Claudio Magris, el mestre, s’explica i s’explica.

És més alt del que sembla a les fotos. En la seva seixantena (68) llueix una magnífica mata de pèl negre. El color de pell torrat, com correspon a un home de costums marineres. Una mirada afable, però penetrant, vestida per unes ulleres que no para de posar i treure. Vestit fosc impecable amb una camisa color blau cel. Elegant.

Fa la seva entrada al carreró tot saludant, amb una inclinació de cap, amable, i un mig somriure, als que passegem pel defora del Institut Italià de Cultura tot esperant l’hora. És prou discret. El seu tarannà no té gens de “divisme”.

A dins ens hi congreguem uns tres-cents que a nosaltres dos, venint de la llunyana Manresa, ens semblen una multitud. D’escriptors en vaig localitzar dos entre el públic. Un era Joan de Sagarra, l’altre Lluís Izquierdo, el bonhomiós poeta de “Travesías del Ausente”, el meu poeta, viu, preferit en llengua castellana. Editors, traductors… però sobretot lectors omplim la sala.

L’acte el presenta algú del Institut Italià de Cultura en un italià standard prou comprensible. Un del país en fa una introducció en castellà i tot seguit Claudio Magris, el mestre, s’explica i s’explica. Nosaltres escoltem embadalits però l’italià que usa és el de Trieste i és, com a mínim, un pèl obscur. Res però, ens sembla, que no hagi dit a la Mònica Terribas o a l’Ada Castells aquests darrers dies.

A la fi aprofito per saludar a en Lluís Izquierdo, poeta, mentre la meva dona fa cua per aconseguir la dedicatòria de Claudio Magris. Ens signa “A cegues”. Total una horeta i quart de saviesa i bon estil.

I, ara, a llegir “Vostè ja ho entendrà”.  I espero poder explicar-ho al proper article!