És molt probable que no n’hagueu sentit parlar, i és una llàstima, perquè, “La moneda del malfat”, és una novel·la ben interessant. Jo, habitual consumidor de suplements literaris, no n’he tingut pas cap notícia per aquest mitjà. Ja ho sé, que es publiquen molts llibres cada any i que la premsa no pot arribar a tot arreu. Què hi farem! Però, aquest modest i entusiasta lector, se sent amb la obligació de deixar constància d’allò que més li agrada. Així que, som-hi doncs!
Àfrica Ragel és del Poblenou, viu al Poblenou i escriu al Poblenou. El llibre passa als Poblenous que, com capes geològiques, s’han anat superposant. Primer hi ha el barri de la adolescència dels tres nois i la Lurdes, el barri que ja no existeix i del que solament en quedes vestigis. Llavors hi ha el barri d’avui. El barri post olímpic, vint-i-dos arroba, fòrum de les cultures… el barri primer despersonalitzat, llavors modernitzat i, a la fi, convertit en plató de sèries televisives.
Però resulta que el barri, pels nostres tres amics i la noia, protagonistes de la història, no ha mort del tot. Aquest barri conté restes d’un passat d’idealisme social que devia arrelar fort al Poblenou, i del qual encara en queden vestigis. Es tracta dels seguidors de la ciutat ideal creada per Étienne Cabet i descrita en el seu llibre “Viatge a Icària” (1842), l’ensulsiada d’aquest idealisme fou notòria en la pràctica, però l’aura de paradís perdut – i, per tant, l’únic possible – ha mantingut la seva força.
Mentrestant, que si sóc a l’adolescència o sóc a l’avui, hi ha un parell de belles històries d’amor i una tercera història d’amor al barri. Les històries són precioses. Les reflexions sobre sentiments i emocions estan molt ben fetes. Els personatges que “han perdut el cap”, que també n’hi ha, resulten entranyables.
És a dir, parla d’un idealisme social de tall més o menys anarquista, però sense ni mica de ressentiment. Parla d’històries tristes d’amor, amb una pàtina de nostàlgia i enyorament, però no fa una novel·la gens depressiva, al contrari, és una obra poètica. I, a sobre, és un llibre molt ben escrit.
Jo, que em miro el món com un paisatge literari, celebro haver llegit aquesta història. No serà el primer barri de Barcelona, ni el darrer poble que recorro amb la única guia d’una novel·la i ja he trobat la que em farà anar al Poblenou amb el llibre sota el braç.
Blog de'n Valentí Torra 
Està bé això de passejar amb una novel·la davall el braç marcant l’itinerari. Jo ho vaig fer a València amb una novel·la de Joan Francesc Mira.
Salutacions
Això pot crear certa mitomania, com la del Bloom’s Day a Dublin, que, per cert, serà dins d’uns dies.
No us han agafat temptacions de reseguir els paratges de l’Ombra del Vent a Barcelona?
Ei, Ferran! M’agraden el paisatges literaris, des de l’Empordà de Pla, fins la Mallorca de Villalonga o el Barri de Gràcia de la “Colometa”.
Ara, el Poblenou Icarià m’és totalment desconegut… per ara. L’Ombra del Vent no l’he llegida, ho confesso! però ja hi arribaré!
El Dublín de Joyce és més enllà del… meu anglès i, per ara, cal esperar!
Fins aviat! Ah…!! He començat “Les benignes” i estic “impactat”. Ja en parlarem!
Oi que sí que és “impactant”? A mi feia anys que una novel.la no em “tocava” de la forma que ho ha fet aquesta.
Hola!
Gràcies Valentí per les teves paraules sobre “La moneda del malfat”, aquí al barri encara mantenim una mica l’esperit icarià, és a dir, que encara creiem en el romanticisme i en el poder mantenir el barri com a tal i no ens adonem que l’especulació ens està matant.
Res, que som una mica somiatruites els poblenovins!!!!
Espero ansiosament la teva opinió sobre “Les benignes”, el tinc pendent de fa molt de temps, però el gruix em fa enrere.
Ei! un “somiatruites” és de les coses més dignes que es pot ser en els temps que corren.
Això de pensar en el qè toca ens agradi o no; en la cosa politicament correcte, bé que moralment com sigui… La dignitat i l’utopia, com que no cottizen a la borsa, les hen de creure a l’alça!
Gràcies, Àfrica.