Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for maig de 2008


És molt probable que no n’hagueu sentit parlar, i és una llàstima, perquè, “La moneda del malfat”, és una novel·la ben interessant. Jo, habitual consumidor de suplements literaris, no n’he tingut pas cap notícia per aquest mitjà. Ja ho sé, que es publiquen molts llibres cada any i que la premsa no pot arribar a tot arreu. Què hi farem! Però, aquest modest i entusiasta lector, se sent amb la obligació de deixar constància d’allò que més li agrada. Així que, som-hi doncs!

Àfrica Ragel és del Poblenou, viu al Poblenou i escriu al Poblenou. El llibre passa als Poblenous que, com capes geològiques, s’han anat superposant. Primer hi ha el barri de la adolescència dels tres nois i la Lurdes, el barri que ja no existeix i del que solament en quedes vestigis. Llavors hi ha el barri d’avui. El barri post olímpic, vint-i-dos arroba, fòrum de les cultures… el barri primer despersonalitzat, llavors modernitzat i, a la fi, convertit en plató de sèries televisives.

Però resulta que el barri, pels nostres tres amics i la noia, protagonistes de la història, no ha mort del tot. Aquest barri conté restes d’un passat d’idealisme social que devia arrelar fort al Poblenou, i del qual encara en queden vestigis. Es tracta dels seguidors de la ciutat ideal creada per Étienne Cabet i descrita en el seu llibre “Viatge a Icària” (1842), l’ensulsiada d’aquest idealisme fou notòria en la pràctica, però l’aura de paradís perdut – i, per tant, l’únic possible – ha mantingut la seva força.

Mentrestant, que si sóc a l’adolescència o sóc a l’avui, hi ha un parell de belles històries d’amor i una tercera història d’amor al barri. Les històries són precioses. Les reflexions sobre sentiments i emocions estan molt ben fetes. Els personatges que “han perdut el cap”, que també n’hi ha, resulten entranyables.

És a dir, parla d’un idealisme social de tall més o menys anarquista, però sense ni mica de ressentiment. Parla d’històries tristes d’amor, amb una pàtina de nostàlgia i enyorament, però no fa una novel·la gens depressiva, al contrari, és una obra poètica. I, a sobre, és un llibre molt ben escrit.

Jo, que em miro el món com un paisatge literari, celebro haver llegit aquesta història. No serà el primer barri de Barcelona, ni el darrer poble que recorro amb la única guia d’una novel·la i ja he trobat la que em farà anar al Poblenou amb el llibre sota el braç.

Read Full Post »

Ja he deixat passar massa dies des del “Gianni Schicchi”, així que anem per feina. Aquesta tercera òpera del famós “Trittico”, no té pèrdua. La música és seguida, àgil, entretinguda i brillant – brillantíssima en algun moment – i la lletra… Tot i ser feta del mateix autor que va composar la “Suor Angélica” (Giovacchino Forzano 1884-1970) a mi m’ha recordat algunes peces de teatre del renaixement a les que pogut accedir.

Però el tema és del tot actual. Uns parents reunits a l’entorn del familiar ric que acaba de morir. Del testament només se’n sap que, diuen que… ho deixa tot a un convent de frares de Florència. Desesperació de la família. Algú diu: “qui ens ho havia de dir que plorariem de veritat!” Tot ben actual i ben corrent com podeu veure.

Llavors apareix al mig de la cobdícia general la Lauretta que canta una ària del tot angelical, d’una bellesa infinita, al seu pare ja vellet, dient-li que vol anar a Porta Rossa – dedueixo que deu ser una joieria florentina de gran nivell – a comprar un anell per casar-se amb el fill, ara desheretat, del mort. Si no, amenaça, anirà al Ponte Vecchio per llançar-se de cap a l’Arno.

 L’ària “O mio babbino caro…” és un dels moments estel·lars de la musica de Puccini que justifica la passió i l’excés per l’òpera. Una veu pura canta un desig ben terrenal, com si la música desmentís la lletra, la bellesa anul·lés l’interès. Això és el que mai deixarà de sorprendre’m de l’òpera. I això potser és el que la defineix més bé. 

És un moments com aquests que, l’òpera, ens fa millors!

La gent de Sabadell bé, en la seva línea. Una obra bella, divertida i que no perd interès en cap moment. Com que és una obra ben coral, cal destacar-los tots. Menció especial per l’Enric Serra en el paper d’Schicchi, que Déu n’hi do! la Lauretta, vestida com les florentines que hi ha a la Loggia dei Lanzi, era la Montserrat Martí que tots sabeu de qui és filla. I la resta de la companyia va fer el seu paper amb dignitat.

Read Full Post »

Una altra gran nit al Teatre Kursaal de Manresa, amb la “Suor Angelica” i el “Gianni Schicchi“, dues òperes de tres, del que es coneix per “Il Trittico” de Giacomo Puccini i que a vegades s’interpreten seguides.

“Suor Angelica” és una història que transcorre sencera dins d’un convent de clausura. Una monja, Angelica, rep la visita de la tieta, la Zia Principessa, estirada i autoritària. A partir d’aquí comencem a fer-nos la idea de què un autèntic drama és a punt d’esclatar. La noia, Angelica, ha estat reclosa per haver embrutat el blasó familiar al infantar un nen. Ella, la monja, no n’ha tingut mai més notícia i d’això en fa set anys! Els esdeveniments es precipiten i Angelica mor.

L’argument –no la música!- s’ha fet una mica vell. L’autor un tal Forzano (1884-1970), descriu un convent a la Toscana. Els diàlegs de les monges al pati del convent; una abadessa d’una autoritat pseudo divina o unes almoineres que tornen de captar, omplen la primera part

Els escenògrafs de l’Òpera de Sabadell, han confegit un bell escenari per aquesta primera part: un parell de tarimes amb flors, dos xiprers i una gran creu. Per la continuació: un decorat, del tot escaient per fer de locutori, on es desenvolupa l’autèntic drama. A mi m’ha agradat!

Si l’obra va –crec jo vaja- una mica fluixa de text, no està gens mancada de música i, sinó, escolteu el senza mamma que canta Angelica al saber que el seu fill fa dos anys és mort. I d’aquí al final la intensitat del drama i de la música no deixen en pau a ningú. I, el miracle, que al acabar ho arregla tot –pecats mortals i venials a l’hora,- està resolt amb un quadre d’una gran bellesa…

… Qui us ha recordat, si heu tingut la sort d’anar-hi, la Verge, que apareix al final per endur-se Angelica al cel? … a una Madonna clàssica o a “La primavera” de Botticelli, però vestida de blanc?…

Demà, si puc, l’Schicchi. Ara només em queda dir que Maribel Ortega, la soprano que fa d’Angelica, em va agradar molt. Que l’argentina Mariel Aguilar, contralt, que fa de Zia també. Totes –de la Maribel a la Mariel i fins la darrera monja- van actuar amb gran entrega i, almenys a mi m’ho sembla, amb una notable qualitat.

Fins demà!

Read Full Post »

Sándor Márai (1900-1989, és autor de dos llibres que he tingut la sort de llegir. L’un: “L’última trobada“, publicat en català ja fa uns quants anys i l’altre “La dona justa” que no he llegit fins ara. I no sé perquè he tardat tant, ja que el primer, em va agradar d’allò més.

“La dona justa” és la mateixa novel·la, feta tres vegades, amb punts de vista diferents. La història d’una dona, que no ha trobat en el matrimoni allò que n’esperava; que del seu marit no ha rebut aquella entrega total que esperava rebre’n, (i no em refereixo pas a l’aspecte físic de la parella), explicada a una amiga (una mica sospitosa), en una tarda, en un cafè de Budapest quan, el matrimoni, ja havia fet fallida.

I quan sembla que ja ho sabem tot, ve la segona part explicada pel marit i llavors la tercera explicada per la Judika.

Ja la llegireu, si us ve de gust i us agrada la bona literatura, però deixeu que us en digui alguna cosa més. Destil·lar sentiments d’una manera gens nyonya, amb precisió i justesa de tassador, sense enganyar-se en cap moment i fer-ho en forma de monòleg davant d’una persona que solament intuïm, és, com a mínim, per posar-ho de model als que voldríem aprendre’n. Si això hi afegim la descripció d’una classe social, d’un món, que està a punt de desaparèixer, fet per algú que no el qüestiona pas, sinó que ens l’explica, tenim un primer terç del llibre bo, molt bo, a l’alçada per exemple d’algunes pàgines de Proust. L’amic blogaire Ferran (Unquepassava.wordpress.com) diu que li recorda Zweig. D’acord! A mi també me’l recorda.

A la segona part, quan parla el burgés, el llibre no perd gens mi mica d’intensitat. Potser deixa de tenir el puntet de nostàlgia i trobo que es torna una mica més social a la manera de Mann (“Buddenbrook”).

Al acabar, a la tercera part, hi trobo un quart personatge escadusserament present a llarg de l’obra, però que m’ha captivat. I hi trobo, també, una mirada al món que ja no hi és aguda, sincera i descarnada.

Una darrera cosa: qui és la dona justa? Quina de les dues és l’autèntica dona justa: la Mária o la Judika? Perquè el títol del llibre diu ben clar, que de dona justa, només n’hi ha una. El que és jo ignoro quina deu ser per Márai “La dona justa“, i, si ho sabeu, podem discutir-ho!

Read Full Post »