– No era la companyia del Metropolitan de Nova York?
-…i?
– Tampoc era la de l’Scala de Milà. Ni la del Liceu!
– Però Violetta es mor, llargament i enamorada, havent-me infringit un turment deliciós! I, sí!, vaig haver de lluitar contra més d’una llàgrima.
Abans d’entrar tots sabem com acabarà la història extraordinària, i ben trista per cert, de Violetta, però no anem a veure que passarà sinó a veure com passa. L’Òpera ja és això: és el terreny on viu la forma; l’imperi del com. A tots aquells que diuen que literatura és, fonamentalment, un com, els recomanaria que passessin per la platea d’una teatre líric i, posats a ser formals, aprendre’n.
Una soprano notable – Minerva Moliner – encarna una cortesana tísica. I, escolteu… cap tísica té ni pot tenir la potència pulmonar d’ella. Però ens la creiem, i tant que ens la creiem!, i compartim el dolor i la desesperança que sent. Jo, que de tècnica musical no en sé un borrall, hi ha moments que els trobo sublims, d’un sentiment o, si voleu, d’un sentimentalisme, desbordant.
És quan Violetta sent que s’ha enamorat d’Alfredo Germont. Dumas, fill, diu a la novel·la que les cortesanes estan preparades per que el homes es tornin bojos per elles, però no han pensat mai que un dia poden enamorar-se de valent. I és aquí on la soprano, amb ulls de noia transfigurada, ens explica que ha descobert un sentiment nou. I les llàgrimes apreten per sortir la primera vegada.
Quan Germont, pare, la visita per fer-la desistir del seu amor per Alfredo, ella protesta amb allò de “Ah no! Giammai! No, mai! Non sapete quale affetto, vivo, immenso m’arda en petto…?” i les llàgrimes malden de nou per regalimar!
El llibre té molts més matisos. Cert! L’argument està molt més dosificat i és més ric a la novel·la. D’acord! Però Verdi i el llibretista en fan una lectura i basant-se en Marguerite Gautier i Armand, construeixen una Violetta i un Alfredo. Serà que com a la facècia prou sabuda acabarem dient que era millor la novel·la? I és clar que sí. la novel·la és molt millor per llegir, però la “Traviata” és feta per homes de teatre i de música i és per deixar-se anar, sentir, escoltar… per veure.
Blog de'n Valentí Torra 
La Traviatta és una de les meves preferides! És excel·lent.
La propera òpera que ens fan al Kursal de Manresa és Gianni Schicchi, de Puccini. I té aquella ària que diu “Oh mio babbino caro…” que, si em sortien les llàgrimes a la Traviata, veurem que passarà!
Bon curs!
En el cas de Traviata, jo diria que és millor l’ópera que la novela. Reconeguem-ho: Alexandre Dumas no és Victor Hugo ni Balzac.
Fan Giannu Schichi solsament? és molt curteta! De fet és una part del “Triticco” de Puccini que es cmposa de tres óperes molt curtetes les tres. L’últim cop que la vaig veure va ser les tres juntes. I coincideixo amb tu: “Oh mio babbino caro” és la millor ària per a soprano que s’ha escrit mai. Posa els pels de punta.
…no, Ferran, primer fan “Suor Angelica” però, la segona, l’Schichi, l’espero amb ganes.
Dumas potser no és tant bo… Potser! De mi la Literatura en treu unes coses i la música unes altres. Per això dic que, el llibre, és millor per llegir i l’Òpera sentir. I crec que es important de fer-ho notar per que el cinema, per exemple, quan són obres de literatura portades a la pantalla, normalment em decepciona.
Gràcies pel comentari.
Bé. Així només et faltarà veure “Il Tabarro” per a tenir Il Trittico complert.
Il Tabarro = Infern
Suor Angelica = Purgatori
Giani Schichi = Cel
Diuen que Puccini es va inspirar en la Divina Comedia, pero jo en tinc seriosos dubtes.