – n’hi ha moltes i de molt sàvies – però no ho faré. Us prego que llegiu aquest llibre si us agrada llegir poesia o, fins i tot, si mai heu pensat d’escriure algun vers.

1. Dafnis i Cloe és una novel•la escrita al segle II de la nostra era, si fa o no fa en temps de l’emperador Adrià. Una novel•la hel•lenista, doncs, definida, o explicada, com a novel•la d’amor pastoral. D’amor i d’aventures diria jo, donat que les incursions per terra dels de la ciutat rival i per mar dels pirates de Tir, posen un cert suspens a la trama.

Però la trama d’amor pastoral es val per si mateixa. Dos nois, trobats en circumstàncies extraordinàries, rodejats de vestits i símbols del reu rang i alletats ell per una cabra i ella por una ovella, creixen al camp, s’atreuen però – oh meravella! – són absolutament ignorants de les coses de l’amor.

2. Qui no és ignorant d’aquestes coses és el públic a qui va dirigida la novel•la: la gent de ciutat de la popular illa de Lesbos. Tothom sap com acabarà la història, però la narració manté la tensió eròtica i la que fa a l’origen de la parella, amb la saviesa retòrica de la millor sofística.

Els nois són trobats a la font de Pan i a la cova de no sé pas quines nimfes. Són d’extraordinària bellesa, tenen cura dels respectius ramats i toquen la siringa que, si no ho he comprès malament, és una flauta de diverses canyes, similar a aquelles que avui veiem en els artistes de Perú. Un dia ella el veu nu i no sap que li passa. Un altre dia és ella qui va nua i s’abracen i es fan petons però, fins que una veïna no dona alguna lliçó al noi… Espantat, no solament per la descoberta, no és capaç de traslladar els seus coneixements recentment adquirits…

3. D’aquí endavant la intervenció dels homes de ciutat, amb els seus vicis i la visió gens “pastoral” de l’amor, sondrolla la contrada, fins que els orígens són aclarits a gust de tothom.

L’obra és plena de referències a la mitologia de l’època i, això, a vegades ens fa la literatura clàssica una mica feixuga. Però el que jo lamento, és no saber-ne prou com per comprendre. Per exemple, m’agradaria saber si eren corrents els abandonaments d’infants (i no us diré perquè Dafnis i Cloe van ser abandonats) o, si tot plegat, és un recurs d’escriptor per donar orígens misteriosos als personatges. Però em fa l’efecte que no. M’agradaria saber si els contes sobre la innocència amb la càrrega eròtica d’aquest eren d’us comú. O si els de ciutat es complaïen escoltant històries improbables, amb el delit que avui anem a l’Òpera sabent que l’argument és, com a mínim, increïble.

4. M’agradaria saber… És un excel•lent llibre per fer una primera immersió a la cultura grega com, Claudi Claudià (Porsèrpina), ho és per fer un magnífic tast de la literatura tardo romana. I, si us salteu l’impagable estudi previ, té unes vuitanta pàgines solament.

Proveu-ho! Longus no us decebrà.

De la popular Suite Francesa ja ho deveu haver llegit tot. Es tracta de l’obra inacabada, de la malaguanyada Irène Némirovsky, que va aparèixer dins d’una maleta abandonada, al cap d’anys de la seva mort. Cal dir també, que es tracta d’una novel•la prou remarcable, que no fou pas revisada ni corregida per l’autora, el què la fa encara més impressionant i més valuosa com a document.

Miraré de fer-hi la meva aportació fugint, si puc, dels camina més fressats.

1. La primera part és un mosaic del que fou l’èxode francès davant la imminent arribada de l’exercir del “Reich” a París. Les peripècies de diverses famílies són tractades amb una gran tendresa, però sense amagar-ne la duresa de la situació. Molts són els personatges que es van encreuant pel camí, però a mi, el què més m’ha agradat, és el retrat del matrimoni Michaud, una parella d’empleats de banca que, tot i el mal moment, raonen i es comporten amb una gran dignitat.

Aquesta primera part, que ella va titular Tempesta de Juny, a mi m’ha recordat Els Miserables, tant pel fons com per la forma. Com Victor Hugo traça una epopeia de perdedors, sense amagar-ne els aspectes foscos. I com ell, els fa aparèixer i desaparèixer, trobar-se i perdre’s, amb un talent narratiu que fa enveja.

Jo coneixia la Irène que construïa els seus llibres sempre des del punt de vista d’un personatge principal – El Ball, David Golder…- I aquest llibre m’ha semblat tota una novetat en la seva tècnica narrativa.

2. La segona part titulada Dolce és tota una altra cosa. La presència dels alemanys, els oficials dels quals s’allotgen a les cases dels francesos, produeix situacions ben xocants. La majoria de famílies que els hostatgen tenen un fill mort o presoner, el marit o el pare al front, o tot a l’hora. Ni totes les sogres, les mares i les esposes desitgen de la mateixa manera el retorn dels absents. Ni tampoc els que han quedat a França porten massa bé el tema de la ocupació alemanya o el de la gelosia. A estones, tot es torna violent! I si no fos pel vergonyós capítol del col•laboracionisme, seria com una d’aquelles novel•les franceses en que l’arribada als nous temps – el cicle napoleònic, per exemple – trenca i subverteix l’antic ordre, amb violència, però, també, amb algun resultat ben notable. A mi m’ha recordat Stendhal.

3. Acaba l’obra amb unes notes que l’autora tenia sobre el devenir de l’obra que són tot un tractat sobre l’art de la novel•la. En un moment lamenta no saber prou teoria musical, perquè el que vol és tramar la Suite Francesa com una peça simfònica.

I en conec un que ha fet exactament això: fer una novel•la com una peça de música barroca, Jonathan Littell. I algun paral•lelisme més m’ha semblat trobar-hi.

4. El llibre acaba amb les cartes del seu marit a totes les amistats possibles demanant, amb una desesperació que escruixeix, intercessió en favor de la seva dona. En una fins i tot s’ofereix ell a canvi d’ella. Però tant ell, Epstein, com Irène Némirovsky foren gasejats al cap de poc.

Lectura recomanable per evitar que torni a passar el què no havia d’haver passat mai. I recomanable també pel que neguen que hagués passat. Aquests darrers ho necessiten amb urgència!

La vida d’Alexandre Dumas fill (1824-1895), que he trobat al final de l’edició francesa de la Dama de les Camèlies, conté notícies ben interessants. Per exemple que, el 16 de gener de 1824, va néixer una tal Alphonsine Plessis, que es dirà més endavant Marie Duplessis, per acabar sent Marguerite Gautier a la Dama de les Camèlies i Violetta a la Traviata. El 1842, el jove Dumas, amb només divuit anyets, en fa coneixença. La noia té la seva mateixa edat i ja és una noia que “mène une vie trés libre”. El 1844 ja és el seu “amant de coeur”, i el 1845 té lloc la primera, i espectacular ruptura, que explica també la novel•la, i és llavors que s’escriu el famós “billet de rupture”, recuperat després de la mort de Marie i regalat a Sarah Bernhart per la seva interpretació de Marguerite al teatre, “billet” que ja havia llegit a la novel•la.

El text, en traducció meva, diu:

“Estimada Marie
No sóc pas prou ric per estimar-vos com voldria, ni prou pobre per ser estimat com voldríeu vós. Oblidem doncs tots dos, vós un nom que us ha de ser indiferent, jo una felicitat que se’m torna impossible…”

Al cap de pocs dies Marie esdevé l’amistançada de Liszt. Oh!

Marie Duplessis mort a Paris el 3 de febrer de 1847, d’una tuberculosi. Al cap de poc, el 10 de febrer, comença la venta dels seus béns per saldar els deutes que, pel que sembla, eren molts. Els que conegueu la novel•la reconeixereu aquí el primer capítol. Una cosa, però, no va dir Dumas  fill, i és que a la subhasta hi va assistir ni més mi menys que Charles Dickens. Jo em trec el barret amb respecte per la pobre Marie però, també, amb una gran admiració.

El 16 de febrer l’exhumen i la traslladen al cementiri de Montmatre i això… també ho he llegit –i amb quin horror– a la novel•la. El 1848 Alexandre Dumas fill s’isola a Sant-Germain, rellegeix Manon Lescaut I escriu en un mes La Dame aux Camélias a “l’Auberge du cheval blanc”, que obté tot seguit un èxit prodigiós. Només té vint-i-quatre anys.

En una propera entrega: una descripció de la bellesa i l’estil de la tal Duplessis, llegida a un testimoni de l’època: Jules Janin. No s’ho perdin!

Gomorra del napolità Roberto Saviano, és un llibre impactant, gens ni mica fulletonesc, que tracta de la problemàtica que té Itàlia i, de retruc, la major part del món occidental, per causa de les organitzacions de caràcter mafiós, conegudes genèricament com la “camorra”.

Amb risc de la pròpia vida – actualment viu fora del país i sota protecció policial – i d’una manera gens pel•liculera, Saviano ens dona de la ma per les interioritats d’aquestes organitzacions. Són organitzacions criminals en el més pur sentit de la paraula, això ja ho sabem, i estan al darrera des de la gran moda italiana fins al tràfic de droga al major i a dojo; de l’eliminació de residus tòxics – no n’explicaré detalls – fins al turisme “low cost”; del comerç d’armament fins…

D’acord que això ja ho suposàvem, però ara en tenim un testimoni públic i protegit. Podeu anar a la plana www.robertosaviano.it i a poc que llegiu italià li podreu seguir els articles a la premsa.

Ara, a mi el què m’ha fet mal, el que realment m’ha impressionat no és l’extraordinària potencia del seu mercat ni la seva capacitat criminal. El què realment m’enfonsa és el seu mètode, allò que fa que en néixer ja pertanyis a un clan o a un altre; que, per gairebé tot hom fer carrera dintre el clan, sigui com una mena de “cursus honorum” desitjable.

La citació inicial del llibre és de Hannah Arendt: “Comprendre què vol dir l’atrocitat, no negar-ne l’existència, afrontar la realitat sense prejudicis”. Vet’ho aquí!