Pandelís Prevelakis fa de Réthimno, a Creta, el personatge central de “Crònica d’una ciutat”

No sé pas ben bé que em va decidir a comprar aquest llibret. Potser la recomanació de Maria Àngels Anglada –autora que aquells dies llegia amb fruïció- o alguna ressenya de premsa. El cas és, però, que “Crònica d’una ciutat” ocupava, al cap de pocs dies, un lloc ben notable al meu Olimp literari i és que és un gran llibre sobre una ciutat petita; és un poema elegíac amb la forma de novel•leta curta; és un llibre de lectura fàcil i de significat profund. Un plaer, vaja!

A la primera pàgina hi ha una poesia d’un tal Ànguelos Sikelianós, del que no en sé absolutament res, dedicat a Prevelakis, dient-li que: “Com el monjo que sosté, fosa en plata”… la imatge d’un monestir que fou cremat, “així mateix, gràcies a tu, en el fons del meu cor / sostinc també jo ara una ciutat perduda…”

El llibre ens presenta Réthimno amb el seu port i els seus carrers. Ens presenta tota una galeria de personatges que respiren humanitat per tot arreu: el mestre, que mereixeria una obra sencera per ell; la dona de mala vida; els vilatans i els masiaires del voltant. Els fets extraordinaris, són narrats amb detall. L’expulsió dels turcs un cop acabada la Primera Gran Guerra, és explicada amb gran sentiment, com una gran desgràcia. “Dins seu sentien el que podem dir que sent el matrimoni desavingut en rebre de llavis del bisbe la notícia del seu divorci precisament quan ja han oblidat les seves diferències”.

Hi ha moments que es llegeixen amb gran emoció i amb el cor una mica encongit. “la història que escriuen els llibres per ser llegida a les escoles no és res en comparació amb la suor diària que han vessat els homes sobre els estris i els materials del seu treball per omplir el món de coses riques i belles”. Ens parla de pintors d’Esglésies i dels que pinten icones i dels que cerquen tresors i… “La maleïda pobresa és com l’aigua que mulla tot el que toca”. El llibre és tot un retrat del que es podia veure, però sobretot, és un retrat del que es podia sentir i fer, dins d’una ciutat minúscula en una illa petita del nostre mar.

Un Epíleg de Maria Àngels Anglada, parla del seu sojorn a Réthimno i del molt que Josep Pla apreciava aquest llibre.

Llegiu-lo, us agradarà!

Read Full Post »

Temps era temps hi hagué una Misteriosa Llum a Manresa.

Quan un manresà es troba, per alguna raó familiar o laboral, exiliat de la seva Ciutat, és interpel•lat sovint, amb la qüestió de què és això de la Misteriosa Llum de Manresa.

Doncs mireu, era allà pel segle XIV i Manresa patia una gran sequera. Tants i tals eren els sofriments, que el Consell Municipal va decidir posar-hi remei d’una vegada per totes: farien una Sèquia de Balsareny a Manresa, per abastir la Ciutat d’aigua. I amb aquesta idea anaren a veure el Rei, que llavors era Pere III, per sol•licitar-ne l’autorització.

L’obra meresqué la reial aprovació i començaren les obres d’aquest transvasament. Però, arribats a Sallent, el canal havia de travessar terres del Bisbat i començaren els plets -els transvasaments ja ho tenen això!-. Mentre discutien que si passes o no, els treballadors deixaren l’obra, farts de que els hi desfessin de nit el que ells feien de dia.

Altre cop a cercar el suport reial i el de l’Infant Jaume d’Urgell, però la posició de la mitra vigatana, i dels pobles de la comarca per on havia de passar aquesta Sèquia, semblava del tot inamovible. En aquestes estàvem quan el Bisbe va posar en entredit (o sigui va excomunicar) el Consell de la Ciutat. La tradició, les primeres mostres de la qual son d’un parell de segles més tard, vol que els excomunicats siguin tots els ciutadans i que les Esglésies romanguin tancades set anys.

El cas és que el 21 de febrer del 1345 aparegué a l’Església del Carme una Misteriosa Llum, uns diuen que vinguda de Montserrat i els altres apareguda allà mateix, que es parteix en tres braços i van l’un a la Capella tal i els altres….

…”Les campanes repicaren sens que ningú les tocàs!” diuen els goigs que són, més o menys, l’himne oficial de Manresa. El frare campaner corre a donar la nova i la Ciutat es revoluciona. Les notícies s’amunteguen l’una damunt l’altre. El Bisbe, Galcerà Sacosta, veu en aquest prodigi, que la Sèquia és del voler diví. Aixeca l’entredit, obre les Esglésies i dona autorització per continuar l’obra.

La pau s’ha signat i la Sèquia corre cap a casa plena d’aigua. Manresa té des de llavors una cosa que la distingeix: aigua! I si no us ho creieu, veniu un dia a veure el Parc de l’Agulla, o veniu a fer la Transèquia i, caminant al costat del canal, us en fareu capaços.

I jo ho deixo aquí. Si entenem per cultura aquelles coses que ens permeten viure, conviure i sobreviure en un entorn, aquesta Llum, que algú l’ha volguda convertir en un “objecte volador no identificat” avant la lettre, ha estat i és encara tot un referent pels manresans.

I, bona nit a tothom!
 
 

Read Full Post »

Avui toca parlar de “La dame aux camélias” d’Alexandre Dumas, fill.

Aquest és un llibre d’aquells que ja no se’n fan. Però és un gran llibre, gens passat de moda, d’una època en que França donava al món grans hits de la literatura. Alexandre Dumas fill, fill és clar d’Alexandre Dumas, va ser un home de vida torturada, que es glorià sempre de que a l’hora d’escriure s’inventava molt poques coses, i en canvi, en recordava moltes.

Efectivament, la seva vida amb Alphonsine Plesis, el seu amor, és en paraules seves, la matèria sobre la qual es construeix “La dama de les camèlies”, i la seva vida com a fill il•legítim d’Alexandre Dumas, pare, és la base real de “El fill natural” publicat deu anys més tard. Dumas, fill, és, o així m’ho sembla a mi, un escriptor moral que per mitjà dels llibres denúncia i ataca els prejudicis i la hipocresia del seu temps.

Però tornem al llibre que és el que ens interessa. És un llibre sòlid, amb un argument molt ben travat, amb uns personatges creïbles, que conté grans dosis de sentiments, de llàgrimes i de capricis de la fortuna, amb la particularitat que, al començar-lo ens explica com acaba. El llibre comença amb la subhasta dels bens mobles de Margerite Gautier, promoguda pels seus creditors que l’han ajornat uns dies esperant el seu traspàs imminent. La tuberculosi se la endut. Unes circumstàncies que ara no fan al cas posen en contacte el narrador amb l’home que va estimar Margerite i se’n converteix en el confident. La resta és la narració d’un amor que podia haver estat feliç entre una cortesana de luxe i un jove que no tenia pas prou fortuna per mantenir-la.

Han fet furor històries, cíniques, com les de Choderlos De Laclos a “Les amistats perilloses” i d’altres. “La cartoixa de Parma” també té amors ben impossibles que són resolts d’una manera molt més novel•lesca. Però aquest fora un amor més íntim, una història més personal, una obra molt més humana que ha tingut una sort millor que la que poden donar els estudis de Hollywood, la que li va donar Verdi.

A Manresa, ciutat petiteta de l’interior de Catalunya, ara hi ha temporada d’òpera i tot. La setmana que ve ens fan “La Traviata” i jo ja tinc les entrades ben guardadetes al calaix. Us en parlaré, us en parlaré…

Read Full Post »

“Biographie de la faim”, el llibre fonamental d’Amélie Nothomb

Amélie Nothomb és una noia belga nascuda a Kobe, al Japó. Filla de diplomàtics destinats a l’orient llunyà, va tenir una infància i una joventut marcada pels continus canvis de residència. Si coneixeu algú o alguna, que ha nascut fill de guàrdia civil o de director de la caixa i diu que l’han marcat els continus canvis de població a que la professió de pare l’ha obligat, recomaneu-li la lectura de “Biographie de la faim“: les primeres lletres al Japó i en japonès, llengua que no abandonarà pas mai més, poc després cap a Pekín, cap a Nova York, a Bangladesh i, si no em deixo cap etapa, a la Bèlgica d’expressió francesa.

“Biografhie de la faim”, és la història de tota aquesta peripècia vital i és moltes més coses encara. Ens explica que de petita, al Japó, es va afeccionar a beure’s els culets de champagne que quedaven a les copes, un cop acabades les recepcions de la delegació diplomàtica. Ens explica molt bé que, un dia, va decidir deixar de menjar i va patir el que avui en diem anorèxia. I ens explica que, sempre, ha tingut una certa tendència a l’autisme. Tot plegat en primera persona, sense cap vedettisme. La lectura de “Biografia de la fam” és interessant, enginyosa i un xic preocupant.

Quan Emilio Manzano, encara a la Barcelona Televisió, la va entrevistar al “Saló de Lectura”, li va preguntar, entre d’altres coses, sobre el seu alcoholisme infantil. Amb el seu estrafolari look i l’expressió de bona nena que té, li va contestar: “Jo no sé si la gent és amnèsica o hipòcrita, però això i d’altres coses les hem fet tots…”

I això és el que té d’extraordinari la lectura d’aquest llibre sorprenent que, llegint-lo, d’alguna manera ens llegim a nosaltres mateixos. Que la seva impertinència ens pot portar als racons foscos de la nostra història on no hem tornat de fa anys.

Aquests dies Améile torna a sortir als diaris, que celebren la publicació del seu setzè llibre en setze anys de professió. Ella afirma, però, que d’escriure’n n’ha escrit seixanta-tres. Renoi! No deu ser pas perquè sí, que es passa quatre hores cada dia escrivint! Però jo n’espero sobretot obres biogràfiques. En aquestes, Amélie Nothomb, mostra un talent especial que a mi m’agrada.

Si no us fa el pes digueu-m’ho, però jo confio que us agradarà i no serà pas la darrera obra que en llegiu.

Read Full Post »