Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Desembre de 2009

la maternitat d'Elna1. Hi ha llibres que emocionen i La maternitat d’Elna n’és un. Es tracta de la història mai explicada d’una cooperant suïssa, Elisabeth Eidenbenz pertanyent a l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra, que va operar en la nostra desgraciada Guerra Civil. La seva aportació més destacada fou la fundació i gestió d’una maternitat per assistir a mares i nadons dels camps de refugiats de la nostra guerra al sud de França. Què com s’ho va fer?… La resposta pertany al gènere èpic!

Era mestra i el 1937 tenia vint-i-cinc anys i, com declarà ella mateixa el 2005: “jo també havia tingut il•lusions, ideals…” En una casa, llavors abandonada, va tirar endavant una maternitat on hi varen néixer 597 infants fills tots ells de refugiades.

2. Per saber-ne més, de les condicions de vida als camps, aquest llibre us en farà una bona introducció. Les autoritats franceses sorpreses per l’allau de refugiats que no havien previst, portaren la gent cap la platja on, amb la mar a una banda i els filferros a l’altre, hagueren de sobreviure a sol i serena. Cap barraca; cap condició sanitària; ni cap avituallament decent. A les primeres tramuntanades ja podeu comptar! Hi havia ferits, hi havia avis, hi havia nens i, també, recent nascuts. Uns quants d’aquests varen ser enterrats a la platja.

Hi havia també dones embarassades i aquí és on comença la parts substancial del llibre. L’Assumpta Montellà ha fet parlar les dones, les mares d’Elna, per valorar què fou i què va significar per elles i els seus fills aquella casa de maternitat.

Totes han parlat, també, del què va representar Eidenbenz a les seves vides. Sortir del camp i poder parir un fill en acceptables condicions, els va permetre no solament ser i exercir de mares, sinó també sentir-se durant un parell o tres de mesos una persona humana enmig de l’horror.

3. Molt ben escrit i documentat és un llibre que es llegeix en un parell de tardes. Obre els finestrons i ens ensenya una petita part, però suficient, de l’horror que hi ha al nostre passat recent. A mi m’agradaria saber-ne més coses de les dones historiades al llibre. Tenen, segur, moltes més coses per explicar. També m’agradaria saber alguna cosa més de la Elisabeth Eidenbenz. A vegades no m’ho sembla però, en la història de la humanitat hi han persones que… tornen la confiança en el gènere humà i ella n’és una!

Llegir La maternitat d’Elna, m’haurà fet l’efecte que deu fer, allò que en diuen llibres d’autoajuda?… No vull pas frivolitzar però, al tancar-lo, em sembla tenir un xic més d’esperança!

Anuncis

Read Full Post »

Constance1. Fa uns quants dies que dono voltes al comentari de Constance. I és que els llibres de Lawrence Durrell, són una mica espessos. Però ben mirat… El Quintet dóna la sensació de ser una obra descabellada on costa de trobar on és el territori “verdader” – si és que això existeix – i on la ficció de l’argument. I això és veritat sobretot pel que fa als dos primers llibres – Monsieur i Lívia – ja comentats. Però sense renunciar a un discurs sense acotacions de temps, on el què passa a vegades ja ha passat; ni acotacions personals, on les vides segueixen camins que no hauríem pogut pas pensar, (cosa que, per altra banda, passa amb la major part de la gent que coneixem, oi?) el llibre és més entenedor.

Aquesta tercera entrega inclou un canvi tècnic, doncs passa a parlar ordenadament d’un o l’altre dels personatges, i a seguir un itinerari, com si volgués que cada capítol fos una narració diguem-ne independent. Això facilita prou les coses. I ja no hem d’estar centrats en l’argument (què passa o passarà) per poder centrar-nos la coneixença de cada personatge (com és, què fa o què pensa). Això fa que, aquesta tercera novel•la, sigui molt més intel•ligible. I s’agraeix!

Lawrence Durrell és un autor que porta la més “intensa” filosofia del segle passat a les venes, i hi porta, també, un univers mitològic considerable, fet de coptes, gnòstics i templers que és prou suggerent. Acara’t a tu mateix, sembla dir. Coneix-te. Confronta’t a aquests homes i dones que et presento i repensa’t. Potser sí, potser no… però a mi em sembla que el llibre porta la màxima presocràtica del: coneix-te tu mateix, impresa a l’adn. I opino també, que ell va fer el mateix camí, sense que el llibre sigui gens autobiogràfic.

2. Hi ha una segona cosa en aquesta novel•la que la fa més interessant encara: la Segona Guerra Mundial. Les vides dels joves que hem conegut al castell de Tu Duc, a la Provença, prenen camins diferents i alguns una mica estranys, per causa d’aquest gran cataclisme europeu.

El temps passats per Durrell al servei diplomàtic anglès li donen una perspectiva particular del conflicte. Això fa que la descripció de la França de Vichy sigui francament interessant, amb l’encreuament de serveis secrets que hi operen, la irrupció de la Creu Roja com a actor del conflicte, les delacions i els invàlids de guerra, i hi hagi algun personatge – la Quiminal, per exemple – que mereixerien, tot sols, un llibre sencer. Aquesta no és pas una faceta menystenible de la novel•la, us ho asseguro!

I em caldrà d’anar acabant el Quintet d’Avinyó, una obra que no es pot deixar a mitges.

Read Full Post »