Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for gener de 2010

Els PromesosEls Promesos, (I promessi sposi) és una novel•la monumental i alhora singular. Si teniu interès per la literatura italiana, un cop llegides aquestes quatre ratlles, podeu visitar la“viquipèdia” del país veí. Doneu-hi un cop d’ull i ja veureu!

Els promesos és la gran novel•la italiana moderna. Els crítics, amb Giuseppe Grilli al davant, diuen al mateix pròleg de l’obra que, dels temps moderns, n’és l’única representant. El que a França o a Anglaterra és tot un corrent literari, a Itàlia és una sola obra. I és que la Itàlia que coneixem avui estava encara construint-se i Manzoni escrivia encara en les parles del nord del país i ell mateix ho traduïa al tosca (al florentí, diríem), la llengua de Dante i Petrarca que al cap davall s’acabaria imposant [1]

Bé doncs, es tracta d’una obra de gran format que no perd l’interès en cap moment. Tècnicament està escrita capítol a capítol com si de fascicles independents es tractés, cosa que recorda els grans novel•listes anglesos com Dickens o Thakeray, i està construïda sobre la història de dos pobres camperols enamorats, Renzo i Lucia, als que els hi passa tot allò que de dolent els pot passar.

Sinó mireu. Es prometen però, don Rodrigo, que s’ha enderiat de la noia, impedeix el casament amenaçant el pobre rector del poble. Continuem. La noia és a punt de ser raptada per ordre d’aquest peculiar personatge, de nom ben espanyol, però al darrer minut… fuig. I així fins a l’acabar.

Els promesos no seria el que és si solament fos una història d’amor. El romanç dels joves és el leit motive, el pretext, per a fer una autèntica novel•la riu ambientada a la Itàlia del mil sis-cents, en temps de la Guerra dels Trenta Anys, quan els qui tallaven el bacallà al nord de la península itàlica eren els espanyols. I no hi deixaren gaire bon record.

Les històries dins de la història són moltes i els personatges que aguanten el fil argumental també. Hi ha un caputxí, Padre Cristoforo, que gosa desafiar el poder de don Rodrigo i algun altre eclesiàstic, Federigo Borromeo, que hi fan prou bon paper. No el fa, en canvi, la monja de Monza que a la novel•la es coneguda com la Signora. Personatges de la noblesa local i de les tabernes de Milà, completen el repartiment. [2]

Gent de tota mena i situacions ben compromeses fan l’entramat de l’obra que acaba en el temps de la gran pesta de Milà que hi es tractada amb realisme (casi de Zola) i amb tot luxe de detalls.

Jo al cap davall estic content que, al cap de vint-i-tants mesos els nuvis puguin casar-se i en poques pàgines tenir uns quants fills. La seva és una història ben exemplar!
[1]   Algun dia s’haurà de valorar aquest i altres crims lingüístics perpetrats en nom d’interessos polítics, en detriment de les parles itàliques, el provençal i el niçard, el yidish… i tantes altres llengües!
[2]  Aquest deuen ser els que nodrien, també, les novel•les d’Stendhal com La cartoixa de Parma per exemple.

Anuncis

Read Full Post »