1. He acabat “Les benignes”, de Jonathan Littell, i l’esglai que m’ha acompanyat al llarg de les més de mil pàgines, encara no m’ha abandonat del tot. És un llibre sobre la gran guerra europea i els seus horrors; sobre l’ànima humana i les seves (nostres) terribles possibilitats criminals i, també, de la immensa mesura de dolor que pot arribar a contenir l’home.
Narrat en primera persona, a tall de memòries, fa un recorregut per la joventut d’abans de la guerra; per una Europa no gaire menys racista del què llavors era Alemanya; per la entrada al partit nacionalsocialista; per l’allistament i l’anada al front de l’est com a SS., on l’esgarrifança puja molts enters; per Stalingrad… I sense deixar el calfred cap a un final conegut per tothom.
Però si només fos això seria com tants altres llibres. El seu punt de vista és el d’un SS. refotudament intel•ligent, pertorbat i pertorbador, que ens mena per un itinerari on es mostren alguns dels abismes insondables de la nostra mimada psique.
I encara hi ha més coses, perquè en aquest tour hi ha una colla de temes, annexes al discurs principal, que són d’una gran qualitat, afegint una mena de lliçons, fetes en format de conversa, sobre literatura, música (aquest tema és magistralment tractat), lingüística (al Caucas), filosofia i alguna cosa més que ara se m’escapa.
Al llarg del llibre pensava que amb dues-centes pàgines menys hauria estat més llegidor, però al tancar-lo definitivament penso que no n’hi sobra cap ni una. Els especialistes en la Segona Guerra Mundial estic segur que confirmaran les seves afirmacions perquè, de fet, és un bon llibre d’història. Però a mi el que més m’ha captivat és el conte moral que explica com, persones bastant normals, fent coses aparentment normals, s’apunten a organitzacions un pic massa idealistes, però al cap i a la fi normals i passen a fer coses del tot immorals, irracionals i ben terribles. El cas és que hi troben justificació! Un cop estan en el discurs – en el rotllo que es diu ara -, en el partit, en l’exèrcit i en la guerra, van trobant natural allò que just abans d’ahir haguessin trobat bestial.
És la deriva criminal d’Europa?… És l’abdicació del pensament que deia Hannah Arendt?… És per pensar-hi tots plegats i no tornar-hi!
2. Al fer aquesta primera lectura de “Les Benignes”, no he volgut repenjar-me en res del notable corpus de crítica i comentari, que ha general Littell amb aquesta obra. La lectura s’ha fet així, cara a cara i a partir d’ara ja en parlarem.
Una sola i notable excepció és la lectura de l’impragable Blog que fa en Ferran Mir: maxaue.wordpress.com. Llegiu-lo si podeu. És aclaridor.
3. Una noteta sobre les Benignes, anomenades així (segueixo Pierre Grimal)
per tal d’afalagar-les. Són les Erínies, divinitats dolentes a les que els romans anomenaven les Fúries. Genealogies a part, tenen per missió el castigar el crim, sobretot contra la família i protegir l’ordre social. Forces primitives que no reconeixen ni l’autoritat del mateix Zeus, quan s’apoderen d’algú l’embogeixen i el torturen de totes les maneres possibles.
En la darrera frase del llibre Max Aue diu: “Les Compassives havien trobat el meu rastre”…
Diuen els que hi entenen, que el quattrocento va ser el segle de Donatello, que Miquel Àngel va ser la figura dominant del segle següent i que el seicento és indiscutiblement el segle de Bernini. I, aquest modest i entregat visitador de museus, sense més elements de judici que el què els entesos diuen, ho subscriu plenament.
Blog de'n Valentí Torra 