Sándor Márai (1900-1989, és autor de dos llibres que he tingut la sort de llegir. L’un: “L’última trobada“, publicat en català ja fa uns quants anys i l’altre “La dona justa” que no he llegit fins ara. I no sé perquè he tardat tant, ja que el primer, em va agradar d’allò més.
“La dona justa” és la mateixa novel·la, feta tres vegades, amb punts de vista diferents. La història d’una dona, que no ha trobat en el matrimoni allò que n’esperava; que del seu marit no ha rebut aquella entrega total que esperava rebre’n, (i no em refereixo pas a l’aspecte físic de la parella), explicada a una amiga (una mica sospitosa), en una tarda, en un cafè de Budapest quan, el matrimoni, ja havia fet fallida.
I quan sembla que ja ho sabem tot, ve la segona part explicada pel marit i llavors la tercera explicada per la Judika.
Ja la llegireu, si us ve de gust i us agrada la bona literatura, però deixeu que us en digui alguna cosa més. Destil·lar sentiments d’una manera gens nyonya, amb precisió i justesa de tassador, sense enganyar-se en cap moment i fer-ho en forma de monòleg davant d’una persona que solament intuïm, és, com a mínim, per posar-ho de model als que voldríem aprendre’n. Si això hi afegim la descripció d’una classe social, d’un món, que està a punt de desaparèixer, fet per algú que no el qüestiona pas, sinó que ens l’explica, tenim un primer terç del llibre bo, molt bo, a l’alçada per exemple d’algunes pàgines de Proust. L’amic blogaire Ferran (Unquepassava.wordpress.com) diu que li recorda Zweig. D’acord! A mi també me’l recorda.
A la segona part, quan parla el burgés, el llibre no perd gens mi mica d’intensitat. Potser deixa de tenir el puntet de nostàlgia i trobo que es torna una mica més social a la manera de Mann (“Buddenbrook”).
Al acabar, a la tercera part, hi trobo un quart personatge escadusserament present a llarg de l’obra, però que m’ha captivat. I hi trobo, també, una mirada al món que ja no hi és aguda, sincera i descarnada.
Una darrera cosa: qui és la dona justa? Quina de les dues és l’autèntica dona justa: la Mária o la Judika? Perquè el títol del llibre diu ben clar, que de dona justa, només n’hi ha una. El que és jo ignoro quina deu ser per Márai “La dona justa“, i, si ho sabeu, podem discutir-ho!
Blog de'n Valentí Torra 
Jo diria que cap de les dues és la dona justa, Valentí. Fins i tot, que no n’hi ha, de dona justa o d’home just. O potser l’home just o la dona justa no existeixen com a tals, sinó que són el conjunt de tots les homes o dones que passen per les nostres vides i hi deixen petja.
D’acord, d’acord, no h’hi ha! Però el títol sembla referir-se a algú o, millor, a alguna de les dues. Perquè de dones n’hi ha dues.
La primera d’orfebreria fina i un pic… I la segona, així com bastant més de carn i ossos. L’una una mica idealista o enamorada de la idea de l’amor. L’altre interessada i sense massa cabòries.
Jo donava per fet durant tot el llibre que la que donava el títol era la Mária, però quan la Judika comença a fer reflexions parlant de l’escriptor… el meu interés per la Judika va aumentar considerablement. Quin gran personatge l’escriptor!
Així que l’obra deu tenir un títol en singular per referir-se a una pluralitat.
En fi. Gràcies pel comentari Ferran!
Amb aquestes explicacions feu denteta i vénen unes ganes immenses de llegir-la. Valentí, pel que expliques, és una novel·la imprescindible de llegir.
Em penso que els autors “centreuropeus” no estan tant de moda com quan “era petit”, i Márai, tot i exilar-se als eeuu., no ha deixat de ser-ho.
És un llibre lent, intens i sentit. Què més es pot esperar de la Literatura? Un autor que obre l’ànima i un llibre que entra a l’ànima!
Gràcies per llegir-me assiduament Núria!
Hola, doncs jo acabo de descobrir en Sándor Marai ara mateix i la veritat és que ha estat tot un plaer. De moment només he llegir L’última trobada i m’ha enganxat de seguida, ara et seguiré el consell i llegiré La dona justa que segur que també m’agradarà.
Sóc nova amb això dels blocs i estic coneixent aquest món a traves dels llibres
Fins aviat