Això de viatjar té els seus temps. Amb la impaciència del qui té pressa per arribar-hi, abans de marxar cal mirar d’empassar-se tota la literatura que es pugui de la destinació. La intenció és prou cabal: assabentar-se de tot el que inexcusablement s’ha de veure i escollir per on començar. Aquesta és, però, una pretensió vana que s’esvaeix tot just passat el primer dia d’estada. Les ciutats són molt més del que es pot llegir. I, a la tornada, cal sovintejar els llibres que ompliren els dies previs a l’escapada. Llavors, sense presses, és quan jo trobo el gust als bons llibres de viatges i, com qui no vol la cosa, al viatge mateix.
Cal escollir eines útils que simplifiquin i facilitin l’estada i la comprensió del que anem a veure i que, al tornar, ens evoquin aquella atmosfera, aquelles façanes, aquelles pintures i, també aquella olor, color i sabor que hem percebut i que és impossible de traslladar aquí.
Això és exactament el que he mirat de fer amb aquest deliciós llibret abans d’anar-me’n a Venècia i no me n’he penedit pas. De Tiziano Scarpa, l’autor, només en sé que és venecià de naixença i, pel que dedueixo tot llegint-lo, també de joventut. I és que Venècia, lluny de tòpics, és una ciutat completa i no una mena de parc temàtic o, pitjor, una reserva. Venècia té nens que juguen al carrer, joves que festegen a les cantonades, escola i una potent universitat. El que no li conec és altra medi de subsistència que no sigui la pròpia restauració arquitectònica, l’acolliment, i el comerç, amb la immensa quantitat de visitants, la majoria dels quals hi passa solament unes hores.
Així que, tot i que el subtítol és Una guia, el llibre ofereix una visió del que era la seva Venècia i del que pot ser que sigui per una gran quantitat de venecians. Ens ajuda a llegir plaques dels carrers; a entendre el perquè de l’enrevessada numeració de les cases; ens explica la gran càrrega religiosa que porta la ciutat, on hi podem trobar una de les més grans concentracions d’esglésies que al món sia; parla del què mengen els ciutadans de sempre; ens diu on hi ha unes pintures delicioses de Vittore Carpaccio, per exemple…
També parla dels canals, que en algun lloc de l’illa en diuen rius, tot i que no són pas cursos d’aigua com aquí; i parla dels ponts; i de les façanes que s’obren al carrer més fascinant d’Europa: el Canal Grande, i dels arquitectes que han embellit el seu recorregut en forma d’essa… majúscula! I dels autors de la seva història. El llibre és fascinant i si acabeu per no anar-hi també n’haureu tret el suc.
És, abans que altra cosa, un llibre de literatura, una obra llegidora per si mateix tingueu, o no, possibilitats d’anar-hi. No us decebrà!