Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for agost de 2010

Fabian1. Hi ha una editorial -Minúscula- que em té el cor robat. Cada vegada que entro en una llibreria a tafanejar acabo sortint-ne “firat” amb un exemplar d’alguna de les seves “inquietants” col·leccions sota el braç. I la darrera vegada en vaig sortir amb Fabian d’Erich Kästner.

De Kästner no en sé pas res encara, llevat del que diu la contraportada de l’obra: que és de Dresde; filòleg, historiador i filòsof i que els seus llibres foren prohibits en els temps del nacionalsocialisme. També diuen que va fer coses ben diverses com poemaris i llibres infantils i, fins i tot, d’empresari de cabaret. Tot un currículum, vaja!

2. I el primer que puc dir és que Fabian és un llibre apassionant. És una obra on no es perd el temps en presentacions i descripcions, on el diàleg dels diversos protagonistes és viu -vivíssim!- i ben intens, on el protagonista peca de cinisme mentre ell mateix es confessa un moralista…

I és així: un llibre moral, capaç de cercar la decència en la indecència al Berlín dels anys trenta. I és un llibre amb el que és difícil no estar-hi d’acord, principalment en el que condemna. És una obra catàrquica i fortament “higiènica”. Un llibre d’aquells que convé llegir de tant en tant per airejar el cervell.

3. No acostumo a posar cites extretes de l’obra però avui faré una excepció i diré que en una carta que rep el protagonista d’un amic recenment traspassat, hi ha la següent frase que mantinc en el castella del llibre: “Eres la única persona a la que he querido a pesar de conocerla”. Es pot dir res millor d’algú?

Read Full Post »

1. La lectura de Thomas Mann és sempre estimulant. Quan m’hi poso, tinc sempre la certesa d’estar llegint un gran clàssic al qual ben segur que hi tornaré. És un home que no acostuma pas a deixar res al tinter; que completa les descripcions i les explicacions; que abans d’escriure una ratlla la meditada a fons. És un home prolix que es concedeix tot el temps que cal per escriure els seus llibres. I, és clar, per llegir-lo un ha d’agafar-s’ho amb  temps i, perquè no dir-ho, amb un cert sentit del deure!

Però les obres de Mann a mi no em deceben mai. I totes les que he llegit fins ara, exceptuant Els Buddenbrooks, les he rellegides i, al fer-ho, totes m’han semblat noves! Té una mirada sobre la vida, que a mi em sembla pròpia del romanticisme, d’una passió extrema i continguda, que s’expressa amb una estructura clara i condensada, d’un gran nivell cultural i sense gens de petulància. I, especialment en el Doktor Faustus, sembla que hi sonin de fons les impressionants simfonies de Beethoven.

I és que Doktor Faustus tracta d’un músic –Adrian Leverkühn- que en un principi fou estudiant de Teologia i del seu amic –Serenus- estudiant de Filologia, que fou professor de Llatí i Grec, i que al cap dels anys escriu la biografia del seu amic Adrian. I la biografia d’Adrian dóna per molt.

Adrian és un geni, tocat pel misticisme, i per una immensa capacitat per entendre l’art de la composició musical. Les dues coses les deu a dos professors, retratats perfectament a l’obra. El contacte amb una hetaira –Esmeralda- en els anys de joventut i l’entrevista amb el mateix diable “en persona”, configuren un ésser del tot genial en la música i d’una profunda soledat en la vida. I no en diré pas res més…

2. Sí que vull afegir-hi alguna cosa més. El llibre conté unes interessantíssimes lliçons de composició i harmonia i si algun amable lector d’aquest bloc és expert en Teoria Musical i ha llegit el llibre, tingués l’amabilitat de confirmar les meves paraules –o be de treure’m de l’error- li agrairia. Jo no puc creure altra cosa que, Thomas Mann, sabia el què és deia!

Així llegirem pàgines intenses i delicioses sobre el contrapunt i l’art de la fuga; sobre Beethoven i Wagner; sobre relacions numèriques en l’harmonia, i harmonies basades en paraules. És a dir, tot plegat, immens i grandiós!

Hi ha també una aguda observació dels seus contemporanis i una descripció, ben crítica, cap a les idees dominants a l’Alemanya de les dues Guerres. El llibre figura que és escrit a l’ombra de les notícies que arriben de l’avenç rus pel front oest, amb l’inevitable caiguda del Reich. I és escrit per un home –Serenus- que té els seus dos fills al servei -l’un al civil i l’altre al militar- del nazisme. Un home que contempla com la barbàrie s’ha fet present amb tota la cruesa i que mata les hores, i el terror físic i moral que l’envaeix, escrivint sobre Adrian Leverkühn…

… I, sense potser adonar-se’n, escriu sobre l’Alemanya que li ha tocat viure. Hi ha qui diu que Mann -no Serenus- volia explicar les causes de l’ascens i la caiguda del Reich. Pot ser sí que és així però, en Serenus, hi ha un personatge del tot tràgic, sotmès als embats d’un destí que el sobrepassa, i que, en tot cas, encarna, però no explica, l’horror que va viure

Read Full Post »

Aquest diumenge al vespre, a la fresca del parc de l’Estació del Nord de Barcelona, hem passat una vetllada de teatre que costarà d’oblidar. I és que no és gaire freqüent tenir teatre a la fresca, que aquest teatre sigui de Shakespeare, que l’obra escollida sigui una comèdia de les que exigeix molt d’esforç dels intèrprets i que, aquest esforç, no defalleixi gens ni mica al llarg de l’obra. Si hi afegim que, a més, la representació era de franc, digueu-me si hi ha res de mes interessant!

Les coses m’agraden, o no, i solament tracto d’esbrinar-ne el perquè. I Shakespeare m’agrada. Aquest espectacle de gent reflexionant en veu alta –així com monologant- que ens fa sabedors del que pensen i pretenen, tot posant-nos en clar avantatge cara als altres protagonistes de la comèdia o tragèdia és un plaer i un estímul.

Shakespeare, doncs, m’agrada i veure’l representat -ben representat!- és un plaer, i tots plegats vam riure i aplaudir amb veritables ganes.

Les obres d’aquest genial anglès no s’aguantarien sense una sabia direcció. Passen tantes coses, tantes coses a la vegada i totes tant importants que crec que Shakespeare devia ser  en realitat un director teatral que escrivia i actuava. Així que, primer, la felicitació per l’alter ego de l’autor: el director.

En segon lloc, la felicitació a l’esplèndid aplec d’actors. No deu ser pas fàcil d’actuar en un espai a l’aire lliure i en un escenari circular. Jo em quedo amb la impecable dicció. En tot moment el recitat va ser clar, alt i comprensible. Acompanyat per una gesticulació a vegades original, d’altres sorprenent i sempre adient i puntejada amb uns quants gags que acompanyaven de meravella el text.

Dels actors només en coneixia els de Manresa, però crec que no m’oblidaré de cap d’ells. Veure-us ha sigut un plaer!

I acabo saludant afectuosament els dos que he conegut als bars del meu poble, abans que al teatre, la Mireia Cirera i el Pep Garcia-Pascual. Enhorabona!

Read Full Post »