Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for juliol de 2012

1. Al mateix lloc que els anys anteriors – el Parc de l’Estació del Nord – asseguts sota els til·lers a la placeta de sempre, quatre-cents espectadors vam aplaudir amb ganes la dotzena d’actors que van donar vida a Treballs d’amor perduts. [1]

I és que Parking Shakespeare, la companyia, ens va oferir una versió molt per damunt del què podria esperar un marcià, que diumenge a la tarda hagués aterrat al parc en aquest temps de retallades.

Estàvem contents i no ens mancava raó, perquè aquesta comèdia de William Shakespeare, que probablement és una obra primerenca, tot i que acaba bé com totes les comèdies, no és gens fàcil ni pels actors ni per nosaltres.

Voldria ressaltar el mèrit que té actuar amb el públic rodejant els actors per totes bandes i actuar sense cap suport extra de decorat, il·luminació o equip de so. Atacar un text de categoria en un escenari i amb uns mitjans gens corrents, planteja –almenys a mi m’ho sembla – més dificultats que un Sanfermín.

 

2. I cito el famosos encierros perquè Shakespeare va situar l’acció en una Navarra imaginaria on el Rei i el seu seguici, vestits amb texans i bambes, acaben de subscriure el pacte fundacional d’una “Acadèmia Platònica” (això és al segle XVI) que consisteix en mantenir-se ells, i el país, apartats de les dones tres anys.

I, elles, totes tres, vestides com a turistes dels temps del Festival de San Remo, encarnen la Princesa de França i dames de la Cort, disposades, tant bon punt com se’n assabenten, a fer-los trencar el jurament fundacional de l’Acadèmia. Si no fos que… primer, una quilla-quilla passota i comprensiva els ha passat davant i ha sembrat prous dubtes als nostres estudiosos de Plató, fins a fer-los posar sobre la taula aquell concepte – ara tant modern! – de la raó d’estat.

L’enginy de la companyia sembla no tenir límits i la part més còmica, però també més anglesa de l’obra l’han refet “només pels nostres ulls” amb moments d’una comicitat descomunal.

 

3. Al acabar vam aplaudir amb ganes. Que són temps difícils, ja ho sabem! Que no hi ha ajudes de cap mena, ja ho havíem notat fa uns quants dies! Llavors ens vàrem aixecar tots plegats i cap a “exercir el mecenatge” en un cistell deixat al mig de la placeta…

… que l’any que ve us volem veure una altra vegada!

——————

[1] Treballs d’amor perdutsde William Shakespeare, per la companyia Parking Shakespeare, tots els dies que queden de Juliol (dimecres no!) al Parc de l’Estació del Nord (Barcelona)

 

 

 

 

 

Read Full Post »

el viverHola Jordi. Ja he llegit la teva novel·la. [1] De fet, a la que l’hi he pogut dedicar mitja horeta seguida, ja no l’he pogut deixar. És una història boníssima, escrita amb una notable claredat i en un català que – deixa que ho digui – honora el sistema educatiu que ara volen carregar-se.

Per fer-ne un tast… hi ha un món. Bé dos. O potser tots plegats són solament un. Els distingim l’un de l’altre per la tipografia utilitzada. És a dir, llegim el què passa al món diguem-ne “nostre”, en un tipus de lletra i les intencions de gent que està en “nosaltres”, però que no són ben bé “nosaltres”, en una altra tipografia. Aleshores, què o qui som nosaltres?… Doncs, sense saber-ho, som El viver d’una nova humanitat. Però no ho som tots, sinó solament alguns escollits. Entesos…

Però és que, a més d’aquesta trama, El viver està ordit sobre la història sencera de la humanitat (i la prehistòria també) en cent vint pàgines ben interessants. A voltes sembla que tot el que ha succeït succeeixi ara. A això hi ajuda una curiosa manera d’utilitzar els temps verbals ( per exemple: “hi havia – hi ha – hi haurà” …) que donen  idea d’una certa intemporalitat o, potser, una visió del temps que giravolta sobre si mateixa. Així, visitants o residents, vingueren, venien o vindran o ja hi eren…

L’autor no és pas innocent a l’hora de presentar-nos, emmascarats o no, grans personatges de la Història amb majúscula (Alexandre, Confuci o Obama) en un ordre del tot aleatori que confirma que la història deu ser, per ell, cíclica. No és pas un embolic, no, sinó que tot té un pla ben enginyós.

Tot “s’acaba – s’acabarà  – s’ha acabat” i l’èxit o el fracàs de El viver vindrà donat per la certesa que alguns tenen des de petits de que “el sentit de la seva vida venia donat per la necessitat de fer grans coses” (com diu un altre leit motive del llibre) i, com diu el tòpic castellà: “hasta aquí puedo leer!”

Ja ho veieu: és un bon llibre, ben recomanable, que es llegeix molt bé. És ben original la utilització que fa de les tipografies com a element “retòric”. En Jordi Samsó ha fet un llibre que promet i jo espero que aquesta promesa en concreti en una altra novel·la.

—————

[1] El viver de Jordi Samsó Besora. Editat per Manel Subirats i Costa, a Setzevents. 1ª febrer 2012. www.setzevents.cat

Read Full Post »

1. Com cada any, i ja en són disset, el poble de Sant Pere Sallavinera ens ha ofert les habituals Nits Culturals. Aquest any amb un programa de dues flautes i piano, el primer dia, i La Traviata el segon. M’agradaria saber com s’ho fan els organitzadors per portar el divendres ni més ni menys que en Claudi Arimany  amb en David Riba (igualadí) i en Michel Wagesmans i el dissabte l’Atelier de l’Òpera de Barcelona amb la genial i inclassificable Traviata. Felicitats!

La novetat d’aquest any era sense cap dubte La Traviata. I La Traviata no em va decebre gens ni mica, tot i els riscos (representació a l’aire lliure, en un espai on els artistes s’ho juguen tot a metre i mig del públic i amb un piano sol per acompanyament), l’obra va ser ben defensada i exposada amb nitidesa. Bravo!

Per començar vull fer una menció del pianista. Cap a cent minuts d’acompanyament sense defallir ni errar una sola entrada (que jo me n’adonés, és clar!), fan que em posi dempeus i inclini el cap davant de qui em va fer oblidar que existia una versió per orquestra.

I també destacar-ne l’escenografia (minimalista) on no hi mancava res perquè ja hi era tot. I el que hi havia era un sofà i una tauleta i, darrera, la paret de pedra d’una de les placetes més maques i desconegudes de Catalunya. Així que: gràcies per fer de la música la part més important tal i com hauria de ser sempre.

I a l’escenari una companyia molt jove, nova i creïble, que va saber cantar i actuar i donar vida al text, a la vegada que emocionar a tothom (a mi sobretot!) fins a fer-me  vessar unes quantes llàgrimes. I, novament, em poso dempeus i inclino el cap respectuosament per lloar el “pal de paller” de la representació: la soprano Cristiana Oliveira (portuguesa de Braga). Els que hi entenen en diran el què en diguin d’ella, però aquest humil espectador de la tercera fila creu que es poden fer quilòmetres i pagar entrades de gust per escoltar-la. Em va agradar en els forts i sobretot en els fluixos; en la netedat de la dicció; en la naturalitat (gens forçada) del cant; i en el gest (gens sobrecarregat) de l’actuació.

2. La Traviata va existir i la història d’amor és real. Es deia Marie Duplessis (en realitat, real, Alphonsine Plessis), era una dona excepcionalment bella, ella mateixa una traviata, i va fer parella en una relació poc afortunada amb el jove Alexandre Dumas fill. Tan gran era la seva bellesa que algú tant famós com Franz Liszt també s’hi va apropar, ignoro, això sí, amb quina sort.

La tal Marie es va convertir en la Marguerite Gautier de la Dama de les Camèlies que no és altra cosa que la versió novel·lada però excessivament real (diuen els crítics francesos) de la seva història d’amor.

El llibre comença amb la subhasta de béns, instada pels Jutjats de Paris, de la malaurada Marguerite (Marie) morta. Tal era la seva fama i predicament que s’hi va acostar a veure què hi trobava el mateix Charles Dickens. Al primer capítol del llibre ja era morta. Al segon n’exhumen el cadàver per traslladar-lo al seu poble natal (això també és històric, diuen els crítics) i el que va identificar-la era Dumas fill (Germont fill) en persona en una de les escenes més corprenents i esgarrifoses de la literatura francesa.

El més sorprenent és que l’Òpera no acaba igual que el llibre. Ignoro per què Verdi la va fer morir als braços d’Alfredo i amb el consol de Giorgo Germont, el sogre. Potser la biografia de Verdi ens ajudaria a esbrinar-ho però, pel què fa a l’argument, com diu el tòpic, era millor la novel·la!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Read Full Post »