Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for juliol de 2013

Com cada estiu, la meva recomanació és que aneu al Parc de l’Estació del Nord de Barcelona, on la companyia Parking Shakespeare us oferirà una magnífica versió de Nit de Reis, cada dia a les set de la tarda, excepte els dimecres. I, encara més, “quan el preu, tant mòdic és, que…” pensen “no cobrar res.”[1] Cosa que no està pas malament per nosaltres, humils espectadors, en temps de retallades, i eleva la ràtio ètica de la companyia. Enhorabona!

Nit de Reis és una comèdia i, diuen els que hi entenen, que és de les millors del gran Shakespeare. I una comèdia, ja se sap, és aquella obra que comença malament però que acaba bé, o almenys a satisfacció dels protagonistes. Però, si hi aneu, us adonareu que és força més coses que això.

Comencem: és un joc d’equivocs amb bessons. Aquest, és un tema car a Shakespeare i estic convençut que ho era pel públic de l’època. Una noia salvada d’un naufragi a les costes d’Il·líria – més o menys per allà a l’antiga Iugoslàvia – decideix fer-se passar pel seu germà suposadament mort en el desastre. Enamorada del senyor Orsino, entra al seu servei i és enviat (enviada) a declarar l’amor del seu senyor a Olívia, i Olívia s’enamora del noi (noia). Al cap d’una estoneta tothom està enamorat i ningú del qui toca. Quin embolic, oi? Molt més si tenim en compte que un es pensa que és noia i l’altre que és noi i ningú els treu de l’embolic.

Val! Però això no és tot. Aquesta trama, que pels espectadors no té gaires secrets,  té una altra trama en la gent del servei, minyona, bufó, tiet i noble estranger i, especialment, el pobre majordom objecte de burla fins al límit que prendríem partit per ell i aniríem a salvar-lo.

No us ho perdeu… si podeu…

Aquesta companyia, modèlica per tantes coses, té una veta còmica de molta qualitat. I el text els subministra prou munició per explotar-lo. I de quina manera! Hi ha moments en que el salt de la solemnitat a la màxima hilaritat és impressionant i d’altres en que la imaginació crea moments d’una comicitat descomunal.

I al acabar aquesta colla d’actors, ens posen a punt de plor en un final de cine. Bé està el que bé acaba, oi? Tenim noces i hem rigut a l’esquena de nobles arruïnats, trinxeraires babaus, criades que se les saben totes, patges i bufons, de la fatuïtat i de la hipocresia d’Il·líria. I dels amors ambigus dels qui es pensen saber-ho tot. Ningú no queda bé. Ningú no juga net del tot. I tothom mira de viure com pot a Il·líria.

I ens aixequem a saludar els actors una mica millors que al entrar, perquè ésser “civilment” millors és, també, haver-nos rigut de nosaltres mateixos!

 I per saber-ne més:

http://www.parkingshakespeare.com/

 

 


[1] Salvador Espriu i Castelló, Les cançons d’Ariadna primer poema titulat Entrada.

Read Full Post »