A “Sóc una bruixa”, Mireia Cirera fa un excel·lent treball sobre tres textos de Mercè Rodoreda.

Per celebrar Sant Jordi, al vespre, hem anat al teatre a veure “Sóc una bruixa”, uns monòlegs construïts sobre textos de la universal Mercè Rodoreda, interpretats per la manresana Mireia Cirera dirigida, pel també bagenc, Joan Mª Segura. Fins aquí la fitxa. Ara…

Tres textos, tres contes, encarnats d’una manera brillant per una Mireia Cirera sola a l’escenari, donant vida a les tribulacions de tres dones molt soles. No sé si estem davant de la millor Rodoreda, però sí que estem al davant de la Rodoreda que més m’agrada. La màgica, la fantàstica, la que dóna la volta a realitat i ens parla, no d’allò aparent, sinó d’allò que realment els passa a les seves protagonistes.

No en sóc pas especialista. Només en sóc lector. Tampoc sóc especialista en Jung o Freud, però de tots dos n’hi he trobat traces.

Però anem a la representació. L’escenari no té fons llevat d’unes cortines fosques i, a una banda hi ha una taula blanca, d’escriptora, sense calaixos. Al damunt una gran màquina d’escriure Olivetti, de carro gros i d’aquell verd sòrdid de despatx o de notaria. Un gerro buit. Un penjador de peu… Res més. El terra té fulls escrits escampats com si haguessin caigut distretament… Tot és essencial, minimal, necessari…

O sigui que l’artista s’ha de jugar la cara, sola, tan sola com els seus personatges. Entra vestida de Rodoreda a Ginebra. Penja l’abric i el gorret de llana. Posa unes flors al gerro i ja és la primera dona, la que escriu “Una carta“. Sense interrupció passa a ser, a “El riu i la barca“, la noia que… potser que no us ho expliqui. I, finalment, és, a “La salamandra“, algú que no pot ser, algú que viu mig conte metamorfosat, que viu una realitat kafquianament. I ens la creiem i acabem plorant amb ella.

Al sortir –això és Manresa- tinc la sort de saludar-los –actriu i director- i decideixo que els dec aquest modest homenatge.

Read Full Post »

“El Silenci abans de Bach” de Pere Portabella. No us la perdeu!

El dia 30 de març, diumenge, Cine Club Manresa va programar la pel•licula de Pere Portabella “Die Stille vor Bach”, amb la sala plena de gom a gom. Jo no sé el què en diuen els entesos però la meva impressió és que som davant d’una obra com poques, que es mira amb interès i es veu amb sorpresa, que no sabria encabir-la en cap dels esquemes retòrics — si així es pot parlar de cinema — que conec.

Al sortir de la sala, la certesa d’haver tingut una bella i gran experiència, és la impressió dominant. No és tracta solament d’una experiència estètica, tot i que de començament a final és tota una sorpresa. Es tracta també d’un experiment intel·lectual, una repassada a les idees fetes per avançat i un experiment moral que destrueix nyonyeries i posa les coses exactament al lloc on no toca.

Aquest amic de Joan Brossa i de Carles Santos i d’altres que ara mateix no puc recordar, fa una obra digne de la millor poesia!

El col·loqui va durar estona. Preguntes i preguntetes a part, les respostes de Pere Portabella constitueixen per se tota una lliçó sobre el fet artístic. Diria, si ho he entès bé, que l’autor fa una pel·lícula, o sigui: l’obra és l’objecte directe del director. D’acord. Però el més importat per ell no és l’obra en si, sinó el ressò que tindrà dins de l’espectador. És a dir que el film en si és un mitjà per sorprendre, provocar, fer patir o fer tocar la glòria, donar emocions i crear-ne de desconegudes. El veritable objecte de “El silenci abans de Bach” sóc jo, el qui en rep el profit, o sigui: el complement indirecte.

Read Full Post »