“Draps bruts” de David Lodge. Us ho passareu bé!

Fa pocs dies que he conegut aquest magnífic autor anglès (Londres, 1935) i ho he fet llegint Small World, traduïda com El mundo es un pañuelo. És una obra que mereix una relectura abans de fer-ne un comentari tan plena de referències a les grans obres literàries – el cicle artúric, The Vaste Land, Orlando furioso… – i als grans mestres de crítica i la teoria.

Així doncs, al acabar el semestre de la Uoc i recuperar per tant bona part del temps i del plaer del llegir per llegir, he fet una repassada a la Biblioteca de Manresa amb l’objectiu de veure que hi havia de Lodge. I he tornat a casa amb Draps bruts – Home Truths en anglès que vindria a ser, literalment, veritats casolanes o privades – que ha resultat un bon llibre.

És la història de quatre persones amb força lligams. Un, un escriptor d’èxit i una mica rar, força presumit que viu pendent de les crítiques que publiquen a la seva obra els suplements literaris del país. En segon lloc una parella que viu al camp dedicada a l’artesania – ella – i a fer antologies (cosa que mereix el qualificatiu – desqualificatiu – de “retallar i enganxar” per part del primer personatge) ell que havia sigut un  escriptor amb prou èxit en un parell de novel•les, diguem-ne de joventut. I completa el quartet una periodista sense pietat, que amb la idea fixa que tots el famosos amaguen alguna cosa, és capaç de destrossar qualsevol reputació.

El fil argumental és ben fàcil de seguir. Els diàleg són d’allò més viu. Els esdeveniments  – en un got d’aigua! – desfan els equilibris i els silencis mantinguts durant anys entre ells. I tot es desfà en una catarsi que els implica a tots. Ah! I el cop d’efecte final està molt ben trobat.

Al acabar de llegir-lo m’adono que hi ha un epíleg on explica que es tracta d’una obra de teatre novel•lada, cosa que és força insòlita. També explica que al veure l’obra va decidir que el tema donava per més i que amb la novel·la podia d’alguna manera completar-la. I així ho va fer!

Read Full Post »

Llegiu: “Noves cartes a un jove poeta”, de Joan Margarit.

Les Noves cartes a un jove poeta són, sinó el millor que s’ha escrit sobre poesia i el ser del poeta, sí que són el llibre més personal que pot fer un poeta a part, és clar, de la seva pròpia obra. És un llibre que com a mínim se l’ha de qualificar de valent, donat que no defuig cap tema, cosa que li agraeixo de tot cor.

Altrament que les Cartes a un jove poeta de Rilke, aquestes no tenen un destinatari concret. Amb això vull dir que Margarit deu haver escrit el que tenia ganes d’escriure i no allò sobre el que era consultat. Així el llibre, ja des de la primera pàgina, m’ha semblat ben diferent del de Rilke, malgrat la quasi coincidència del títol.

Així: “Que la part més important del treball d’un poeta necessiti unes condicions innates és un primer senyal que escriure poesia no és un ofici o una professió. Ser poeta és una manera de ser o d’estar en el món”. I amb això acabo les cites perquè potser transcriuria  tot el llibre.

Una ullada als títols, que Margarit dona a les cartes, ja ens diu que no estem davant un llibre qualsevol sinó davant d’un llibre necessari. Mireu, els capítols porten la següent llegenda per títol: Començar a escriure, començar a publicar; La necessitat; La inspiració; Llegir un bon poema; Entendre un bon poema; Poesia i literatura; Poesia i traducció; Poesia, filosofia i religió; Poesia i amor i per acabar Poesia i soledat.

Si l’autor i jo fóssim prou coneguts – o almenys saludats – per fer-li algunes preguntes, sobre el com enfoca ell la poesia, no m’hagués atrevit pas a fer-ne tantes ni tant bones. I ara tenim aquests preciosos monòlegs en forma de cartes on explica tot el que un poeta pot explicar sobre el ser poeta.

Cita i opina sobre molts poetes i algun prosista i en aquest apartat també m’he endut alguna sorpresa. Per exemple… a mi m’agrada Pessoa i Kavafis més que a ell! Què hi farem, oi?

Read Full Post »

“Cartes a un jove poeta”, on Rainer Maria Rilke fa de mestre.

Els darrers dies he fet diversos intents de confegir una entrada del llibre de Rilke i del de Margarit i no me’n he sortit! I és que em costa més del que fóra desitjable glosar llibres de poesia o sobre poesia i per això que rara vegada m’he atrevit a fer-ho.

I és ben empipador que em passi això perquè, de fet, la poesia és el que més m’interessa. Gaudir-ne amb passió deu fer difícil de poder-ne parlar reposadament. Però provem-ho

Rilke va escriure unes subjugants Cartes a un jove poeta entre el 1903 i el 1909. Anaven destinades a un tal Franz Xavier Kappus, del que no en sé absolutament res, com no sigui el que en diu una nota al peu de la pàgina que informa de la posterior dedicació d’aquest poeta a la literatura escrivint algunes novel•les.

Però Kappus no és altra cosa que l’afortunat destinatari d’unes cartes en les que Rainer Maria Rilke sembla abocar-hi l’ànima. Crec que solament a les dues primeres sembla fer-li alguna indicació o valoració com si diguéssim particular, però el llibre sencer és tota una lliçó sobre el ser i el fer del poeta. També és una lliçó de vida on es parla del dolor  i de l’amor  i de força coses més.

El llibre no ha perdut gens de valor. Les seves opinions – algunes – poder ser discutides, però quan parla de com el poeta ha d’assumir la totalitat de la seva experiència i que solament d’allí en sortirà “necessariament” el poema… Tinc la sensació de ser l’alumne que en vol més i més i no pararia d’escoltar.

Podria fer un refregit de citacions – n’hi ha moltes i de molt sàvies – però no ho faré. Us prego que llegiu aquest llibre si us agrada llegir poesia o, fins i tot, si mai heu pensat d’escriure algun vers.

Read Full Post »

“Dafnis i Cloe” de Longus, el clàssic de la novel·la pastoral.

1. Dafnis i Cloe és una novel•la escrita al segle II de la nostra era, si fa o no fa en temps de l’emperador Adrià. Una novel•la hel•lenista, doncs, definida, o explicada, com a novel•la d’amor pastoral. D’amor i d’aventures diria jo, donat que les incursions per terra dels de la ciutat rival i per mar dels pirates de Tir, posen un cert suspens a la trama.

Però la trama d’amor pastoral es val per si mateixa. Dos nois, trobats en circumstàncies extraordinàries, rodejats de vestits i símbols del reu rang i alletats ell per una cabra i ella por una ovella, creixen al camp, s’atreuen però – oh meravella! – són absolutament ignorants de les coses de l’amor.

2. Qui no és ignorant d’aquestes coses és el públic a qui va dirigida la novel•la: la gent de ciutat de la popular illa de Lesbos. Tothom sap com acabarà la història, però la narració manté la tensió eròtica i la que fa a l’origen de la parella, amb la saviesa retòrica de la millor sofística.

Els nois són trobats a la font de Pan i a la cova de no sé pas quines nimfes. Són d’extraordinària bellesa, tenen cura dels respectius ramats i toquen la siringa que, si no ho he comprès malament, és una flauta de diverses canyes, similar a aquelles que avui veiem en els artistes de Perú. Un dia ella el veu nu i no sap que li passa. Un altre dia és ella qui va nua i s’abracen i es fan petons però, fins que una veïna no dona alguna lliçó al noi… Espantat, no solament per la descoberta, no és capaç de traslladar els seus coneixements recentment adquirits…

3. D’aquí endavant la intervenció dels homes de ciutat, amb els seus vicis i la visió gens “pastoral” de l’amor, sondrolla la contrada, fins que els orígens són aclarits a gust de tothom.

L’obra és plena de referències a la mitologia de l’època i, això, a vegades ens fa la literatura clàssica una mica feixuga. Però el que jo lamento, és no saber-ne prou com per comprendre. Per exemple, m’agradaria saber si eren corrents els abandonaments d’infants (i no us diré perquè Dafnis i Cloe van ser abandonats) o, si tot plegat, és un recurs d’escriptor per donar orígens misteriosos als personatges. Però em fa l’efecte que no. M’agradaria saber si els contes sobre la innocència amb la càrrega eròtica d’aquest eren d’us comú. O si els de ciutat es complaïen escoltant històries improbables, amb el delit que avui anem a l’Òpera sabent que l’argument és, com a mínim, increïble.

4. M’agradaria saber… És un excel•lent llibre per fer una primera immersió a la cultura grega com, Claudi Claudià (Porsèrpina), ho és per fer un magnífic tast de la literatura tardo romana. I, si us salteu l’impagable estudi previ, té unes vuitanta pàgines solament.

Proveu-ho! Longus no us decebrà.

Read Full Post »