Aquest és un llibre d’aquells que ja no se’n fan. Però és un gran llibre, gens passat de moda, d’una època en que França donava al món grans hits de la literatura. Alexandre Dumas fill, fill és clar d’Alexandre Dumas, va ser un home de vida torturada, que es glorià sempre de que a l’hora d’escriure s’inventava molt poques coses, i en canvi, en recordava moltes.
Efectivament, la seva vida amb Alphonsine Plesis, el seu amor, és en paraules seves, la matèria sobre la qual es construeix “La dama de les camèlies”, i la seva vida com a fill il•legítim d’Alexandre Dumas, pare, és la base real de “El fill natural” publicat deu anys més tard. Dumas, fill, és, o així m’ho sembla a mi, un escriptor moral que per mitjà dels llibres denúncia i ataca els prejudicis i la hipocresia del seu temps.
Però tornem al llibre que és el que ens interessa. És un llibre sòlid, amb un argument molt ben travat, amb uns personatges creïbles, que conté grans dosis de sentiments, de llàgrimes i de capricis de la fortuna, amb la particularitat que, al començar-lo ens explica com acaba. El llibre comença amb la subhasta dels bens mobles de Margerite Gautier, promoguda pels seus creditors que l’han ajornat uns dies esperant el seu traspàs imminent. La tuberculosi se la endut. Unes circumstàncies que ara no fan al cas posen en contacte el narrador amb l’home que va estimar Margerite i se’n converteix en el confident. La resta és la narració d’un amor que podia haver estat feliç entre una cortesana de luxe i un jove que no tenia pas prou fortuna per mantenir-la.
Han fet furor històries, cíniques, com les de Choderlos De Laclos a “Les amistats perilloses” i d’altres. “La cartoixa de Parma” també té amors ben impossibles que són resolts d’una manera molt més novel•lesca. Però aquest fora un amor més íntim, una història més personal, una obra molt més humana que ha tingut una sort millor que la que poden donar els estudis de Hollywood, la que li va donar Verdi.
A Manresa, ciutat petiteta de l’interior de Catalunya, ara hi ha temporada d’òpera i tot. La setmana que ve ens fan “La Traviata” i jo ja tinc les entrades ben guardadetes al calaix. Us en parlaré, us en parlaré…
Blog de'n Valentí Torra 
Wow! Quin honor i quin prestigi figurar als enllaços d’un blog tan culte currat! Felictats i ja m’aniré passant!
Òstres! El prestigi és meu de poder tenir a “Blogs que visito sovint” el milloret de la Xarxa. Ho dic en sèrio!
Escolta: currat sí; ara culte, culte… Jo en realitat no sé si llegeixo o em llegeixo i no sé fer altra cosa.
Agraït, Valentí.
P.S.: Espero les respostes a una hora o altra. A mi em sembla que aixó, d’entrevistar el candidat, és currar-s’ho de valent.