1. La lectura de Thomas Mann és sempre estimulant. Quan m’hi poso, tinc sempre la certesa d’estar llegint un gran clàssic al qual ben segur que hi tornaré. És un home que no acostuma pas a deixar res al tinter; que completa les descripcions i les explicacions; que abans d’escriure una ratlla la meditada a fons. És un home prolix que es concedeix tot el temps que cal per escriure els seus llibres. I, és clar, per llegir-lo un ha d’agafar-s’ho amb temps i, perquè no dir-ho, amb un cert sentit del deure!
Però les obres de Mann a mi no em deceben mai. I totes les que he llegit fins ara, exceptuant Els Buddenbrooks, les he rellegides i, al fer-ho, totes m’han semblat noves! Té una mirada sobre la vida, que a mi em sembla pròpia del romanticisme, d’una passió extrema i continguda, que s’expressa amb una estructura clara i condensada, d’un gran nivell cultural i sense gens de petulància. I, especialment en el Doktor Faustus, sembla que hi sonin de fons les impressionants simfonies de Beethoven.
I és que Doktor Faustus tracta d’un músic –Adrian Leverkühn- que en un principi fou estudiant de Teologia i del seu amic –Serenus- estudiant de Filologia, que fou professor de Llatí i Grec, i que al cap dels anys escriu la biografia del seu amic Adrian. I la biografia d’Adrian dóna per molt.
Adrian és un geni, tocat pel misticisme, i per una immensa capacitat per entendre l’art de la composició musical. Les dues coses les deu a dos professors, retratats perfectament a l’obra. El contacte amb una hetaira –Esmeralda- en els anys de joventut i l’entrevista amb el mateix diable “en persona”, configuren un ésser del tot genial en la música i d’una profunda soledat en la vida. I no en diré pas res més…
2. Sí que vull afegir-hi alguna cosa més. El llibre conté unes interessantíssimes lliçons de composició i harmonia i si algun amable lector d’aquest bloc és expert en Teoria Musical i ha llegit el llibre, tingués l’amabilitat de confirmar les meves paraules –o be de treure’m de l’error- li agrairia. Jo no puc creure altra cosa que, Thomas Mann, sabia el què és deia!
Així llegirem pàgines intenses i delicioses sobre el contrapunt i l’art de la fuga; sobre Beethoven i Wagner; sobre relacions numèriques en l’harmonia, i harmonies basades en paraules. És a dir, tot plegat, immens i grandiós!
Hi ha també una aguda observació dels seus contemporanis i una descripció, ben crítica, cap a les idees dominants a l’Alemanya de les dues Guerres. El llibre figura que és escrit a l’ombra de les notícies que arriben de l’avenç rus pel front oest, amb l’inevitable caiguda del Reich. I és escrit per un home –Serenus- que té els seus dos fills al servei -l’un al civil i l’altre al militar- del nazisme. Un home que contempla com la barbàrie s’ha fet present amb tota la cruesa i que mata les hores, i el terror físic i moral que l’envaeix, escrivint sobre Adrian Leverkühn…
… I, sense potser adonar-se’n, escriu sobre l’Alemanya que li ha tocat viure. Hi ha qui diu que Mann -no Serenus- volia explicar les causes de l’ascens i la caiguda del Reich. Pot ser sí que és així però, en Serenus, hi ha un personatge del tot tràgic, sotmès als embats d’un destí que el sobrepassa, i que, en tot cas, encarna, però no explica, l’horror que va viure
Read Full Post »