Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Mai de 2011

sol a berlínSol a Berlín és, juntament amb Les Benignes de Littell, del qui ja en vaig parlar [1], de les millors i més clarificadores obres, sobre el que passava a l’interior de l’Alemanya nazi, en un cas, i a la reraguarda del potent exèrcit del Reich en l’altre. En cap cas són llibres que mirin de justificar o d’explicar les coses, sinó narracions novel•lades, profusament documentades que, a la manera de finestres obertes, miren de deixar-nos veure el que, i el com, passava.

Vaig comprar el llibre de Hans Fallada seguint els suggeriments de la crítica i, un cop passar Sant Jordi, no puc explicar-me perquè aquest impressionant llibre no ocupa el número u en les llistes de llibres més venuts. Tracta la trista, i heroica, història del matrimoni Quangel que, un maleït dia, va rebre la notícia de la mort, al front, del seu únic fill. Alguna cosa es va ensorrar, aquell dia (la fe en les promeses del Führer), i van passar a l’acció.

L’heroica acció (amb el qualificatiu d’heroica ben merescut) va consistir en això: escriure, en lletra maldestre, cada cap de setmana, dues o tres postals, per abandonar-les en llocs concorreguts de la ciutat (consultoris de metges, edificis d’oficines, etc…) amb textos del tipus: “El Führer ens enganya” o “no col•laboreu amb l’Ajut Hivernal”

Les coses no van anar de la manera esperada i la població, atemorida com poques per la potent maquinària de l’estat, anava portant les postals a la Gestapo per por a ser inculpats de tant “subversiva” propaganda. La resta la podeu imaginar…

La base argumental és històrica [2]. Sembla que Fallada va novel•lar un expedient de la temuda policia del Reich, en quatre setmanes, un cop acabada la guerra. Dic que és real la base, però la història és plena, també, de personatges de la picaresca berlinesa, que malvivien delatant i simulant malalties per evitar el front, que el més probable és que tots siguin tan reals com els protagonistes. Per mi, la més entendridora de les criatures d’aquesta novel•la és la pobre Trudel, que va festejar amb el fill dels Quangel i era membre d’una cèl•lula comunista a la fàbrica on treballava.

El llibre no decau mai, tot i les més de sis-centes pàgines. Cada capítol es clou amb una notícia del tipus: “aquesta va ser la darrera vegada que…” (conegut truc de novel•la negra) però que, a mi, ingenu com pocs, que visc amb el nas enganxat als llibres, em feia sempre una forta impressió. Tanta que, de tant en tant, havia d’abandonar la lectura un parell de dies, per por a no poder-ho suportar!

No serà el darrer llibre que llegeixi d’aquest tal Rudolf Ditzen que signava els seus treballs literaris com a Hans Fallada.

[1] https://valentitorra.wordpress.com/2008/06/20/llegiu-les-benignes-de-jonathan-littell/

[2] Al carrer Amsterdam n. 10 de Berlín hi ha una placa que diu, en versió lliure (i meva) de l’alemany: “Aquí és on van viure Otto Hampel i Elise Hampel (…) novel•lats per Hans Fallada a: Jeder stribt für sich allein” que vindria a significar: tothom mor sol, oi?

Anuncis

Read Full Post »

Ombres a BarcelonaAquesta tarda, Àfrica, he acabat de llegir Thesaurus, i m’ha agradat molt. Així que, tot seguit, passo a recomanar-lo a tothom qui vulgui passar una tarda de lectura ben interessant i distreta.

Amb aquesta és la segona obra que et llegeixo. La primera, La moneda del malfat [1], ja em va causar una gran impressió. I, ara, si hagués acabat aquells estudis de filologia que fèiem a la UOC [2], miraria de fer una anàlisi “tècnica” de l’evolució del teu estil i em posaria fins i tot una mica pedant. Però no podré. Passat el temps segueixo sent un lector entusiasta i només sé dir si un llibre m’agrada o no. I aquest m’ha agradat.

Fer un relat amb la història medieval de fons, sense fer una d’aquelles nyonyes novel•les històriques, té el seu mèrit. Tenir la presència constant de l’Ordre del Temple sense caure en tòpics, ans al contrari, mostrant-los des d’una altra perspectiva, és una altra cosa que m’ha agradat. I fer servir la Ciutat, la Barcelona del segle XIII, sense fer-se l’erudita, tot un detall!

Llavors ve el més interessant que no és altra que la història en sí. Què vol dir que sigui fantàstica! No són fantàstiques la immensa majoria de relats medievals i, d’alguns, se n’han fet òperes i tot! El cas és que un es posa també dalt d’un cavall i galopa amb els protagonistes d’embolic en embolic. El cas és que, al llegir-lo, jo també vaig tenir por, i els vaig plànyer amb tot el cor. I si tot això fos poca cosa, cal afegir-hi que el guió va prenent embranzida, d’una manera poc previsible al començament i vertiginosa al final, i l’entortolligament argumental arriba a moments absolutament fantàstics, i jo, que em crec ja de tornada,  he acabat amb el nas enganxat al llibre, com quan llegia, d’adolescent, meravelloses novel•les d’aventura.

Només em queda afegir que, la narració, és escrita en un magnífic, i clar, català. Jo no sé si has tocat gaires registres més, però sí sé que ets una activa blogaire i, si algú  dona un cop d’ull al teu blog [3], veurà que no tens por d’entrar en cap tema i que de tots en surts prou airosa.

 Felicitats!

Valentí

[1] valentitorra.wordpress.com  “Llegiu La moneda del malfat, d’Àfrica Ragel. Una novel•la bellíssima que passa sencera al Poblenou barceloní” (26/Maig/2008)
[2] Tot i una gran diferència d’anys, amb l’Àfrica vam coincidir als estudis de filologia catalana de l’UOC. Ella ja està acabant i jo, malauradament, tinc els estudis “congelats” (potser, caducats i tot)
[3] encenallsdalimara.blogspot.com.

Read Full Post »