1. Fa poc, als prestatges de casa, vaig topar-me amb l’”Eduard VII i la seva època” d’André Maurois. Em va fer gràcia tornar-lo a fullejar. Aquell Maurois home d’ordre i tant senyor, jueu d’origen, em va recordar el malaurat Stefan Zweig, l’altra gran escriptor, entre els que jo conec, que va conrear la biografia i l’historia.
Posat a remenar el caos de la prestatgeria, va sortir aquest volum comprat i llegit als disset anys. Reconeixeu la portada?… La col•lecció “Los clásicos del siglo XX”, que fou mítica. A la solapa s’anunciaven noms tant gloriosos com M.Van der Meersch – algú recorda “Cuerpos y Almas”? -, Colette, Cronin – algú li sona “La Ciudadela”? -, W. Somerset Maugham, W. Saroyan, Mika Waltari i Lajos Zilahy. Tot això era, llavors, del bo i millor que hi havia als aparadors de les llibreries i, només de pensar-hi, em venen ganes de tornar a llegir-los.
Així que, en un atac de nostàlgia, m’he cruspit “Les Roses de Septembre”(1956) d’André Maurois, llibre que des de tots els punts de vista s’ha fet vell. I jo també. Apa doncs: a la recerca del meu temps perdut.
2. Som-hi: el protagonista, un escriptor tocat per la vareta màgica de l’èxit, viu en el París més sofisticat. Home casat, amb una esposa que fa molt de representant i poc de companya, viu un parell d’aventures amoroses. A la primera part del llibre amb una pintora vinguda del països de l’est d’Europa, a la segona part amb una actriu peruana. I, a la tercera… Ah que no ho endevineu?…
Tot i que França ja era coneguda com la terra de l’amour, fins i tot si voleu de l’amour fou, Andrè Mourois, opta per un tractament atrevit sobre el paper, però poc creïble, o, almenys, només creïble per la gent de la classe social a la que anava dirigida. Amb el seu estil elegant i sobri prova de penetrar l’ànima dels seus personatges i furgar-hi una miqueta. Però aquest partidari de l’ordre, erra el tret. Les protagonistes són massa d’una peça i poc creïbles. El camí del pecat a la penitència que se’n segueix… què voleu que us en digui! Tot plegat un pic artificial.
3. La novel•la s’ha fet vella i el noi que l’ha rellegida també. Maurois té tot l’ofici, cosa que no és pas poca cosa, i una cultura immensa, especialment sobre literatura i història angleses. Ha destacat com a crític i biògraf. Entre els seus escollits hi ha Shelley (“Ariel ou la vie de Shelley”) i Proust (“À la recherche de Marcel Proust”).
Qui sap si el temps tornarà a posar-lo d’actualitat. No ho crec. La gent a qui anava dirigida l’obra és morta i amb l’ofici solament no es passa pas a l’història.
Blog de'n Valentí Torra 
Ets un pou de saviesa. Sempre aprenc coses en el teu bloc.
Una abraçada.
Elogi del tot inmerescut, Núria, però que agraeixo de tot cor…!
Aquest Cuerpos y almas corria per la biblioteca del pare, en una edició bastant dolentota on també hi havia un llibre de Papini amb un títol que sempre em va cridar l’atenció: Gog. No els vaig arribar a llegir mai, però.
Les obres massa lligades al seu temps és difícil que sobrevisquin, fins i tot que passin de l’aprovat en una segona lectura.
Ferran: “Cuerpos y Almas” és una novel·la la mar d’interessant. Probablement la tesi (Nietzche vs. Sant Joan) “encarnada” en un hospital ha quedat avui una mica enrrere. Però és un llibre molt bo!
Gràcies pel comentari.