Per què Roma?…Una passejada pel Panteó. I

A Roma: badar i aprendre. Cal perdre-s’hi. Deixar-se emportar. Si teniu temps, i un bloc i un llapis, es poden anotar les impressions, o fer-ne dibuixos, que la ciutat dóna per això i per més. El que no cal fer a Roma és la visita ràpida a Sant Pere, al Vaticà, i una ulladeta a les runes del Fòrum Imperial i, apa! cap a casa que ja ho hem vist tot. Una bona passejada per Roma conclourà que aquí no hi som pas estranys, sinó uns parents no gaire llunyans, i la sensació d’estar entre família ens acompanyarà fins i tot al seure a taula d’algun dels petits i entranyables restaurants que trobarem esglaonats al llarg del camí.

La meva opinió és, que si hi ha algun monument que representi a Roma en tot el seu llarg historial aquest és el Panteó. Podria ser Sant Pere, al Vaticà, sí! però tal i com el veiem neix als voltants del segle XV. L’altre rival en aquesta contesa de monuments podria ser el Coliseu, també! però, en el mil cinc cents, eren unes runes refugi solament d’alguns ramats i dels sense sostre de l’època. El Panteó en canvi, conserva la seva aparença actual des de l’any 125, crec recordar, i ja era refet sobre dos panteons anteriors destruïts l’un pel famós incendi de Roma en temps de Neró i l’altre per un llamp.

Adrià que era home il·lustrat -cosa bastant rara en els emperadors en general- originari de la Bètica (l’actual Sevilla), però de família i llengua romanes (en cap cas es pot considerar espanyol), Emperador de Roma que és com dir de tot el món conegut i amb una passió sense límits per Grècia, reedificà el Panteó per donar lloc, se suposa, a una simplificació de la religiositat romana. Aquí s’hi faria culte a tots els deus.

Al arribar-hi, per la plaça de la Rotonda, fa una magnífica impressió. És un lloc que invita al repòs. No cal córrer cap dins de seguida. Els arqueòlegs diuen que el lloc que trepitgem ara era una plaça porticada a banda i banda. És igual. Ara són cases de pisos, alguna fonda i terrasses de bar. Però aquesta façana impressiona. Al entrar-hi ens adonarem que la connexió entre l’atri i la rotonda pròpiament dita, reguinya per algun lloc, però, a dins, quina magnificència! A quin nivell havia arribat l’enginyeria romana fa dos mil anys per poder bastir una volta com aquesta!

La llista d’adjectius qualificatius s’esgota. Mireu l’obertura que corona la volta i abaixeu els ulls a terra que aquí hi és enterrat Raffaello Sanzio.

De segur que el Panteó del que en tornarem a parlar deu bona part de la seva sort a la seva conversió en el temple de Santa Maria dels Màrtirs, és a dir una església per tots el màrtirs i no van ser pocs!

Seguirà, un dia o altre, el Panteó II.

Read Full Post »

Acabo de llegir “Gog” de Giovanni Papini.

Qui se’n recorda avui de Papini? Ahir vaig donar una ullada, rapideta, a una de les llibreries grans de Barcelona i no vaig aconseguir de trobar-ne res. Ben segur que en tenien en algun raconet però, ja ho veieu, Papini no està de moda i és una llàstima!

Giovanni Papini és un autor extraordinàriament potent de primers del segle passat. Tant culte com apassionat. Ateu militant durant mitja vida i convers al cristianisme l’altre. Exercí de novel·lista, d’assagista, dirigí almenys tres revistes literàries, fou editor –entre d’altres de Dino Campana del que ja en parlarem- i tota una autoritat en el seu moment. La Florència on va néixer el 1881 el devia dotar d’aquell punt de geni i de desmesura característic d’ell i d’altres grans florentins.

Però, parlant del llibre… és defensable avui un personatge com “Gog“? No ho sé pas. En primer lloc un home tan immensament ric com se’l descriu no passaria tant desapercebut pel món, ni aniria sense un reguitzell de persones cuidant de la seva seguretat. En segon lloc, ningú en el nostre segle tindria aquest estatus d’extraterritorialitat arreu del món (o potser sí!). Tercer, el nostre sistema jurídic que, llevat dels passamans d’escala, crec que ja ho ha legislat, quantificat i tarifat pràcticament tot, ben segur que no el permetria fer determinades col·leccions ni alguns dels experiments.

Però “Gog”… té coses realment sorprenents! Primer, com a història de les idees del primer tram del segle vint val, de sobres, el seu pes en or. Segon perquè està ple de brillants intuïcions, algunes de ben reeixides. Tercer perquè els seus comentaris –posats és clar en boca de Gog- sobre Einstein, Edison i Freud entre d’altres són valuosos.

Jo de les lectures fetes fa anys en recordava escenes sorprenents i que m’ha fet molta gràcia de rellegir com per exemple la subhasta de països; o la història de la humanitat escrita al revés, és a dir d’avui cap enrere, idea que vaig trobar després a “L’home duplicat” de Saramago.

De Gogs, n’hi ha uns quants a la literatura europea d’abans de les grans guerres del segle passat. Musil en el seu “L’home sense qualitats” inclou un milionari culte, que participa amb interès en la gran acció nacional que es cou a Àustria. Cohen a “Bella del senyor” fa un cant a un altre personatge, Solal, que ja fou objecte d’un llibre, una mena d’esbós, per ell tot sol. Chesterton hi era particularment afeccionat a aquests tipus de protagonista. I segur que n’hi ha molts més que ara no recordo.

Si us atreviu amb Papini ho passareu bé. Jo a més hi he après coses. I… ho podem discutir si us abelleix.

Read Full Post »