Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Literatura’ Category

1. El talent [1] és una novel·la ben curiosa, intensa i sorprenent. Estructurada en forma de thriller i situada principalment a Lisboa descriu les aventures d’una parella de joves que està en possessió d’un artefacte (robat) que permet detectar i determinar amb tota seguretat, qui té o no talent literari.

No acabem de saber ben bé perquè, però l’artefacte és objecte de la cobdícia d’un munt d’editors (capaços de fer qualsevol cosa per obtenir-lo). Sí, en canvi, som coneixedors que, els dos joves, volen emprendre la seva carrera editorial (“Edicions del Cocodril”) amb l’ajut inestimable d’aquesta màquina fantàstica capaç, entre d’altres meravelles, de fer-los rics.

Alguna cosa fa adonar-nos de seguida que no estem davant d’una novel·la d’aventures, sinó d’una en la que els temes principals són: la Literatura i la Teoria Literària. Tal com sona!

La veu de la narració (la d’un dels protagonistes) a vegades parla amb mi. És a dir l’Autor fa una novel·la on un Personatge surt del guió i m’interpel·la o m’explica. Ja sé que això no és nou, però està fet amb molta gràcia. Això a més de fer-hi sortir figures retòriques (algunes m’han fet recórrer a la Viqui) en el llenguatge corrent. Però l’invent és utilitzar autors, de molt o poc nom, com a adjectius qualificatius per descriure algú o alguna cosa. I, això, enmig d’un thriller disparatat (i increïble) com aquest, ho he trobat ben curiós.

Cal afegir que hi ha aparicions estel·lars (tal i com diu a la contraportada) de Boris Vian, Llull o Aristòtil. Què més pot demanar un que mira de passar els dies entre llibres?

2. Ara potser diré una bestiesa però, tot llegint, m’ha anat apareixent Smart World (que jo he llegit traduït com El mundo es un pañuelo) novel·la feta de Literatura i protagonitzada per professors de Teoria Literària (i tot i així trepidant), del gran David Lodge. Potser sí, potser no – ves a saber! – però a mi me l’ha recordada.

3. Vaig comprar El talent fa pocs dies. De fet, ja havia decidit comprar-lo en veure el programa de llibres d’en Jordi Llavina que, a Manresa, repiquen les televisions locals a hores intempestives. En un d’aquest programes hi sortien ell i en Jordi Nopca passejant pel barri de la Ribera de Barcelona tot parlant-ne. Insomne impenitent com sóc hi vaig quedar enganxat i decidit a fer el gest de comprar-lo.

. . .

[1] El talent de Jordi Nopca. LaBreu edicions 2012

Anuncis

Read Full Post »

1. Al mateix lloc que els anys anteriors – el Parc de l’Estació del Nord – asseguts sota els til·lers a la placeta de sempre, quatre-cents espectadors vam aplaudir amb ganes la dotzena d’actors que van donar vida a Treballs d’amor perduts. [1]

I és que Parking Shakespeare, la companyia, ens va oferir una versió molt per damunt del què podria esperar un marcià, que diumenge a la tarda hagués aterrat al parc en aquest temps de retallades.

Estàvem contents i no ens mancava raó, perquè aquesta comèdia de William Shakespeare, que probablement és una obra primerenca, tot i que acaba bé com totes les comèdies, no és gens fàcil ni pels actors ni per nosaltres.

Voldria ressaltar el mèrit que té actuar amb el públic rodejant els actors per totes bandes i actuar sense cap suport extra de decorat, il·luminació o equip de so. Atacar un text de categoria en un escenari i amb uns mitjans gens corrents, planteja –almenys a mi m’ho sembla – més dificultats que un Sanfermín.

 

2. I cito el famosos encierros perquè Shakespeare va situar l’acció en una Navarra imaginaria on el Rei i el seu seguici, vestits amb texans i bambes, acaben de subscriure el pacte fundacional d’una “Acadèmia Platònica” (això és al segle XVI) que consisteix en mantenir-se ells, i el país, apartats de les dones tres anys.

I, elles, totes tres, vestides com a turistes dels temps del Festival de San Remo, encarnen la Princesa de França i dames de la Cort, disposades, tant bon punt com se’n assabenten, a fer-los trencar el jurament fundacional de l’Acadèmia. Si no fos que… primer, una quilla-quilla passota i comprensiva els ha passat davant i ha sembrat prous dubtes als nostres estudiosos de Plató, fins a fer-los posar sobre la taula aquell concepte – ara tant modern! – de la raó d’estat.

L’enginy de la companyia sembla no tenir límits i la part més còmica, però també més anglesa de l’obra l’han refet “només pels nostres ulls” amb moments d’una comicitat descomunal.

 

3. Al acabar vam aplaudir amb ganes. Que són temps difícils, ja ho sabem! Que no hi ha ajudes de cap mena, ja ho havíem notat fa uns quants dies! Llavors ens vàrem aixecar tots plegats i cap a “exercir el mecenatge” en un cistell deixat al mig de la placeta…

… que l’any que ve us volem veure una altra vegada!

——————

[1] Treballs d’amor perdutsde William Shakespeare, per la companyia Parking Shakespeare, tots els dies que queden de Juliol (dimecres no!) al Parc de l’Estació del Nord (Barcelona)

 

 

 

 

 

Read Full Post »

el viverHola Jordi. Ja he llegit la teva novel·la. [1] De fet, a la que l’hi he pogut dedicar mitja horeta seguida, ja no l’he pogut deixar. És una història boníssima, escrita amb una notable claredat i en un català que – deixa que ho digui – honora el sistema educatiu que ara volen carregar-se.

Per fer-ne un tast… hi ha un món. Bé dos. O potser tots plegats són solament un. Els distingim l’un de l’altre per la tipografia utilitzada. És a dir, llegim el què passa al món diguem-ne “nostre”, en un tipus de lletra i les intencions de gent que està en “nosaltres”, però que no són ben bé “nosaltres”, en una altra tipografia. Aleshores, què o qui som nosaltres?… Doncs, sense saber-ho, som El viver d’una nova humanitat. Però no ho som tots, sinó solament alguns escollits. Entesos…

Però és que, a més d’aquesta trama, El viver està ordit sobre la història sencera de la humanitat (i la prehistòria també) en cent vint pàgines ben interessants. A voltes sembla que tot el que ha succeït succeeixi ara. A això hi ajuda una curiosa manera d’utilitzar els temps verbals ( per exemple: “hi havia – hi ha – hi haurà” …) que donen  idea d’una certa intemporalitat o, potser, una visió del temps que giravolta sobre si mateixa. Així, visitants o residents, vingueren, venien o vindran o ja hi eren…

L’autor no és pas innocent a l’hora de presentar-nos, emmascarats o no, grans personatges de la Història amb majúscula (Alexandre, Confuci o Obama) en un ordre del tot aleatori que confirma que la història deu ser, per ell, cíclica. No és pas un embolic, no, sinó que tot té un pla ben enginyós.

Tot “s’acaba – s’acabarà  – s’ha acabat” i l’èxit o el fracàs de El viver vindrà donat per la certesa que alguns tenen des de petits de que “el sentit de la seva vida venia donat per la necessitat de fer grans coses” (com diu un altre leit motive del llibre) i, com diu el tòpic castellà: “hasta aquí puedo leer!”

Ja ho veieu: és un bon llibre, ben recomanable, que es llegeix molt bé. És ben original la utilització que fa de les tipografies com a element “retòric”. En Jordi Samsó ha fet un llibre que promet i jo espero que aquesta promesa en concreti en una altra novel·la.

—————

[1] El viver de Jordi Samsó Besora. Editat per Manel Subirats i Costa, a Setzevents. 1ª febrer 2012. www.setzevents.cat

Read Full Post »

El Tantarantana és un local sobri. Parets nues, de totxo vist però d’una antiguitat venerable, poc més d’un centenar de butaques i, al fons, una cortina negre. Cap concessió a res que no sigui l’escenari. Així devia ser el teatre en altre temps,oi? Vull dir abans que fos considerat un esdeveniment ciutadà o un lloc on l’espectador també és part de l’obra.

I si el local és d’una austeritat que imposa, l’obra, un text que no va ser pas pensat per ésser representat sinó llegit en la intimitat i en veu baixa, és l’expressió d’un ànima nua, que despulla peça a peça les interioritat d’una vida de parella tant interessant com intensa.

… llavors apareix Eurídice (la sentim abans que la veiem) sola, dreta, amb l’espatlla esquerre lleugerament avançada i les mans quietes, dirigint la veu i la mirada sempre a algú que nosaltres no veiem, però que és ben present.

Solament amb la veu i els ulls. Amb la mirada i la paraula, convertida en una Eurídice ben real, Carme Sansa llisca parsimoniosa, a voltes dolça, d’altres tràgica, per les interioritats d’una vida en comú que acaba sent una vida de tothom. Una evocació gens melindrosa. Res d’ensucrat.

Diu molt, perquè la inflexió de la seva veu ho destaca, del què és la poesia i del què ésser poeta, de què és ser viu i sentir-se’n, de l’amor i l’experiència de tenir parella, de…

No us la perdeu si podeu. Podria saber-vos greu no haver-hi anat!

 

 

 

Read Full Post »

A Shakespeare no cal fer-li més propaganda i anava a afegir que, al Somni d’una nit d’estiu, tampoc. Però no és veritat. Comparat amb les ciutats europees amb les que ens hauríem de comparar, Shakespeare, és escassament representat. Tinc notícies que a Londres, per exemple, és representa a l’aire lliure en les nits de bon temps. No, no ho he vist mai, però em va fer il·lusió llegir-ho!

Per això, aquesta iniciativa de Parking Shakespeare, de presentar-nos cada any una obra (i ja és el tercer cop que ho fan), em sembla sensacional. I fer-ho de forma gratuïta, en els temps de “grans retallades” que estem vivint, ho tinc per tota una heroïcitat.

Mireu: la companyia té un tarannà cooperatiu (vull dir que cooperen tots en totes les tasques) molt en sintonia amb els temps que estem vivint. I us en adonareu al arribar, quan veureu uns personatges amb granota de jardiner, arreglant la pista on s’ha d’actuar. Segur que ho heu encertat, oi?: són els mateixos actors!

Us agradarà comprovar que una altra manera de fer teatre és possible i, al acabar, convindreu amb mi que uns actors o actrius, de veritat, d’aquells que “en són”, no que “en fan”, poden  fer creïbles les fades, els reis d’Atenes i els caps de ruc. Sorprèn, doncs, com cos a cos amb el text aconsegueixen transportar-nos allà on volen. Són gent de vàlua!

I m’alegra també veure com obren cada dia el “teatre al carrer” per actuar sense xarxa, cara a cara, amb el públic a un pam i envoltant-los del tot. Jo, que ignoro les arts teatrals, llevat de la d’asseure’m als patis de butaques, aquesta manera de fer teatre em sembla la més difícil i autèntica de totes.

M’agradaria que us hi arribéssiu i me’n féssiu cinc cèntims al tornar. Els ingredients hi són tots: un bon director, uns artistes que vénen de lluny i que dominen l’ofici a la perfecció i un text descomunal. La sensació d’assistir a un Shakespeare representat al càlid vent de la tarda, és ben gratificant!

Read Full Post »

sol a berlínSol a Berlín és, juntament amb Les Benignes de Littell, del qui ja en vaig parlar [1], de les millors i més clarificadores obres, sobre el que passava a l’interior de l’Alemanya nazi, en un cas, i a la reraguarda del potent exèrcit del Reich en l’altre. En cap cas són llibres que mirin de justificar o d’explicar les coses, sinó narracions novel•lades, profusament documentades que, a la manera de finestres obertes, miren de deixar-nos veure el que, i el com, passava.

Vaig comprar el llibre de Hans Fallada seguint els suggeriments de la crítica i, un cop passar Sant Jordi, no puc explicar-me perquè aquest impressionant llibre no ocupa el número u en les llistes de llibres més venuts. Tracta la trista, i heroica, història del matrimoni Quangel que, un maleït dia, va rebre la notícia de la mort, al front, del seu únic fill. Alguna cosa es va ensorrar, aquell dia (la fe en les promeses del Führer), i van passar a l’acció.

L’heroica acció (amb el qualificatiu d’heroica ben merescut) va consistir en això: escriure, en lletra maldestre, cada cap de setmana, dues o tres postals, per abandonar-les en llocs concorreguts de la ciutat (consultoris de metges, edificis d’oficines, etc…) amb textos del tipus: “El Führer ens enganya” o “no col•laboreu amb l’Ajut Hivernal”

Les coses no van anar de la manera esperada i la població, atemorida com poques per la potent maquinària de l’estat, anava portant les postals a la Gestapo per por a ser inculpats de tant “subversiva” propaganda. La resta la podeu imaginar…

La base argumental és històrica [2]. Sembla que Fallada va novel•lar un expedient de la temuda policia del Reich, en quatre setmanes, un cop acabada la guerra. Dic que és real la base, però la història és plena, també, de personatges de la picaresca berlinesa, que malvivien delatant i simulant malalties per evitar el front, que el més probable és que tots siguin tan reals com els protagonistes. Per mi, la més entendridora de les criatures d’aquesta novel•la és la pobre Trudel, que va festejar amb el fill dels Quangel i era membre d’una cèl•lula comunista a la fàbrica on treballava.

El llibre no decau mai, tot i les més de sis-centes pàgines. Cada capítol es clou amb una notícia del tipus: “aquesta va ser la darrera vegada que…” (conegut truc de novel•la negra) però que, a mi, ingenu com pocs, que visc amb el nas enganxat als llibres, em feia sempre una forta impressió. Tanta que, de tant en tant, havia d’abandonar la lectura un parell de dies, per por a no poder-ho suportar!

No serà el darrer llibre que llegeixi d’aquest tal Rudolf Ditzen que signava els seus treballs literaris com a Hans Fallada.

[1] https://valentitorra.wordpress.com/2008/06/20/llegiu-les-benignes-de-jonathan-littell/

[2] Al carrer Amsterdam n. 10 de Berlín hi ha una placa que diu, en versió lliure (i meva) de l’alemany: “Aquí és on van viure Otto Hampel i Elise Hampel (…) novel•lats per Hans Fallada a: Jeder stribt für sich allein” que vindria a significar: tothom mor sol, oi?

Read Full Post »

Ombres a BarcelonaAquesta tarda, Àfrica, he acabat de llegir Thesaurus, i m’ha agradat molt. Així que, tot seguit, passo a recomanar-lo a tothom qui vulgui passar una tarda de lectura ben interessant i distreta.

Amb aquesta és la segona obra que et llegeixo. La primera, La moneda del malfat [1], ja em va causar una gran impressió. I, ara, si hagués acabat aquells estudis de filologia que fèiem a la UOC [2], miraria de fer una anàlisi “tècnica” de l’evolució del teu estil i em posaria fins i tot una mica pedant. Però no podré. Passat el temps segueixo sent un lector entusiasta i només sé dir si un llibre m’agrada o no. I aquest m’ha agradat.

Fer un relat amb la història medieval de fons, sense fer una d’aquelles nyonyes novel•les històriques, té el seu mèrit. Tenir la presència constant de l’Ordre del Temple sense caure en tòpics, ans al contrari, mostrant-los des d’una altra perspectiva, és una altra cosa que m’ha agradat. I fer servir la Ciutat, la Barcelona del segle XIII, sense fer-se l’erudita, tot un detall!

Llavors ve el més interessant que no és altra que la història en sí. Què vol dir que sigui fantàstica! No són fantàstiques la immensa majoria de relats medievals i, d’alguns, se n’han fet òperes i tot! El cas és que un es posa també dalt d’un cavall i galopa amb els protagonistes d’embolic en embolic. El cas és que, al llegir-lo, jo també vaig tenir por, i els vaig plànyer amb tot el cor. I si tot això fos poca cosa, cal afegir-hi que el guió va prenent embranzida, d’una manera poc previsible al començament i vertiginosa al final, i l’entortolligament argumental arriba a moments absolutament fantàstics, i jo, que em crec ja de tornada,  he acabat amb el nas enganxat al llibre, com quan llegia, d’adolescent, meravelloses novel•les d’aventura.

Només em queda afegir que, la narració, és escrita en un magnífic, i clar, català. Jo no sé si has tocat gaires registres més, però sí sé que ets una activa blogaire i, si algú  dona un cop d’ull al teu blog [3], veurà que no tens por d’entrar en cap tema i que de tots en surts prou airosa.

 Felicitats!

Valentí

[1] valentitorra.wordpress.com  “Llegiu La moneda del malfat, d’Àfrica Ragel. Una novel•la bellíssima que passa sencera al Poblenou barceloní” (26/Maig/2008)
[2] Tot i una gran diferència d’anys, amb l’Àfrica vam coincidir als estudis de filologia catalana de l’UOC. Ella ja està acabant i jo, malauradament, tinc els estudis “congelats” (potser, caducats i tot)
[3] encenallsdalimara.blogspot.com.

Read Full Post »

Older Posts »