Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Literatura’ Category

Aquest diumenge al vespre, a la fresca del parc de l’Estació del Nord de Barcelona, hem passat una vetllada de teatre que costarà d’oblidar. I és que no és gaire freqüent tenir teatre a la fresca, que aquest teatre sigui de Shakespeare, que l’obra escollida sigui una comèdia de les que exigeix molt d’esforç dels intèrprets i que, aquest esforç, no defalleixi gens ni mica al llarg de l’obra. Si hi afegim que, a més, la representació era de franc, digueu-me si hi ha res de mes interessant!

Les coses m’agraden, o no, i solament tracto d’esbrinar-ne el perquè. I Shakespeare m’agrada. Aquest espectacle de gent reflexionant en veu alta –així com monologant- que ens fa sabedors del que pensen i pretenen, tot posant-nos en clar avantatge cara als altres protagonistes de la comèdia o tragèdia és un plaer i un estímul.

Shakespeare, doncs, m’agrada i veure’l representat -ben representat!- és un plaer, i tots plegats vam riure i aplaudir amb veritables ganes.

Les obres d’aquest genial anglès no s’aguantarien sense una sabia direcció. Passen tantes coses, tantes coses a la vegada i totes tant importants que crec que Shakespeare devia ser  en realitat un director teatral que escrivia i actuava. Així que, primer, la felicitació per l’alter ego de l’autor: el director.

En segon lloc, la felicitació a l’esplèndid aplec d’actors. No deu ser pas fàcil d’actuar en un espai a l’aire lliure i en un escenari circular. Jo em quedo amb la impecable dicció. En tot moment el recitat va ser clar, alt i comprensible. Acompanyat per una gesticulació a vegades original, d’altres sorprenent i sempre adient i puntejada amb uns quants gags que acompanyaven de meravella el text.

Dels actors només en coneixia els de Manresa, però crec que no m’oblidaré de cap d’ells. Veure-us ha sigut un plaer!

I acabo saludant afectuosament els dos que he conegut als bars del meu poble, abans que al teatre, la Mireia Cirera i el Pep Garcia-Pascual. Enhorabona!

Read Full Post »

L'illaCelebro que l’editorial Minúscula s’hagi decidit pel català. Me’n alegro molt, i encara més perquè, l’obra elegida per començar, hagi estat L’illa de Giani Stuparich. Un magnífic relat no gaire extens, d’una acurada presentació, amb introducció d’Elvio Guagnini i un postfaci de Claudio Magris. La traducció d’Anna Casassas. L’obra hauria de ser tot un èxit i s’ho mereix de veritat.

Una història de dos homes sols, pare i fill, que passen uns dies en una illa adriàtica on, fa molts anys, foren feliços. Dels dos, el pare, està colpit per una malaltia terminal terrible i, el fill, és atrapat per la incapacitat d’expressar-li els seus sentiments. Ha decidit acompanyar-lo en el seu darrer viatge i cada cop és més evident que és un adéu per sempre.

Un llibre sobre el dolor, la vida i la mort, i la malaltia. També un llibre sobre l’amor de dos homes, que no han aprés mai a dir-se les coses amb sinceritat i claredat. Narrat a la manera d’”apunts al natural”, sense cap abarrocament, on no hi ha metàfores i l’única figura literària és l’illa amb tot el que comporta d’extraterritorialitat, de solitud i de paradís perdut ara retrobat.

Hauria de fer una bona immersió en la literatura triestina. Dels de l’època daurada, d’abans de la Gran Guerra Europea, sols he llegit Ítalo Svevo, l’amic de Joyce, que en aquells temps sobrevivia a Trieste donant classes d’anglès ( al Berlitz si ho recordo bé ). De després, és clar, Magris i la seva difunta esposa Marisa Madieri i, ara, Stuparich. Dic això perquè, el que fou el port de mar del Imperi Austrohongarès, va donar acollida a part del dublinès Joyce, a d’altres com, per exemple, Rilke que, prop d’allí, va escriure les famoses Elegies de Duino. I tot em fa pensar que dins del panorama de la literatura europea, la triestina, constitueix tota una genialitat, tot un gènere vaja!

Agraeixo doncs la iniciativa de Valeria Bergali, editora de Minúscula, descendent de triestins, de descobrir-nos aquest tresor.

Read Full Post »

Els PromesosEls Promesos, (I promessi sposi) és una novel•la monumental i alhora singular. Si teniu interès per la literatura italiana, un cop llegides aquestes quatre ratlles, podeu visitar la“viquipèdia” del país veí. Doneu-hi un cop d’ull i ja veureu!

Els promesos és la gran novel•la italiana moderna. Els crítics, amb Giuseppe Grilli al davant, diuen al mateix pròleg de l’obra que, dels temps moderns, n’és l’única representant. El que a França o a Anglaterra és tot un corrent literari, a Itàlia és una sola obra. I és que la Itàlia que coneixem avui estava encara construint-se i Manzoni escrivia encara en les parles del nord del país i ell mateix ho traduïa al tosca (al florentí, diríem), la llengua de Dante i Petrarca que al cap davall s’acabaria imposant [1]

Bé doncs, es tracta d’una obra de gran format que no perd l’interès en cap moment. Tècnicament està escrita capítol a capítol com si de fascicles independents es tractés, cosa que recorda els grans novel•listes anglesos com Dickens o Thakeray, i està construïda sobre la història de dos pobres camperols enamorats, Renzo i Lucia, als que els hi passa tot allò que de dolent els pot passar.

Sinó mireu. Es prometen però, don Rodrigo, que s’ha enderiat de la noia, impedeix el casament amenaçant el pobre rector del poble. Continuem. La noia és a punt de ser raptada per ordre d’aquest peculiar personatge, de nom ben espanyol, però al darrer minut… fuig. I així fins a l’acabar.

Els promesos no seria el que és si solament fos una història d’amor. El romanç dels joves és el leit motive, el pretext, per a fer una autèntica novel•la riu ambientada a la Itàlia del mil sis-cents, en temps de la Guerra dels Trenta Anys, quan els qui tallaven el bacallà al nord de la península itàlica eren els espanyols. I no hi deixaren gaire bon record.

Les històries dins de la història són moltes i els personatges que aguanten el fil argumental també. Hi ha un caputxí, Padre Cristoforo, que gosa desafiar el poder de don Rodrigo i algun altre eclesiàstic, Federigo Borromeo, que hi fan prou bon paper. No el fa, en canvi, la monja de Monza que a la novel•la es coneguda com la Signora. Personatges de la noblesa local i de les tabernes de Milà, completen el repartiment. [2]

Gent de tota mena i situacions ben compromeses fan l’entramat de l’obra que acaba en el temps de la gran pesta de Milà que hi es tractada amb realisme (casi de Zola) i amb tot luxe de detalls.

Jo al cap davall estic content que, al cap de vint-i-tants mesos els nuvis puguin casar-se i en poques pàgines tenir uns quants fills. La seva és una història ben exemplar!
[1]   Algun dia s’haurà de valorar aquest i altres crims lingüístics perpetrats en nom d’interessos polítics, en detriment de les parles itàliques, el provençal i el niçard, el yidish… i tantes altres llengües!
[2]  Aquest deuen ser els que nodrien, també, les novel•les d’Stendhal com La cartoixa de Parma per exemple.

Read Full Post »

la maternitat d'Elna1. Hi ha llibres que emocionen i La maternitat d’Elna n’és un. Es tracta de la història mai explicada d’una cooperant suïssa, Elisabeth Eidenbenz pertanyent a l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra, que va operar en la nostra desgraciada Guerra Civil. La seva aportació més destacada fou la fundació i gestió d’una maternitat per assistir a mares i nadons dels camps de refugiats de la nostra guerra al sud de França. Què com s’ho va fer?… La resposta pertany al gènere èpic!

Era mestra i el 1937 tenia vint-i-cinc anys i, com declarà ella mateixa el 2005: “jo també havia tingut il•lusions, ideals…” En una casa, llavors abandonada, va tirar endavant una maternitat on hi varen néixer 597 infants fills tots ells de refugiades.

2. Per saber-ne més, de les condicions de vida als camps, aquest llibre us en farà una bona introducció. Les autoritats franceses sorpreses per l’allau de refugiats que no havien previst, portaren la gent cap la platja on, amb la mar a una banda i els filferros a l’altre, hagueren de sobreviure a sol i serena. Cap barraca; cap condició sanitària; ni cap avituallament decent. A les primeres tramuntanades ja podeu comptar! Hi havia ferits, hi havia avis, hi havia nens i, també, recent nascuts. Uns quants d’aquests varen ser enterrats a la platja.

Hi havia també dones embarassades i aquí és on comença la parts substancial del llibre. L’Assumpta Montellà ha fet parlar les dones, les mares d’Elna, per valorar què fou i què va significar per elles i els seus fills aquella casa de maternitat.

Totes han parlat, també, del què va representar Eidenbenz a les seves vides. Sortir del camp i poder parir un fill en acceptables condicions, els va permetre no solament ser i exercir de mares, sinó també sentir-se durant un parell o tres de mesos una persona humana enmig de l’horror.

3. Molt ben escrit i documentat és un llibre que es llegeix en un parell de tardes. Obre els finestrons i ens ensenya una petita part, però suficient, de l’horror que hi ha al nostre passat recent. A mi m’agradaria saber-ne més coses de les dones historiades al llibre. Tenen, segur, moltes més coses per explicar. També m’agradaria saber alguna cosa més de la Elisabeth Eidenbenz. A vegades no m’ho sembla però, en la història de la humanitat hi han persones que… tornen la confiança en el gènere humà i ella n’és una!

Llegir La maternitat d’Elna, m’haurà fet l’efecte que deu fer, allò que en diuen llibres d’autoajuda?… No vull pas frivolitzar però, al tancar-lo, em sembla tenir un xic més d’esperança!

Read Full Post »

Constance1. Fa uns quants dies que dono voltes al comentari de Constance. I és que els llibres de Lawrence Durrell, són una mica espessos. Però ben mirat… El Quintet dóna la sensació de ser una obra descabellada on costa de trobar on és el territori “verdader” – si és que això existeix – i on la ficció de l’argument. I això és veritat sobretot pel que fa als dos primers llibres – Monsieur i Lívia – ja comentats. Però sense renunciar a un discurs sense acotacions de temps, on el què passa a vegades ja ha passat; ni acotacions personals, on les vides segueixen camins que no hauríem pogut pas pensar, (cosa que, per altra banda, passa amb la major part de la gent que coneixem, oi?) el llibre és més entenedor.

Aquesta tercera entrega inclou un canvi tècnic, doncs passa a parlar ordenadament d’un o l’altre dels personatges, i a seguir un itinerari, com si volgués que cada capítol fos una narració diguem-ne independent. Això facilita prou les coses. I ja no hem d’estar centrats en l’argument (què passa o passarà) per poder centrar-nos la coneixença de cada personatge (com és, què fa o què pensa). Això fa que, aquesta tercera novel•la, sigui molt més intel•ligible. I s’agraeix!

Lawrence Durrell és un autor que porta la més “intensa” filosofia del segle passat a les venes, i hi porta, també, un univers mitològic considerable, fet de coptes, gnòstics i templers que és prou suggerent. Acara’t a tu mateix, sembla dir. Coneix-te. Confronta’t a aquests homes i dones que et presento i repensa’t. Potser sí, potser no… però a mi em sembla que el llibre porta la màxima presocràtica del: coneix-te tu mateix, impresa a l’adn. I opino també, que ell va fer el mateix camí, sense que el llibre sigui gens autobiogràfic.

2. Hi ha una segona cosa en aquesta novel•la que la fa més interessant encara: la Segona Guerra Mundial. Les vides dels joves que hem conegut al castell de Tu Duc, a la Provença, prenen camins diferents i alguns una mica estranys, per causa d’aquest gran cataclisme europeu.

El temps passats per Durrell al servei diplomàtic anglès li donen una perspectiva particular del conflicte. Això fa que la descripció de la França de Vichy sigui francament interessant, amb l’encreuament de serveis secrets que hi operen, la irrupció de la Creu Roja com a actor del conflicte, les delacions i els invàlids de guerra, i hi hagi algun personatge – la Quiminal, per exemple – que mereixerien, tot sols, un llibre sencer. Aquesta no és pas una faceta menystenible de la novel•la, us ho asseguro!

I em caldrà d’anar acabant el Quintet d’Avinyó, una obra que no es pot deixar a mitges.

Read Full Post »

Quan començo a llegir una novel·la o, com en aquest cas un conjunt, no faig gaire recerca per saber que n’opinen ens savis. M’estimo més rebre’n la impressió el més directa possible. Però aquesta vegada no m’acabo de fer amb aquella idea que em permeti “navegar” en el conjunt. I això no vol pas dir que El Quintet d’Avinyó no sigui una excel·lent obra literària, però és d’una grandesa que desborda!

 En el primer llibre hi trobem uns personatges en l’Europa d’entreguerres amb tota una colla de problemes i vivències. I, al segon, Lívia, m’adono que en realitat són personatges d’una novel·la escrita per un personatge de la segona entrega. I al acabat la segona entrega no estic gens segur de qui és de carn i ossos – si hi ha algú en alguna novel·la que ho sogui – i qui producte literari. O dit d’una altra manera, qui és personatge de qui donat que el fil conductor són dos escriptors, arribats, en el moment d’escriure la “pentalogia”, a un punt de divisió de les personalitats tal com per dialogar entre ells i els seus productes.

Però l’obra és realment bona. El riu de la narració porta una gran diversitat de “materials” i no solament troballes formals. Hi ha un estudi de la soledat humana i una mena de descomposició del jo que jo només havia vist en Pessoa. La identitat esclatada, el desdoblament assumit, la moral discutida i tot plegat enmig d’un ambient esotèric i freudià, colonial i diplomàtic, anglosaxó i egipci a la vegada.

I uns personatges, sobretot els femenins, realment fascinants.

Llegiu-lo si podeu, en gaudireu i pensareu molt!

Read Full Post »

montsieurHe acabat Monsieur, el primer dels cinc llibres que composen el Quintet d’Avinyó però, abans d’acabar l’empresa, vull deixar quatre ratlles amb la impressió de la lectura encara ben viva. I és que el llibre s’ho mereix.

L’obra té tots els ingredients per ser un best seller de moda. Hi ha un noble arruïnat de la Provença més antiga; una secta gnòstica amb ingredients suïcides que s’ubica a l’oasi de Macabrú, al l’Egipte etern; hi ha l’explicació – o, millor dir, la teoria – del tot improbable, però suggerent, sobre la fi dels Templers i més coses que tot seguit relataré. Amb menys ingredients Dan Brown, per exemple, ha fet prous duros!

L’obra té el caràcter d’un torrent que baixa desfermat enduent-se tot el que troba al seu pas. Acompanyen al Piers, el noble provençal, la seva germana – boja – i el seu marit un metge anglès del servei diplomàtic. L’acompanya també un escriptor anglès que novel•la les seves vides, casat amb una noia que a la vegada…

L’homosexualitat i algun altre tabú, dels que en aquell temps eren tabús tabús, recorre de dalt a baix tota la història de les relacions, triangulars, de les dues parelles, més la d’un historiador single amb una mentalitat prou interessant. I, és clar, Freud, el doctor Freud mític i no el replicat, contestat i desmitificat d’avui, n’és també personatge.

N’hi ha prou per fer-vos venir ganes de llegir-lo? Afegiré que els temps narratius estan situats fora del temps “real” de la novel•la i que poc a poc, ens anem fent a la idea de que no res és el que sembla, o que ni tant sols és de veritat, o… Ja ho veureu!

Per si cal deixo escrit que l’autor, Lawrence Durrell, és autor també d’una altra obra magna, el Quartet d’Alexandria, que va tenir més èxit. Les dues obres – nou llibres en total – són situades al món d’entreguerres, farcides de diplomàtics i d’història i tenen l’amor i els seus confins com a tema central.

Sort i bona lectura!

Read Full Post »

draps brutsFa pocs dies que he conegut aquest magnífic autor anglès (Londres, 1935) i ho he fet llegint Small World, traduïda com El mundo es un pañuelo. És una obra que mereix una relectura abans de fer-ne un comentari tan plena de referències a les grans obres literàries – el cicle artúric, The Vaste Land, Orlando furioso… – i als grans mestres de crítica i la teoria.

Així doncs, al acabar el semestre de la Uoc i recuperar per tant bona part del temps i del plaer del llegir per llegir, he fet una repassada a la Biblioteca de Manresa amb l’objectiu de veure que hi havia de Lodge. I he tornat a casa amb Draps brutsHome Truths en anglès que vindria a ser, literalment, veritats casolanes o privades – que ha resultat un bon llibre.

És la història de quatre persones amb força lligams. Un, un escriptor d’èxit i una mica rar, força presumit que viu pendent de les crítiques que publiquen a la seva obra els suplements literaris del país. En segon lloc una parella que viu al camp dedicada a l’artesania – ella – i a fer antologies (cosa que mereix el qualificatiu – desqualificatiu – de “retallar i enganxar” per part del primer personatge) ell que havia sigut un  escriptor amb prou èxit en un parell de novel•les, diguem-ne de joventut. I completa el quartet una periodista sense pietat, que amb la idea fixa que tots el famosos amaguen alguna cosa, és capaç de destrossar qualsevol reputació.

El fil argumental és ben fàcil de seguir. Els diàleg són d’allò més viu. Els esdeveniments  – en un got d’aigua! – desfan els equilibris i els silencis mantinguts durant anys entre ells. I tot es desfà en una catarsi que els implica a tots. Ah! I el cop d’efecte final està molt ben trobat.

Al acabar de llegir-lo m’adono que hi ha un epíleg on explica que es tracta d’una obra de teatre novel•lada, cosa que és força insòlita. També explica que al veure l’obra va decidir que el tema donava per més i que amb la novel·la podia d’alguna manera completar-la. I així ho va fer!

Read Full Post »

noves cartes a un jove poetaLes Noves cartes a un jove poeta són, sinó el millor que s’ha escrit sobre poesia i el ser del poeta, sí que són el llibre més personal que pot fer un poeta a part, és clar, de la seva pròpia obra. És un llibre que com a mínim se l’ha de qualificar de valent, donat que no defuig cap tema, cosa que li agraeixo de tot cor.

Altrament que les Cartes a un jove poeta de Rilke, aquestes no tenen un destinatari concret. Amb això vull dir que Margarit deu haver escrit el que tenia ganes d’escriure i no allò sobre el que era consultat. Així el llibre, ja des de la primera pàgina, m’ha semblat ben diferent del de Rilke, malgrat la quasi coincidència del títol.

Així: “Que la part més important del treball d’un poeta necessiti unes condicions innates és un primer senyal que escriure poesia no és un ofici o una professió. Ser poeta és una manera de ser o d’estar en el món”. I amb això acabo les cites perquè potser transcriuria  tot el llibre.

Una ullada als títols, que Margarit dona a les cartes, ja ens diu que no estem davant un llibre qualsevol sinó davant d’un llibre necessari. Mireu, els capítols porten la següent llegenda per títol: Començar a escriure, començar a publicar; La necessitat; La inspiració; Llegir un bon poema; Entendre un bon poema; Poesia i literatura; Poesia i traducció; Poesia, filosofia i religió; Poesia i amor i per acabar Poesia i soledat.

Si l’autor i jo fóssim prou coneguts – o almenys saludats – per fer-li algunes preguntes, sobre el com enfoca ell la poesia, no m’hagués atrevit pas a fer-ne tantes ni tant bones. I ara tenim aquests preciosos monòlegs en forma de cartes on explica tot el que un poeta pot explicar sobre el ser poeta.

Cita i opina sobre molts poetes i algun prosista i en aquest apartat també m’he endut alguna sorpresa. Per exemple… a mi m’agrada Pessoa i Kavafis més que a ell! Què hi farem, oi?

Read Full Post »

Cartas as a un joven poetaEls darrers dies he fet diversos intents de confegir una entrada del llibre de Rilke i del de Margarit i no me’n he sortit! I és que em costa més del que fóra desitjable glosar llibres de poesia o sobre poesia i per això que rara vegada m’he atrevit a fer-ho.

I és ben empipador que em passi això perquè, de fet, la poesia és el que més m’interessa. Gaudir-ne amb passió deu fer difícil de poder-ne parlar reposadament. Però provem-ho

Rilke va escriure unes subjugants Cartes a un jove poeta entre el 1903 i el 1909. Anaven destinades a un tal Franz Xavier Kappus, del que no en sé absolutament res, com no sigui el que en diu una nota al peu de la pàgina que informa de la posterior dedicació d’aquest poeta a la literatura escrivint algunes novel•les.

Però Kappus no és altra cosa que l’afortunat destinatari d’unes cartes en les que Rainer Maria Rilke sembla abocar-hi l’ànima. Crec que solament a les dues primeres sembla fer-li alguna indicació o valoració com si diguéssim particular, però el llibre sencer és tota una lliçó sobre el ser i el fer del poeta. També és una lliçó de vida on es parla del dolor  i de l’amor  i de força coses més.

El llibre no ha perdut gens de valor. Les seves opinions – algunes – poder ser discutides, però quan parla de com el poeta ha d’assumir la totalitat de la seva experiència i que solament d’allí en sortirà “necessariament” el poema… Tinc la sensació de ser l’alumne que en vol més i més i no pararia d’escoltar.

Podria fer un refregit de citacions – n’hi ha moltes i de molt sàvies – però no ho faré. Us prego que llegiu aquest llibre si us agrada llegir poesia o, fins i tot, si mai heu pensat d’escriure algun vers.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »