Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for juny de 2008

1. He acabat “Les benignes”, de Jonathan Littell, i l’esglai que m’ha acompanyat al llarg de les més de mil pàgines, encara no m’ha abandonat del tot. És un llibre sobre la gran guerra europea i els seus horrors; sobre l’ànima humana i les seves (nostres) terribles possibilitats criminals i, també, de la immensa mesura de dolor que pot arribar a contenir l’home.

Narrat en primera persona, a tall de memòries, fa un recorregut per la joventut d’abans de la guerra; per una Europa no gaire menys racista del què llavors era Alemanya; per la entrada al partit nacionalsocialista; per l’allistament i l’anada al front de l’est com a SS., on l’esgarrifança puja molts enters; per Stalingrad… I sense deixar el calfred cap a un final conegut per tothom.

Però si només fos això seria com tants altres llibres. El seu punt de vista és el d’un SS. refotudament intel•ligent, pertorbat i pertorbador, que ens mena per un itinerari on es mostren alguns dels abismes insondables de la nostra mimada psique.

I encara hi ha més coses, perquè en aquest tour hi ha una colla de temes, annexes al discurs principal, que són d’una gran qualitat, afegint una mena de lliçons, fetes en format de conversa, sobre literatura, música (aquest tema és magistralment tractat), lingüística (al Caucas), filosofia i alguna cosa més que ara se m’escapa.

Al llarg del llibre pensava que amb dues-centes pàgines menys hauria estat més llegidor, però al tancar-lo definitivament penso que no n’hi sobra cap ni una. Els especialistes en la Segona Guerra Mundial estic segur que confirmaran les seves afirmacions perquè, de fet, és un bon llibre d’història. Però a mi el que més m’ha captivat és el conte moral que explica com, persones bastant normals, fent coses aparentment normals, s’apunten a organitzacions un pic massa idealistes, però al cap i a la fi normals i passen a fer coses del tot immorals, irracionals i ben terribles. El cas és que hi troben justificació! Un cop estan en el discurs – en el rotllo que es diu ara -, en el partit, en l’exèrcit i en la guerra, van trobant natural allò que just abans d’ahir haguessin trobat bestial.

És la deriva criminal d’Europa?… És l’abdicació del pensament que deia Hannah Arendt?… És per pensar-hi tots plegats i no tornar-hi!

2. Al fer aquesta primera lectura de “Les Benignes”, no he volgut repenjar-me en res del notable corpus de crítica i comentari, que ha general Littell amb aquesta obra. La lectura s’ha fet així, cara a cara i a partir d’ara ja en parlarem.

Una sola i notable excepció és la lectura de l’impragable Blog que fa en Ferran Mir: maxaue.wordpress.com. Llegiu-lo si podeu. És aclaridor.

3. Una noteta sobre les Benignes, anomenades així (segueixo Pierre Grimal)
per tal d’afalagar-les. Són les Erínies, divinitats dolentes a les que els romans anomenaven les Fúries. Genealogies a part, tenen per missió el castigar el crim, sobretot contra la família i protegir l’ordre social. Forces primitives que no reconeixen ni l’autoritat del mateix Zeus, quan s’apoderen d’algú l’embogeixen i el torturen de totes les maneres possibles.

En la darrera frase del llibre Max Aue diu: “Les Compassives havien trobat el meu rastre”…

Read Full Post »

Diuen els que hi entenen, que el quattrocento va ser el segle de Donatello, que Miquel Àngel va ser la figura dominant del segle següent i que el seicento és indiscutiblement el segle de Bernini. I, aquest modest i entregat visitador de museus, sense més elements de judici que el què els entesos diuen, ho subscriu plenament.

Quatre son les obres escultòriques de la Galleria Borghese que Bernini va fer per encàrrec d’Scipione Borghese conegut com il cardinal nipote, nebot de Pau V, llavors papa. Són unes obres bellíssimes, d’un marbre blanc immaculat, molt altes i al mirar-les de baix a dalt fan una gran impressió.

El renaixement de l’escultura és deutor dels successius descobriments d’estàtues antigues. El Laoconte, per exemple, es va descobrir enterrat a Roma en presència d’un jove i bocabadat Miquel Àngel. La impecable perfecció d’aquestes obres va impressionar vivament, tant que superar-les semblava una fita inabastable.

Vasari va concloure que el camí era dotar-se d’una maniera personal, d’un estil propi, que identifiqués l’artista. Això va donar lloc a tota una colla de detalls que ara no fan al cas, però hi va haver una característica que es va imposar durant força temps. És el que en deien la figura serpentinata, això és en forma de serpentina, fent una espiral de baix cap dalt i, normalment, d’esquerra a dreta.

Reprenc el fil i torno a les nostres escultures de la Borghese. Pluto e Proserpina impecablement gira cap la dreta, la força va clarament de baix cap a dalt, elevant-se, i anem de la força bruta a una ingràvida bellesa. A mi em fa una especial impressió la figura de la noia amb els dits del gegant, Plutó, clavats a la cuixa de marbre. Ella però es defensa i amb la ma esquerra li empeny el cap amb tota força i una llàgrima li rodola galta avall.

De primer em pensava que seguint a Claudià, Bernini havia fet una lectura esbiaixada del mite de Prosèrpina, com si tot plegat es tractés d’un matrimoni per rapte al sud de la península itàlica. Però he recorregut a Ovidi –les “Metamorfosi”- i penso que Bernini va usar bé les fonts que tenia a l’abast i va narrar en marbre la història d’una noia violentament assetjada. Tot plegat ben actual!

Mirada des de l’esquerra, veiem la força de l’atac, de l’encalç. Frontalment veiem Plutó aixecant el trofeu. I des de la dreta la pena i la llàgrima de la noia. A baix i cap al darrera hi ha el ca de tres caps guardià dels inferns. Quina altra raça de gos li podria escaure a aquest violent gegant?

Continuara…

Read Full Post »