Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Agost de 2008

1. Des de fa molt temps – del temps en que encara teníem la televisió en negre i blanc – que buscava un conte d’Aldous Huxley. El vaig veure una tarda a l’UHF i va quedar-me gravat a la memòria, sense que recordi ben bé el perquè. Una història curteta, que transcorre en un lloc indeterminat de la Toscana, amb vistes a Fiesole i a Sant Miniato. Un marrec, fill dels masovers, impressiona vivament per la seva intel•ligència i sensibilitat, als senyors anglesos que, per raons que no es detallen, han llogat la vila.

Tafanejant llibreries no havia aconseguir trobar-lo, fins que, per casualitat, em va aparèixer en un llibreria de vell per Internet. “El Jove Arquimedes” és una bonica i interessant història, que segurament explica millor la mentalitat amb la que, els anglesos, es miraven el món, que no pas com era el món que ells visitaven. Així que ho deixaré amb un: era millor la pel•lícula…

Fa gràcia, però, veure l’afició que la classe potent i il•lustrada d’Anglaterra tenia per Florència. El rastre que hi ha deixat és ben visible encara avui.

Però el recull porta tres contes més: “Els Claxton”, “Cura de repòs” i “El monocle” i són per passar-s’ho bé. “Els Claxton” és la dissecció d’una família acomodada, vegetariana i el què avui en diríem ecologista, amb una mala sintonia amb el món sencer i amb la seva filla en particular. La mirada de l’autor és ben lúcida i ben actual. El conte es llegeix molt bé i amb interès.

“Cura de repòs” és una altra història situada a Florència. Una anglesa mal casada va a passar una temporada en una casa, ubicada en algun punt del camí que puja a San Miniato, per reflexionar. La rèplica li dona un cambrer napolità que passa una temporada treballant a Florència. És una altra penetrant mirada de Huxley a l’ànima humana. Té intriga i interès, i com el d’abans, és una petita obra mestra.

I per acabar “El monocle” , un conte sobre la inseguretat. Diria que, aquest darrer conte, ha perdut una mica d’actualitat però és prou bo.

2. Jo d’Aldous Huxley coneixia aquell llibre profètic titulat “Un món feliç”. Quan el vaig llegir, corrien temps d’optimisme econòmic i em va semblar una raresa ben divertida. Ara, passats els anys, recordar-lo em fa una certa feredat. Com un mal averany, vaja!…

3. La meva sort en llibreries de vell és escassa. Per això agrairia una informació: algú sap donar-me raó d’on puc trobar una novel•la anglesa, de Ransome, titulada en castellà “Vencejos y amazonas”? Va ser la gran novel•la dels meus dotze anys, avui perduda, que m’agradaria recuperar.

Anuncis

Read Full Post »

1. Aquest matí de diumenge he tingut una alegria. Un canal de la tdt m’ha obsequiat amb una excepcional “Traviata”. Jo, que tot el que volia era fugir dels pequinesos i del soroll de les motos, – mira que bé! – en un canal anomenat veo, trobo en Rolando Villazón i la meravellosa Anna Netrebko – de qui restaré per sempre admirador – cantant els amors i els desamors de la Violetta i el seu estimat.

Què és el que va de Dumas fill a Verdi? Què és el que fa que sent la mateixa obra no siguin un calc l’una de l’altre?…

– Diria que a La Dame aux Camélias Marguerite mor sola i condemnada per tots. Per qui? Doncs per la societat; pels prejudicis; per la moral que fa ocupar a la dona entretinguda – per dir-ho finet -, el darrer dels graons de la societat, i que posa a l’entretenidor, dalt d’un pedestal.

– En canvi Violetta mor consolada, confortada, acompanyada pel seu arrauxat promès i pel que podia haver sigut el seu sogre.

Dumas fill deia a qui el volgués llegir que ningú tenia dret a jutjar ningú i Verdi ja no havia de dir-ho i els espectadors es consolaven dient que, pobreta, ja havia patit prou.

– Un és un moralista que, d’alguna manera, ens fa el sermó. L’altre és un enamorat de l’obra, un esteta, que en fa un arranjament, per fer quadrar la grandesa i la impossibilitat, d’aquest amor.

2. Poc a poc l’obra de Dumas va guanyant terreny en el meu Parnàs particular. L’obra, “La Dame aux Camélias” ha guanyat molts punts sobretot ara que m’he decidit a atacar-la en versió original. La trobo extraordinàriament ben escrita. No hi trobo retoricismes vans, tot i que el tema podria fer-ho avinent. I trobo, finalment, unes quantes Marguerites Gautier a la literatura francesa i les suposo – potser estic errat – “filles” de la primera i gran Dama de les Camèlies.

Read Full Post »

Max Aue, l’infortunat protagonista de “Les benignes”, passa la darrera part de la novel•la amb “L’educació sentimental” de Gustave Flaubert sota el braç. Així que, amb més temps i poques ganes de fer res, l’he agafada del prestatge (que a Manresa en diem postada) de la meva discreta llibreria i, apa som-hi!

No cal ser un lector compulsiu de novel•la clàssica, per apreciar “L’educació sentimental”. El llibre és una olla plena de vida, curulla de personatges; d’històries i d’Història; de política i de seducció. Un estudiant de dret , fill d’una vídua de la petita aristocràcia rural francesa, que va a raure a la capital i Paris passa, en aquell temps, per una important agitació política – la que es coneix com la Revolució de 1848 – i que viurà afeccions i desafeccions, amors i ruptures.

Llàstima de no haver llegit uns quants clàssics francesos més, perquè m’agradaria dir amb més coneixement de causa, que aquest llibre és del bo i millor que ha donat la literatura francesa abans de Proust.

Personatges ben creïbles, confegeixen una història narrada amb mesura i precisió, feta de temes ben contemporanis i moderns als ulls dels lectors del seu temps. Es tracta d’una novel•la urbana, vaja!, on les passions són intenses; les mentides entre amants: moneda corrent; els ideals: tangibles i els fets del carrer entre policies i revoltats són tenyit de sang. La fortuna i la misèria juguen una gran partida al llarg de l’obra i la columna vertebral són els sís i els nos dels amors de l’Arnoux i Frédéric Moreau.

Tot plegat narrat com qui no vol, com una crònica de la trivialitat del moment, com si no volgués treure res de la seva justa mesura i, els qui hi entenen, diuen que en el millor francès del seu temps.

Perseguit per crims contra la moral, com Baudelaire del qui era contemporani, pero amb la sort de sortir-ne indemne, va ser també amic de George Sand. En la història de la literatura va just al darrera d’Stendhal i Balzac i poc abans de Zola i Maupassant, que reconegué sempre la influència de Flaubert en la seva obra.

Crec que més tard, més d’hora, en tornarem a parlat de Flaubert.

Read Full Post »