Quan començo a llegir una novel·la o, com en aquest cas un conjunt, no faig gaire recerca per saber que n’opinen ens savis. M’estimo més rebre’n la impressió el més directa possible. Però aquesta vegada no m’acabo de fer amb aquella idea que em permeti “navegar” en el conjunt. I això no vol pas dir que El Quintet d’Avinyó no sigui una excel·lent obra literària, però és d’una grandesa que desborda!
En el primer llibre hi trobem uns personatges en l’Europa d’entreguerres amb tota una colla de problemes i vivències. I, al segon, Lívia, m’adono que en realitat són personatges d’una novel·la escrita per un personatge de la segona entrega. I al acabat la segona entrega no estic gens segur de qui és de carn i ossos – si hi ha algú en alguna novel·la que ho sogui – i qui producte literari. O dit d’una altra manera, qui és personatge de qui donat que el fil conductor són dos escriptors, arribats, en el moment d’escriure la “pentalogia”, a un punt de divisió de les personalitats tal com per dialogar entre ells i els seus productes.
Però l’obra és realment bona. El riu de la narració porta una gran diversitat de “materials” i no solament troballes formals. Hi ha un estudi de la soledat humana i una mena de descomposició del jo que jo només havia vist en Pessoa. La identitat esclatada, el desdoblament assumit, la moral discutida i tot plegat enmig d’un ambient esotèric i freudià, colonial i diplomàtic, anglosaxó i egipci a la vegada.
I uns personatges, sobretot els femenins, realment fascinants.
Llegiu-lo si podeu, en gaudireu i pensareu molt!
Blog de'n Valentí Torra 