Temps era temps hi hagué una Misteriosa Llum a Manresa.

Quan un manresà es troba, per alguna raó familiar o laboral, exiliat de la seva Ciutat, és interpel•lat sovint, amb la qüestió de què és això de la Misteriosa Llum de Manresa.

Doncs mireu, era allà pel segle XIV i Manresa patia una gran sequera. Tants i tals eren els sofriments, que el Consell Municipal va decidir posar-hi remei d’una vegada per totes: farien una Sèquia de Balsareny a Manresa, per abastir la Ciutat d’aigua. I amb aquesta idea anaren a veure el Rei, que llavors era Pere III, per sol•licitar-ne l’autorització.

L’obra meresqué la reial aprovació i començaren les obres d’aquest transvasament. Però, arribats a Sallent, el canal havia de travessar terres del Bisbat i començaren els plets -els transvasaments ja ho tenen això!-. Mentre discutien que si passes o no, els treballadors deixaren l’obra, farts de que els hi desfessin de nit el que ells feien de dia.

Altre cop a cercar el suport reial i el de l’Infant Jaume d’Urgell, però la posició de la mitra vigatana, i dels pobles de la comarca per on havia de passar aquesta Sèquia, semblava del tot inamovible. En aquestes estàvem quan el Bisbe va posar en entredit (o sigui va excomunicar) el Consell de la Ciutat. La tradició, les primeres mostres de la qual son d’un parell de segles més tard, vol que els excomunicats siguin tots els ciutadans i que les Esglésies romanguin tancades set anys.

El cas és que el 21 de febrer del 1345 aparegué a l’Església del Carme una Misteriosa Llum, uns diuen que vinguda de Montserrat i els altres apareguda allà mateix, que es parteix en tres braços i van l’un a la Capella tal i els altres….

…”Les campanes repicaren sens que ningú les tocàs!” diuen els goigs que són, més o menys, l’himne oficial de Manresa. El frare campaner corre a donar la nova i la Ciutat es revoluciona. Les notícies s’amunteguen l’una damunt l’altre. El Bisbe, Galcerà Sacosta, veu en aquest prodigi, que la Sèquia és del voler diví. Aixeca l’entredit, obre les Esglésies i dona autorització per continuar l’obra.

La pau s’ha signat i la Sèquia corre cap a casa plena d’aigua. Manresa té des de llavors una cosa que la distingeix: aigua! I si no us ho creieu, veniu un dia a veure el Parc de l’Agulla, o veniu a fer la Transèquia i, caminant al costat del canal, us en fareu capaços.

I jo ho deixo aquí. Si entenem per cultura aquelles coses que ens permeten viure, conviure i sobreviure en un entorn, aquesta Llum, que algú l’ha volguda convertir en un “objecte volador no identificat” avant la lettre, ha estat i és encara tot un referent pels manresans.

I, bona nit a tothom!
 
 

Avui toca parlar de “La dame aux camélias” d’Alexandre Dumas, fill.

Aquest és un llibre d’aquells que ja no se’n fan. Però és un gran llibre, gens passat de moda, d’una època en que França donava al món grans hits de la literatura. Alexandre Dumas fill, fill és clar d’Alexandre Dumas, va ser un home de vida torturada, que es glorià sempre de que a l’hora d’escriure s’inventava molt poques coses, i en canvi, en recordava moltes.

Efectivament, la seva vida amb Alphonsine Plesis, el seu amor, és en paraules seves, la matèria sobre la qual es construeix “La dama de les camèlies”, i la seva vida com a fill il•legítim d’Alexandre Dumas, pare, és la base real de “El fill natural” publicat deu anys més tard. Dumas, fill, és, o així m’ho sembla a mi, un escriptor moral que per mitjà dels llibres denúncia i ataca els prejudicis i la hipocresia del seu temps.

Però tornem al llibre que és el que ens interessa. És un llibre sòlid, amb un argument molt ben travat, amb uns personatges creïbles, que conté grans dosis de sentiments, de llàgrimes i de capricis de la fortuna, amb la particularitat que, al començar-lo ens explica com acaba. El llibre comença amb la subhasta dels bens mobles de Margerite Gautier, promoguda pels seus creditors que l’han ajornat uns dies esperant el seu traspàs imminent. La tuberculosi se la endut. Unes circumstàncies que ara no fan al cas posen en contacte el narrador amb l’home que va estimar Margerite i se’n converteix en el confident. La resta és la narració d’un amor que podia haver estat feliç entre una cortesana de luxe i un jove que no tenia pas prou fortuna per mantenir-la.

Han fet furor històries, cíniques, com les de Choderlos De Laclos a “Les amistats perilloses” i d’altres. “La cartoixa de Parma” també té amors ben impossibles que són resolts d’una manera molt més novel•lesca. Però aquest fora un amor més íntim, una història més personal, una obra molt més humana que ha tingut una sort millor que la que poden donar els estudis de Hollywood, la que li va donar Verdi.

A Manresa, ciutat petiteta de l’interior de Catalunya, ara hi ha temporada d’òpera i tot. La setmana que ve ens fan “La Traviata” i jo ja tinc les entrades ben guardadetes al calaix. Us en parlaré, us en parlaré…

“Biographie de la faim”, el llibre fonamental d’Amélie Nothomb

Amélie Nothomb és una noia belga nascuda a Kobe, al Japó. Filla de diplomàtics destinats a l’orient llunyà, va tenir una infància i una joventut marcada pels continus canvis de residència. Si coneixeu algú o alguna, que ha nascut fill de guàrdia civil o de director de la caixa i diu que l’han marcat els continus canvis de població a que la professió de pare l’ha obligat, recomaneu-li la lectura de “Biographie de la faim“: les primeres lletres al Japó i en japonès, llengua que no abandonarà pas mai més, poc després cap a Pekín, cap a Nova York, a Bangladesh i, si no em deixo cap etapa, a la Bèlgica d’expressió francesa.

“Biografhie de la faim”, és la història de tota aquesta peripècia vital i és moltes més coses encara. Ens explica que de petita, al Japó, es va afeccionar a beure’s els culets de champagne que quedaven a les copes, un cop acabades les recepcions de la delegació diplomàtica. Ens explica molt bé que, un dia, va decidir deixar de menjar i va patir el que avui en diem anorèxia. I ens explica que, sempre, ha tingut una certa tendència a l’autisme. Tot plegat en primera persona, sense cap vedettisme. La lectura de “Biografia de la fam” és interessant, enginyosa i un xic preocupant.

Quan Emilio Manzano, encara a la Barcelona Televisió, la va entrevistar al “Saló de Lectura”, li va preguntar, entre d’altres coses, sobre el seu alcoholisme infantil. Amb el seu estrafolari look i l’expressió de bona nena que té, li va contestar: “Jo no sé si la gent és amnèsica o hipòcrita, però això i d’altres coses les hem fet tots…”

I això és el que té d’extraordinari la lectura d’aquest llibre sorprenent que, llegint-lo, d’alguna manera ens llegim a nosaltres mateixos. Que la seva impertinència ens pot portar als racons foscos de la nostra història on no hem tornat de fa anys.

Aquests dies Améile torna a sortir als diaris, que celebren la publicació del seu setzè llibre en setze anys de professió. Ella afirma, però, que d’escriure’n n’ha escrit seixanta-tres. Renoi! No deu ser pas perquè sí, que es passa quatre hores cada dia escrivint! Però jo n’espero sobretot obres biogràfiques. En aquestes, Amélie Nothomb, mostra un talent especial que a mi m’agrada.

Si no us fa el pes digueu-m’ho, però jo confio que us agradarà i no serà pas la darrera obra que en llegiu.

Per què Roma?…Una passejada pel Panteó. I

A Roma: badar i aprendre. Cal perdre-s’hi. Deixar-se emportar. Si teniu temps, i un bloc i un llapis, es poden anotar les impressions, o fer-ne dibuixos, que la ciutat dóna per això i per més. El que no cal fer a Roma és la visita ràpida a Sant Pere, al Vaticà, i una ulladeta a les runes del Fòrum Imperial i, apa! cap a casa que ja ho hem vist tot. Una bona passejada per Roma conclourà que aquí no hi som pas estranys, sinó uns parents no gaire llunyans, i la sensació d’estar entre família ens acompanyarà fins i tot al seure a taula d’algun dels petits i entranyables restaurants que trobarem esglaonats al llarg del camí.

La meva opinió és, que si hi ha algun monument que representi a Roma en tot el seu llarg historial aquest és el Panteó. Podria ser Sant Pere, al Vaticà, sí! però tal i com el veiem neix als voltants del segle XV. L’altre rival en aquesta contesa de monuments podria ser el Coliseu, també! però, en el mil cinc cents, eren unes runes refugi solament d’alguns ramats i dels sense sostre de l’època. El Panteó en canvi, conserva la seva aparença actual des de l’any 125, crec recordar, i ja era refet sobre dos panteons anteriors destruïts l’un pel famós incendi de Roma en temps de Neró i l’altre per un llamp.

Adrià que era home il·lustrat -cosa bastant rara en els emperadors en general- originari de la Bètica (l’actual Sevilla), però de família i llengua romanes (en cap cas es pot considerar espanyol), Emperador de Roma que és com dir de tot el món conegut i amb una passió sense límits per Grècia, reedificà el Panteó per donar lloc, se suposa, a una simplificació de la religiositat romana. Aquí s’hi faria culte a tots els deus.

Al arribar-hi, per la plaça de la Rotonda, fa una magnífica impressió. És un lloc que invita al repòs. No cal córrer cap dins de seguida. Els arqueòlegs diuen que el lloc que trepitgem ara era una plaça porticada a banda i banda. És igual. Ara són cases de pisos, alguna fonda i terrasses de bar. Però aquesta façana impressiona. Al entrar-hi ens adonarem que la connexió entre l’atri i la rotonda pròpiament dita, reguinya per algun lloc, però, a dins, quina magnificència! A quin nivell havia arribat l’enginyeria romana fa dos mil anys per poder bastir una volta com aquesta!

La llista d’adjectius qualificatius s’esgota. Mireu l’obertura que corona la volta i abaixeu els ulls a terra que aquí hi és enterrat Raffaello Sanzio.

De segur que el Panteó del que en tornarem a parlar deu bona part de la seva sort a la seva conversió en el temple de Santa Maria dels Màrtirs, és a dir una església per tots el màrtirs i no van ser pocs!

Seguirà, un dia o altre, el Panteó II.

Acabo de llegir “Gog” de Giovanni Papini.

Qui se’n recorda avui de Papini? Ahir vaig donar una ullada, rapideta, a una de les llibreries grans de Barcelona i no vaig aconseguir de trobar-ne res. Ben segur que en tenien en algun raconet però, ja ho veieu, Papini no està de moda i és una llàstima!

Giovanni Papini és un autor extraordinàriament potent de primers del segle passat. Tant culte com apassionat. Ateu militant durant mitja vida i convers al cristianisme l’altre. Exercí de novel·lista, d’assagista, dirigí almenys tres revistes literàries, fou editor –entre d’altres de Dino Campana del que ja en parlarem- i tota una autoritat en el seu moment. La Florència on va néixer el 1881 el devia dotar d’aquell punt de geni i de desmesura característic d’ell i d’altres grans florentins.

Però, parlant del llibre… és defensable avui un personatge com “Gog“? No ho sé pas. En primer lloc un home tan immensament ric com se’l descriu no passaria tant desapercebut pel món, ni aniria sense un reguitzell de persones cuidant de la seva seguretat. En segon lloc, ningú en el nostre segle tindria aquest estatus d’extraterritorialitat arreu del món (o potser sí!). Tercer, el nostre sistema jurídic que, llevat dels passamans d’escala, crec que ja ho ha legislat, quantificat i tarifat pràcticament tot, ben segur que no el permetria fer determinades col·leccions ni alguns dels experiments.

Però “Gog”… té coses realment sorprenents! Primer, com a història de les idees del primer tram del segle vint val, de sobres, el seu pes en or. Segon perquè està ple de brillants intuïcions, algunes de ben reeixides. Tercer perquè els seus comentaris –posats és clar en boca de Gog- sobre Einstein, Edison i Freud entre d’altres són valuosos.

Jo de les lectures fetes fa anys en recordava escenes sorprenents i que m’ha fet molta gràcia de rellegir com per exemple la subhasta de països; o la història de la humanitat escrita al revés, és a dir d’avui cap enrere, idea que vaig trobar després a “L’home duplicat” de Saramago.

De Gogs, n’hi ha uns quants a la literatura europea d’abans de les grans guerres del segle passat. Musil en el seu “L’home sense qualitats” inclou un milionari culte, que participa amb interès en la gran acció nacional que es cou a Àustria. Cohen a “Bella del senyor” fa un cant a un altre personatge, Solal, que ja fou objecte d’un llibre, una mena d’esbós, per ell tot sol. Chesterton hi era particularment afeccionat a aquests tipus de protagonista. I segur que n’hi ha molts més que ara no recordo.

Si us atreviu amb Papini ho passareu bé. Jo a més hi he après coses. I… ho podem discutir si us abelleix.

Avui un clàssic llatí: “El rapte de Prosèrpina” de Claudi Claudià

Vaig llegir el “Rapte de Prosèrpina”, al tornar d’una visita a la Galleria Borghese de Roma i, si veure l’estàtua de Bernini va ser impressionant, no ho va ser menys la lectura del poema de Claudi Claudià que la va inspirar.

Qui era aquest Claudià? Se’n sap ben poca cosa llevat que va ser un celebrat poeta per allà l’any 400. Uns diuen que era cristià –en temps de Teodosi el cristianisme era del tot oficial– d’altres que no. Sigui com sigui aquest contemporani de Sant Jeroni i Sant Agustí fou un excel·lent poeta amplament celebrat pels seus contemporanis.

Entre totes les tradicions que sobre el mite de Prosèrpina –la Persèfone grega– Caludià fa la seva actualització. La cosa fóra més o menys així. Júpiter, el gran, engendra amb la seva germana Ceres, deesa de la terra, una única filla: la nostra Prosèrpina. Júpiter té dos germans més com a mínim, l’un és Neptú déu dels mars i llurs profunditats, l’altre Plutó déu dels inferns. Aquests darrer, que no havia conegut l’amor de cap noia, reclama a Júpiter l’acompliment d’una vella promesa segons la qual, havia de donar-li, per muller, la jove Prosèrpina, el rapte de la qual és el què va esculpir Bernini de manera magistral el segle XVII.

Us estalvio detalls de l’argument, solament que la seva mare, desesperada, arrenca la noia dels inferns cada primavera per perdre-la de nou a la tardor. Així Ceres, deesa de la terra, acompleix el seu paper fent reviure el món, cada primavera, amb la vinguda de Prosèrpina que ho omple tot de bons presagis. I fa plorar tothom amb l’arribada de la tardor i els rigors del dur hivern, que és quan la noia no hi és.

Un mite del tot pagà, sí senyor, però que faríem be de llegir amb calma, d’un temps en que la humanitat, menys orgullosa i prepotent, respectava la terra que trepitgem.

El llibre es llegeix molt bé. Es pot llegir d’una tirada sense haver de recórrer gaire a les notes a peu de pàgina, tot i que recomanaria fer-ne almenys una segona lectura ben feta. És molt d’agrair pels que no en som especialistes, que ens estalviï tota aquella adjectivació referida als mites clàssics que fa tan dificultosa la lectura d’alguns grans llatins. Quan ho haureu fet torneu a mirar-vos les fotos del Bernini. A mi em fa l’efecte que en va fer una lectura esbiaixada ressaltant-ne solament la part lletja de la història. O potser sóc jo que vull veure-hi una història més complexa.

Llegiu-lo i ja m’ho direu!

Llegiu, us agradarà, el “Llibre de les meditacions” de Feliu Formosa

Hi han temporades més feineres que d’altres i jo, aquests dies, trobo temps per llegir però no gaire per escriure. (Això de la UOC, als meus anys, resulta un xic atabalador). Així que més aviat dedico el temps sobrer a rellegir poesia.

Saltant d’un prestatge a l’altre, he anat a parar a un d’aquells llibres que han sigut importants per mi, d’un home que ha fet una obra tant important com excel•lent: el “Llibre de les meditacions” de Feliu Formosa.

Es tracta de poesies íntimes, de petit format amb versos tant macos com: “Era un foc. Vora el marge. / A tu t’ho dic. No sé / si encara et pot atraure / espiar-ne el caliu / abans que es posi a ploure”. Per acabar el monòlit erigit a aquest instant dient. “Guarda’m aquest moment: / me’n parlaràs un dia”.

El llibre porta data del 1973. Eren temps ben foscos! Jo acabava el servei militar i era a punt de casar-me. Llavors aquest llibre em va acompanyar força temps. Passat els anys, vaig tenir ocasió d’escoltar un recital de poesia que Feliu Formosa va fer a La Pedrera i al sortir, amb una lletra esforçada, va escriure: “A l’amic Valentí Torra en una sessió on hem compartit poesia. Amb afecte. Feliu Formosa. 19.10.2005″. I aquest humil volumet de 23 poemes és ara un dels meus tresors.

Llegiu “El ball”, un gran conte d’Irène Némirovsky.

Els Kampf… (Mare de Déu, Senyor! Com es pot dir així un jueu ni que sigui de ficció?) Els Kampf, deia, eren un matrimoni -ell jueu, ella no- que vivien a París en els anys coneguts com els feliços vint. Què ens en diu la narradora de la parella? “…abans havia estat empleat a la Banque de Paris, i en un passat encara més remot, ordenança a la porta del banc, amb lliurea blava… Poc abans del naixement d’Antoniette, s’havia casat amb la seva amant, Mademoiselle Rosine, la mecanògrafa de l’amo.” Per casar-se va renunciar al judaisme, va fer-se catòlic, i la única descripció que en tenim és que era “… un jueu petit i secall amb ulls de foc…”

El nostre home treballava als graons més baixos de la borsa quan, un cop de sort inesperat, canvia per complet la seva vida. Ara tenen casa gran, molts criats, persegueixen una educació selecta –què dic selecta! …una educació d’elit- per la seva filla i volen obrir-se camí a la més alta societat parisenca. Així que Madame Rosine organitza un ball i hi convida el millor de Paris. Bé el millor, el millor… potser no! En qualsevol cas els cent setanta més rics, o amb més títols nobiliaris, de la França republicana.

A Antoniette, la filla, li és negada l’assistència al ball. I és que Madame Rosine Kampf, que considera el ball com la seva festa, no vol competidores. La resta la trobareu al llibre, en setanta-una pàgines, veureu com es desenvolupen els fets i com acaba la història.

Devia ser amb tota la intenció això de batejar els personatges d’aquesta obra com els Kampf. En aquells dies el “Mein Kampf” del que tots hem sentit parlar era prou conegut.

Irère Némirovsky, va néixer a Kiev l’onze de febrer de 1903, filla d’un ric banquer jueu. La seva educació va ser a càrrec d’una institutriu francesa, i la seva mare, de la que diuen que, mai es va interessar per la noia, sembla que no li parlà pas en cap altre llengua que la francesa. A causa de la revolució russa canvien sovint de domicili i fan cap finalment a França. Es casa, té dues filles i escriu el que serà la seva obra publicada en vida i, deixa escrita, a la seva deportació a Austwitch, algunes de les grans obres, a parer de la crítica, en llengua francesa. El 17 d’agost de 1942 és gasejada, com tants i tants, als crematoris nazis.

Jo confesso que, “El ball”, és la única obra que he llegit (això sí, un parell o tres de vegades), d’Irène Némirovsky. El llibre porta data de 1930 i la primera edició catalana, la meva, és de 1987.

Llegiu-lo. Us agradarà!

Llegit el setembre

Avui m’adono que no he fet el resum de lectures del mes de setembre. Posem-nos-hi! L’agost el vaig acabar amb el “Ulisses a alta mar”, de Porcel. És un bon llibre, en el que la reedició del mític viatge d’Ulisses n’és la part principal, però no l’única. Si el llegiu ja em direu que us ha semblat, per exemple, el retrat de la Julieta Salvat!

De les altres lectures en prosa ja n’he parlat a d’altres articles, ara hauria de parlar dels llibres de poesia que suren a la meva taula.

Hi ha el Valentí Parcerisa del que ja n’he parlat. Hi ha un compendi de poesies traduïdes per D. Sam Abrams -gràcies!- d’Emily Dickinson que va publicar la col·lecció Jardins de Samarcanda. El títol: “Jo No Sóc Ningú! Qui Ets Tu?”, en aquesta curiosa grafia. Dickinson és una poetessa considerada obscura, però fa estrofa fins i tot del que no escriu. Llegiu-la, si podeu, que impressiona.

Hi ha també el llibre “Travesías del Ausente” de Lluís Izquierdo. És la poesia dels que feien “preu” mentre jo acabava el batxiller elemental. És la poesia dels “grans” de l’Institut -o almenys a mi m’ho sembla. Els darrers poemes tenen versos tan… com “La vida es la lectura de una hora / de agnóstico breviario, / y un tiempo detenido en Edward Hopper,/ infinito y banal…”.  Jo, el que més aprecio, és la companyia que pot arribar a fer.

A Valentí Parcerisa, poeta manresà, a proposit de “A contrallum”

Hi ha poetes que mereixen millor sort i llibres que mereixen una més gran difusió. Perquè? Doncs perquè el teu darrer llibre, Valentí, és un bell treball del gènere, tan poc considerat avui, de “poesia no professional”. És un llibre fet pel pur plaer de fer-lo, cosa que, en temps tant interessats com aquests, és de lloar.

Pels que llegiran aquesta carta oberta, aquí un tast. El primer treball del llibre comença amb “Gerani”. Faig una lectura “vertical…” “Gerani (…) Jardí petit (…)” i ara ve una d’aquelles coses que més m’agraden el teu fer poètic i que no sabria pas com definir “enlairat com un poeta”. Així que aquell test, a dalt d’una finestra, amb un gerani posem vermell, està “enlairat” com tu, per exemple?

El “haikú” que va en tercer lloc és, probablement, el que més m’agrada. Diu: “Bella. Lluïssor / de l’esguard en mirar-te. / Mirall en acte.”. Uf! Al quart els ànecs suren, al llac de l’Agulla, “…com paraules tendres.”

Al llibre hi ha de tot, impressions, apunts del natural, misticisme, meditació i reflexió sobre el fer poètic. I, també, alguna poesia de “circumstància”, no cal dir. Però el que vull ressaltar ara és que, com deia “aquell”, mentre hi hagin poetes hi haurà poesia. I la necessitem tant…!

Als que puguin interessar aquestes notes, dic que el poemari “A contrallum” és editat per Parcir Edicions Selectes de Manresa, el novembre del 2006.

Sort, Valentí, i…espero el teu següent llibre!