Llegiu “El ball”, un gran conte d’Irène Némirovsky.

Els Kampf… (Mare de Déu, Senyor! Com es pot dir així un jueu ni que sigui de ficció?) Els Kampf, deia, eren un matrimoni -ell jueu, ella no- que vivien a París en els anys coneguts com els feliços vint. Què ens en diu la narradora de la parella? “…abans havia estat empleat a la Banque de Paris, i en un passat encara més remot, ordenança a la porta del banc, amb lliurea blava… Poc abans del naixement d’Antoniette, s’havia casat amb la seva amant, Mademoiselle Rosine, la mecanògrafa de l’amo.” Per casar-se va renunciar al judaisme, va fer-se catòlic, i la única descripció que en tenim és que era “… un jueu petit i secall amb ulls de foc…”

El nostre home treballava als graons més baixos de la borsa quan, un cop de sort inesperat, canvia per complet la seva vida. Ara tenen casa gran, molts criats, persegueixen una educació selecta –què dic selecta! …una educació d’elit- per la seva filla i volen obrir-se camí a la més alta societat parisenca. Així que Madame Rosine organitza un ball i hi convida el millor de Paris. Bé el millor, el millor… potser no! En qualsevol cas els cent setanta més rics, o amb més títols nobiliaris, de la França republicana.

A Antoniette, la filla, li és negada l’assistència al ball. I és que Madame Rosine Kampf, que considera el ball com la seva festa, no vol competidores. La resta la trobareu al llibre, en setanta-una pàgines, veureu com es desenvolupen els fets i com acaba la història.

Devia ser amb tota la intenció això de batejar els personatges d’aquesta obra com els Kampf. En aquells dies el “Mein Kampf” del que tots hem sentit parlar era prou conegut.

Irère Némirovsky, va néixer a Kiev l’onze de febrer de 1903, filla d’un ric banquer jueu. La seva educació va ser a càrrec d’una institutriu francesa, i la seva mare, de la que diuen que, mai es va interessar per la noia, sembla que no li parlà pas en cap altre llengua que la francesa. A causa de la revolució russa canvien sovint de domicili i fan cap finalment a França. Es casa, té dues filles i escriu el que serà la seva obra publicada en vida i, deixa escrita, a la seva deportació a Austwitch, algunes de les grans obres, a parer de la crítica, en llengua francesa. El 17 d’agost de 1942 és gasejada, com tants i tants, als crematoris nazis.

Jo confesso que, “El ball”, és la única obra que he llegit (això sí, un parell o tres de vegades), d’Irène Némirovsky. El llibre porta data de 1930 i la primera edició catalana, la meva, és de 1987.

Llegiu-lo. Us agradarà!

Read Full Post »

Llegit el setembre

Avui m’adono que no he fet el resum de lectures del mes de setembre. Posem-nos-hi! L’agost el vaig acabar amb el “Ulisses a alta mar”, de Porcel. És un bon llibre, en el que la reedició del mític viatge d’Ulisses n’és la part principal, però no l’única. Si el llegiu ja em direu que us ha semblat, per exemple, el retrat de la Julieta Salvat!

De les altres lectures en prosa ja n’he parlat a d’altres articles, ara hauria de parlar dels llibres de poesia que suren a la meva taula.

Hi ha el Valentí Parcerisa del que ja n’he parlat. Hi ha un compendi de poesies traduïdes per D. Sam Abrams -gràcies!- d’Emily Dickinson que va publicar la col·lecció Jardins de Samarcanda. El títol: “Jo No Sóc Ningú! Qui Ets Tu?”, en aquesta curiosa grafia. Dickinson és una poetessa considerada obscura, però fa estrofa fins i tot del que no escriu. Llegiu-la, si podeu, que impressiona.

Hi ha també el llibre “Travesías del Ausente” de Lluís Izquierdo. És la poesia dels que feien “preu” mentre jo acabava el batxiller elemental. És la poesia dels “grans” de l’Institut -o almenys a mi m’ho sembla. Els darrers poemes tenen versos tan… com “La vida es la lectura de una hora / de agnóstico breviario, / y un tiempo detenido en Edward Hopper,/ infinito y banal…”.  Jo, el que més aprecio, és la companyia que pot arribar a fer.

Read Full Post »