Llegiu, us agradarà, el “Llibre de les meditacions” de Feliu Formosa

Hi han temporades més feineres que d’altres i jo, aquests dies, trobo temps per llegir però no gaire per escriure. (Això de la UOC, als meus anys, resulta un xic atabalador). Així que més aviat dedico el temps sobrer a rellegir poesia.

Saltant d’un prestatge a l’altre, he anat a parar a un d’aquells llibres que han sigut importants per mi, d’un home que ha fet una obra tant important com excel•lent: el “Llibre de les meditacions” de Feliu Formosa.

Es tracta de poesies íntimes, de petit format amb versos tant macos com: “Era un foc. Vora el marge. / A tu t’ho dic. No sé / si encara et pot atraure / espiar-ne el caliu / abans que es posi a ploure”. Per acabar el monòlit erigit a aquest instant dient. “Guarda’m aquest moment: / me’n parlaràs un dia”.

El llibre porta data del 1973. Eren temps ben foscos! Jo acabava el servei militar i era a punt de casar-me. Llavors aquest llibre em va acompanyar força temps. Passat els anys, vaig tenir ocasió d’escoltar un recital de poesia que Feliu Formosa va fer a La Pedrera i al sortir, amb una lletra esforçada, va escriure: “A l’amic Valentí Torra en una sessió on hem compartit poesia. Amb afecte. Feliu Formosa. 19.10.2005″. I aquest humil volumet de 23 poemes és ara un dels meus tresors.

Llegiu “El ball”, un gran conte d’Irène Némirovsky.

Els Kampf… (Mare de Déu, Senyor! Com es pot dir així un jueu ni que sigui de ficció?) Els Kampf, deia, eren un matrimoni -ell jueu, ella no- que vivien a París en els anys coneguts com els feliços vint. Què ens en diu la narradora de la parella? “…abans havia estat empleat a la Banque de Paris, i en un passat encara més remot, ordenança a la porta del banc, amb lliurea blava… Poc abans del naixement d’Antoniette, s’havia casat amb la seva amant, Mademoiselle Rosine, la mecanògrafa de l’amo.” Per casar-se va renunciar al judaisme, va fer-se catòlic, i la única descripció que en tenim és que era “… un jueu petit i secall amb ulls de foc…”

El nostre home treballava als graons més baixos de la borsa quan, un cop de sort inesperat, canvia per complet la seva vida. Ara tenen casa gran, molts criats, persegueixen una educació selecta –què dic selecta! …una educació d’elit- per la seva filla i volen obrir-se camí a la més alta societat parisenca. Així que Madame Rosine organitza un ball i hi convida el millor de Paris. Bé el millor, el millor… potser no! En qualsevol cas els cent setanta més rics, o amb més títols nobiliaris, de la França republicana.

A Antoniette, la filla, li és negada l’assistència al ball. I és que Madame Rosine Kampf, que considera el ball com la seva festa, no vol competidores. La resta la trobareu al llibre, en setanta-una pàgines, veureu com es desenvolupen els fets i com acaba la història.

Devia ser amb tota la intenció això de batejar els personatges d’aquesta obra com els Kampf. En aquells dies el “Mein Kampf” del que tots hem sentit parlar era prou conegut.

Irère Némirovsky, va néixer a Kiev l’onze de febrer de 1903, filla d’un ric banquer jueu. La seva educació va ser a càrrec d’una institutriu francesa, i la seva mare, de la que diuen que, mai es va interessar per la noia, sembla que no li parlà pas en cap altre llengua que la francesa. A causa de la revolució russa canvien sovint de domicili i fan cap finalment a França. Es casa, té dues filles i escriu el que serà la seva obra publicada en vida i, deixa escrita, a la seva deportació a Austwitch, algunes de les grans obres, a parer de la crítica, en llengua francesa. El 17 d’agost de 1942 és gasejada, com tants i tants, als crematoris nazis.

Jo confesso que, “El ball”, és la única obra que he llegit (això sí, un parell o tres de vegades), d’Irène Némirovsky. El llibre porta data de 1930 i la primera edició catalana, la meva, és de 1987.

Llegiu-lo. Us agradarà!

Llegit el setembre

Avui m’adono que no he fet el resum de lectures del mes de setembre. Posem-nos-hi! L’agost el vaig acabar amb el “Ulisses a alta mar”, de Porcel. És un bon llibre, en el que la reedició del mític viatge d’Ulisses n’és la part principal, però no l’única. Si el llegiu ja em direu que us ha semblat, per exemple, el retrat de la Julieta Salvat!

De les altres lectures en prosa ja n’he parlat a d’altres articles, ara hauria de parlar dels llibres de poesia que suren a la meva taula.

Hi ha el Valentí Parcerisa del que ja n’he parlat. Hi ha un compendi de poesies traduïdes per D. Sam Abrams -gràcies!- d’Emily Dickinson que va publicar la col·lecció Jardins de Samarcanda. El títol: “Jo No Sóc Ningú! Qui Ets Tu?”, en aquesta curiosa grafia. Dickinson és una poetessa considerada obscura, però fa estrofa fins i tot del que no escriu. Llegiu-la, si podeu, que impressiona.

Hi ha també el llibre “Travesías del Ausente” de Lluís Izquierdo. És la poesia dels que feien “preu” mentre jo acabava el batxiller elemental. És la poesia dels “grans” de l’Institut -o almenys a mi m’ho sembla. Els darrers poemes tenen versos tan… com “La vida es la lectura de una hora / de agnóstico breviario, / y un tiempo detenido en Edward Hopper,/ infinito y banal…”.  Jo, el que més aprecio, és la companyia que pot arribar a fer.

A Valentí Parcerisa, poeta manresà, a proposit de “A contrallum”

Hi ha poetes que mereixen millor sort i llibres que mereixen una més gran difusió. Perquè? Doncs perquè el teu darrer llibre, Valentí, és un bell treball del gènere, tan poc considerat avui, de “poesia no professional”. És un llibre fet pel pur plaer de fer-lo, cosa que, en temps tant interessats com aquests, és de lloar.

Pels que llegiran aquesta carta oberta, aquí un tast. El primer treball del llibre comença amb “Gerani”. Faig una lectura “vertical…” “Gerani (…) Jardí petit (…)” i ara ve una d’aquelles coses que més m’agraden el teu fer poètic i que no sabria pas com definir “enlairat com un poeta”. Així que aquell test, a dalt d’una finestra, amb un gerani posem vermell, està “enlairat” com tu, per exemple?

El “haikú” que va en tercer lloc és, probablement, el que més m’agrada. Diu: “Bella. Lluïssor / de l’esguard en mirar-te. / Mirall en acte.”. Uf! Al quart els ànecs suren, al llac de l’Agulla, “…com paraules tendres.”

Al llibre hi ha de tot, impressions, apunts del natural, misticisme, meditació i reflexió sobre el fer poètic. I, també, alguna poesia de “circumstància”, no cal dir. Però el que vull ressaltar ara és que, com deia “aquell”, mentre hi hagin poetes hi haurà poesia. I la necessitem tant…!

Als que puguin interessar aquestes notes, dic que el poemari “A contrallum” és editat per Parcir Edicions Selectes de Manresa, el novembre del 2006.

Sort, Valentí, i…espero el teu següent llibre!

De Marcelle Sauvageot, llegiu “Deixa’m”, una obra única.

El dia 7 de novembre de 1930 una noia que es troba a Tenay, sanatori per a tuberculosos dels Alps francesos, rep una carta del seu estimat on li comunica la ruptura de relacions i el seu proper matrimoni amb una altra dona. Així comença el nostre llibre que, amb una prosa deliciosa i sòbria, reflexiona sobre l’amor i l’amistat, sense cap concessió al sentimentalisme fàcil.

El llibre, una mena de carta de resposta, segurament mai enviada, o de diari íntim, acaba la vigília de Nadal del mateix any. És un llibre únic i és també l’única obra escrita per Marcelle Sauvageot que des de la seva publicació a finals de 1930 no ha parat d’expandir-se i de créixer en edicions i traduccions.

Qui és Marcelle Sauvageot? Neix a Charleville l’any 1900, l’any 18 marxa a estudiar literatura a París i el 34 mor a Davos de tuberculosi. La lluita contra la malaltia la porta primer a Tenay-Hauteville on el 1930 on escriu “Laissez-moi”, originalment publicat com a “Commentaire“. Finalment fa cap a Davos, el mític sanatori on transcorre la “Muntanya màgica” de Mann, i on havia de morir a primers de gener.

Com molts d’altres -Keats, Kafka, Txekhov… o el nostre Màrius Torres- va viure i morir de parella amb la tuberculosi, autèntica “pesta blanca” de l’època. Potser un dia hauríem de fer una recopilació de literatura de sanatori feta la primera meitat del segle XX.

Aquest llibre ha estat portat al teatre, però no tinc cap notícia que s’hagi estrenat a casa nostra. Jo, per si de cas, ja començo a fer cua per veure-la!

Llegiu “Vostè ja ho entendrà” de Claudio Magris.

“Vostè ja ho entendrà” és, que sapiguem, la darrera obra publicada de Claudio Magris. Un llibre petit –té una seixantena de pàgines- i ben ple de contingut. A diferència de les altres obres de Magris a les que he tingut accés, aquest no és un llibre difícil. Llegir-lo, llegir-lo amb l’atenció que es mereix, no us costarà gaire més d’una horeta i mitja. És un llibre tendre, però també és un llibre cru i despietat.

Aquí, Magris, reprèn el mite d’Orfeu i Eurídice, per fer un retrat de l’amor madur des del punt de vista de l’esposa morta , com la Eurídice clàssica, per la mossegada d’una serp. Eurídice manté al llarg de tot el llibre un monòleg intens on fa un retrat del marit –Orfeu-, adreçat a algú que no coneixem pas –el President de la fundació que regeix la Casa de Repòs on es troba -.

Hi ha també una tràgica i tendra meditació sobre la soledat. Eurídice morta i a la Casa de Repòs, plany Orfeu. Sap que la necessita, que sense ella no farà pas res més de bo. I una exposició crua i en algun moment còmica del com porta la situació el pobre poeta. Un llibre escrit, doncs, amb un gran sentiment i un no es pot treure del cap que Magris va enviudar, no sé si fa gaire temps, però en qualsevol cas de ben gran.

És una autobiografia, com deia el presentador del llibre a Barcelona? Potser sí. Sigui com sigui, seria una autobiografia feta amb més biografies que no la seva. Una reflexió sobre l’ofici de poeta? Potser també, però llavors fora una reflexió sobre la feblesa del ser poeta i no pas de la grandesa.

És ben segur, perquè ho ha dit repetides vagades aquest dies, un homenatge a Eurídice, al seu bon sentit del tot imprescindible per Orfeu, i de retruc un homenatge al paper de la dona desinteressada, protectora i guia… com segurament era la que ell va perdre.

Cal llegir-lo perquè és el Magris personal i íntim el que parla. Perquè no és l’erudit i a voltes difícil, més assagista que narrador, d’altres obres. I, a més… perquè aquest monòleg ja s’ha portat al teatre a Itàlia i la temporada que ve, si tot va bé, el tindrem a Barcelona!

Claudio Magris, el mestre, s’explica i s’explica.

És més alt del que sembla a les fotos. En la seva seixantena (6 llueix una magnífica mata de pèl negre. El color de pell torrat, com correspon a un home de costums marineres. Una mirada afable, però penetrant, vestida per unes ulleres que no para de posar i treure. Vestit fosc impecable amb una camisa color blau cel. Elegant.

Fa la seva entrada al carreró tot saludant, amb una inclinació de cap, amable, i un mig somriure, als que passegem pel defora del Institut Italià de Cultura tot esperant l’hora. És prou discret. El seu tarannà no té gens de “divisme”.

A dins ens hi congreguem uns tres-cents que a nosaltres dos, venint de la llunyana Manresa, ens semblen una multitud. D’escriptors en vaig localitzar dos entre el públic. Un era Joan de Sagarra, l’altre Lluís Izquierdo, el bonhomiós poeta de “Travesías del Ausente”, el meu poeta, viu, preferit en llengua castellana. Editors, traductors… però sobretot lectors omplim la sala.

L’acte el presenta algú del Institut Italià de Cultura en un italià standard prou comprensible. Un del país en fa una introducció en castellà i tot seguit Claudio Magris, el mestre, s’explica i s’explica. Nosaltres escoltem embadalits però l’italià que usa és el de Trieste i és, com a mínim, un pèl obscur. Res però, ens sembla, que no hagi dit a la Mònica Terribas o a l’Ada Castells aquests darrers dies.

A la fi aprofito per saludar a en Lluís Izquierdo, poeta, mentre la meva dona fa cua per aconseguir la dedicatòria de Claudio Magris. Ens signa “A cegues”. Total una horeta i quart de saviesa i bon estil.

I, ara, a llegir “Vostè ja ho entendrà”.  I espero poder explicar-ho al proper article!

Una cita amb Claudio Magris a Barcelona

Dimarts és el dia. A l’Institut Italià de Cultura (passatge Mèndez Vigo) de Barcelona hi haurà Claudio Magris presentant les edicions espanyola (Anagrama) i catalana, que, com totes les traduccions anteriors de Magris, és feta per Edicions de 1984, del seu darrer llibre titulat “Lei dunque capirà”.

Deixeu, si podeu, el què esteu fent i aneu-hi! Magris és molt Magris com a narrador. I és molt Magris com a pensador. I n’és, també molt, com a savi. Si heu llegit “Danubi”, “Microcosmos, o “A la cieca” (jo només n’he llegit això) sabreu perquè dic que deixeu el que feu i aneu a escoltar-lo encara que d’italià, com la majoria, no en plegueu un borrall.

La cita és el dia 4 de setembre a les 7 de la tarda. Ens hi veurem!

Llegit l’agost

Podria dir moltes coses del meu perfil, però si us explico el què llegeixo segurament us en fareu una idea millor.

De tots aquest llibres, o autors, n’accepto, molt content, debat. Un debat tan públic o privat com vulgueu, perquè parlar de llibres és, segurament, el què més m’agrada.

Ara una cita de Guido Morselli:

“…la cultura dell’individuo è sempre sul farsi o non è. L’uomo colto non è chi sa, ma chi apprendre… colto e non puramente erudito è l’uomo che sente il dovere di alimentare il proprio spirito assiduamente, quotidianamente, qualsiasi siano le circostanze in cui si trova a vivere…”

Un dia provaré de parlar de Morselli, italià, nat a Bologna. Trobo que se li entén tot: “…culte i no purament erudit és l’home que sent el deure d’alimentar el seu esperit…”  

Aquest mes va començar amb el llibre de Gonzalo Torrente Ballester, “La Saga/Fuga de J.B.” sobre la taula. Segurament no l’hagués pas llegit -la proclama a la plaça de Salamanca dient que els Papers els pertanyien per derecho de conquista…- però en Melcior Comes i en Martí Sales a “L’Hora del Lector” de l’inefable Emilio Manzano en van parlar elogiosament. I jo cap la prestatgeria.

Un país que levita; unes “lampreas” (una mena de piranyes) especials; els Cavallers de la Taula Rodona reencarnats simbòlicament; una santa peculiar; una història celta incrustada a l’Espanya goda i franquista… Un llibre indefinible d’un autor que com a mínim cal tractar de contradictori en un país irreal.                                                                             

El què va seguir fou “El Jardí dels Finzi-Contini” del que ja n’he parlat en una altra entrada. Segueix “Cavalls cap a la fosca” de Baltasar Porcel, autor que mereix una entrada a part tan per l’extensió com per la qualitat de la seva obra. “Cavalls cap a la fosca” premi Prudenci Bertrana del 75, és una obra d’alguna manera autobiogràfica que conté, però, diverses autobiografies… Algú a Paris rememora els seus orígens mallorquins i hi desfilen totes les llegendes, històries, enraonies i vicissituds del seu poble, on hi surten pirates, aventurers, capellans, el Papa Luna. Una obra immensa en 250 pàgines que ara trobareu al preu de llibre de butxaca i no al que la vaig pagar jo el 76.

El mes el tanco amb un altre Porcel, del que ja en parlaré. Dels poetes que suren en la meva taula, basicament relectures, n’aniré parlant.

V.Torra: Poesia inèdita.

Avui una miqueta de poesia! Un cop superada la vergonya m’atreveixo a fer públic un poema antic. Té uns nou anys i forma part d’un poemari d’una vintena de poesies que resta inèdit i…per molts anys!

A veure si us agrada!

CANÇÓ

Per una andana eterna espera el tren

               -Per una andana eterna!

En sentit contrari a l’horitzó

caminarà fins al darrer vagó

               -Fins al darrer vagó!

Cartera fosca i vestit fan joc

caminant per l’andana poc a poc.

               -Bossa i vestit fan joc!

I…

si el tren prengués un altre camí

deixés la via, s’oblidés de mi…

               -Si s’oblidessin de mi…!