Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Manresa’ Category

el viverHola Jordi. Ja he llegit la teva novel·la. [1] De fet, a la que l’hi he pogut dedicar mitja horeta seguida, ja no l’he pogut deixar. És una història boníssima, escrita amb una notable claredat i en un català que – deixa que ho digui – honora el sistema educatiu que ara volen carregar-se.

Per fer-ne un tast… hi ha un món. Bé dos. O potser tots plegats són solament un. Els distingim l’un de l’altre per la tipografia utilitzada. És a dir, llegim el què passa al món diguem-ne “nostre”, en un tipus de lletra i les intencions de gent que està en “nosaltres”, però que no són ben bé “nosaltres”, en una altra tipografia. Aleshores, què o qui som nosaltres?… Doncs, sense saber-ho, som El viver d’una nova humanitat. Però no ho som tots, sinó solament alguns escollits. Entesos…

Però és que, a més d’aquesta trama, El viver està ordit sobre la història sencera de la humanitat (i la prehistòria també) en cent vint pàgines ben interessants. A voltes sembla que tot el que ha succeït succeeixi ara. A això hi ajuda una curiosa manera d’utilitzar els temps verbals ( per exemple: “hi havia – hi ha – hi haurà” …) que donen  idea d’una certa intemporalitat o, potser, una visió del temps que giravolta sobre si mateixa. Així, visitants o residents, vingueren, venien o vindran o ja hi eren…

L’autor no és pas innocent a l’hora de presentar-nos, emmascarats o no, grans personatges de la Història amb majúscula (Alexandre, Confuci o Obama) en un ordre del tot aleatori que confirma que la història deu ser, per ell, cíclica. No és pas un embolic, no, sinó que tot té un pla ben enginyós.

Tot “s’acaba – s’acabarà  – s’ha acabat” i l’èxit o el fracàs de El viver vindrà donat per la certesa que alguns tenen des de petits de que “el sentit de la seva vida venia donat per la necessitat de fer grans coses” (com diu un altre leit motive del llibre) i, com diu el tòpic castellà: “hasta aquí puedo leer!”

Ja ho veieu: és un bon llibre, ben recomanable, que es llegeix molt bé. És ben original la utilització que fa de les tipografies com a element “retòric”. En Jordi Samsó ha fet un llibre que promet i jo espero que aquesta promesa en concreti en una altra novel·la.

—————

[1] El viver de Jordi Samsó Besora. Editat per Manel Subirats i Costa, a Setzevents. 1ª febrer 2012. www.setzevents.cat

Read Full Post »

Ja he deixat passar massa dies des del “Gianni Schicchi”, així que anem per feina. Aquesta tercera òpera del famós “Trittico”, no té pèrdua. La música és seguida, àgil, entretinguda i brillant – brillantíssima en algun moment – i la lletra… Tot i ser feta del mateix autor que va composar la “Suor Angélica” (Giovacchino Forzano 1884-1970) a mi m’ha recordat algunes peces de teatre del renaixement a les que pogut accedir.

Però el tema és del tot actual. Uns parents reunits a l’entorn del familiar ric que acaba de morir. Del testament només se’n sap que, diuen que… ho deixa tot a un convent de frares de Florència. Desesperació de la família. Algú diu: “qui ens ho havia de dir que plorariem de veritat!” Tot ben actual i ben corrent com podeu veure.

Llavors apareix al mig de la cobdícia general la Lauretta que canta una ària del tot angelical, d’una bellesa infinita, al seu pare ja vellet, dient-li que vol anar a Porta Rossa – dedueixo que deu ser una joieria florentina de gran nivell – a comprar un anell per casar-se amb el fill, ara desheretat, del mort. Si no, amenaça, anirà al Ponte Vecchio per llançar-se de cap a l’Arno.

 L’ària “O mio babbino caro…” és un dels moments estel·lars de la musica de Puccini que justifica la passió i l’excés per l’òpera. Una veu pura canta un desig ben terrenal, com si la música desmentís la lletra, la bellesa anul·lés l’interès. Això és el que mai deixarà de sorprendre’m de l’òpera. I això potser és el que la defineix més bé. 

És un moments com aquests que, l’òpera, ens fa millors!

La gent de Sabadell bé, en la seva línea. Una obra bella, divertida i que no perd interès en cap moment. Com que és una obra ben coral, cal destacar-los tots. Menció especial per l’Enric Serra en el paper d’Schicchi, que Déu n’hi do! la Lauretta, vestida com les florentines que hi ha a la Loggia dei Lanzi, era la Montserrat Martí que tots sabeu de qui és filla. I la resta de la companyia va fer el seu paper amb dignitat.

Read Full Post »

Una altra gran nit al Teatre Kursaal de Manresa, amb la “Suor Angelica” i el “Gianni Schicchi“, dues òperes de tres, del que es coneix per “Il Trittico” de Giacomo Puccini i que a vegades s’interpreten seguides.

“Suor Angelica” és una història que transcorre sencera dins d’un convent de clausura. Una monja, Angelica, rep la visita de la tieta, la Zia Principessa, estirada i autoritària. A partir d’aquí comencem a fer-nos la idea de què un autèntic drama és a punt d’esclatar. La noia, Angelica, ha estat reclosa per haver embrutat el blasó familiar al infantar un nen. Ella, la monja, no n’ha tingut mai més notícia i d’això en fa set anys! Els esdeveniments es precipiten i Angelica mor.

L’argument –no la música!- s’ha fet una mica vell. L’autor un tal Forzano (1884-1970), descriu un convent a la Toscana. Els diàlegs de les monges al pati del convent; una abadessa d’una autoritat pseudo divina o unes almoineres que tornen de captar, omplen la primera part

Els escenògrafs de l’Òpera de Sabadell, han confegit un bell escenari per aquesta primera part: un parell de tarimes amb flors, dos xiprers i una gran creu. Per la continuació: un decorat, del tot escaient per fer de locutori, on es desenvolupa l’autèntic drama. A mi m’ha agradat!

Si l’obra va –crec jo vaja- una mica fluixa de text, no està gens mancada de música i, sinó, escolteu el senza mamma que canta Angelica al saber que el seu fill fa dos anys és mort. I d’aquí al final la intensitat del drama i de la música no deixen en pau a ningú. I, el miracle, que al acabar ho arregla tot –pecats mortals i venials a l’hora,- està resolt amb un quadre d’una gran bellesa…

… Qui us ha recordat, si heu tingut la sort d’anar-hi, la Verge, que apareix al final per endur-se Angelica al cel? … a una Madonna clàssica o a “La primavera” de Botticelli, però vestida de blanc?…

Demà, si puc, l’Schicchi. Ara només em queda dir que Maribel Ortega, la soprano que fa d’Angelica, em va agradar molt. Que l’argentina Mariel Aguilar, contralt, que fa de Zia també. Totes –de la Maribel a la Mariel i fins la darrera monja- van actuar amb gran entrega i, almenys a mi m’ho sembla, amb una notable qualitat.

Fins demà!

Read Full Post »

MireiaPer celebrar Sant Jordi, al vespre, hem anat al teatre a veure “Sóc una bruixa”, uns monòlegs construïts sobre textos de la universal Mercè Rodoreda, interpretats per la manresana Mireia Cirera dirigida, pel també bagenc, Joan Mª Segura. Fins aquí la fitxa. Ara…

Tres textos, tres contes, encarnats d’una manera brillant per una Mireia Cirera sola a l’escenari, donant vida a les tribulacions de tres dones molt soles. No sé si estem davant de la millor Rodoreda, però sí que estem al davant de la Rodoreda que més m’agrada. La màgica, la fantàstica, la que dóna la volta a realitat i ens parla, no d’allò aparent, sinó d’allò que realment els passa a les seves protagonistes.

No en sóc pas especialista. Només en sóc lector. Tampoc sóc especialista en Jung o Freud, però de tots dos n’hi he trobat traces.

Però anem a la representació. L’escenari no té fons llevat d’unes cortines fosques i, a una banda hi ha una taula blanca, d’escriptora, sense calaixos. Al damunt una gran màquina d’escriure Olivetti, de carro gros i d’aquell verd sòrdid de despatx o de notaria. Un gerro buit. Un penjador de peu… Res més. El terra té fulls escrits escampats com si haguessin caigut distretament… Tot és essencial, minimal, necessari…

O sigui que l’artista s’ha de jugar la cara, sola, tan sola com els seus personatges. Entra vestida de Rodoreda a Ginebra. Penja l’abric i el gorret de llana. Posa unes flors al gerro i ja és la primera dona, la que escriu “Una carta“. Sense interrupció passa a ser, a “El riu i la barca“, la noia que… potser que no us ho expliqui. I, finalment, és, a “La salamandra“, algú que no pot ser, algú que viu mig conte metamorfosat, que viu una realitat kafquianament. I ens la creiem i acabem plorant amb ella.

Al sortir –això és Manresa- tinc la sort de saludar-los –actriu i director- i decideixo que els dec aquest modest homenatge.

Read Full Post »

Quan un manresà es troba, per alguna raó familiar o laboral, exiliat de la seva Ciutat, és interpel•lat sovint, amb la qüestió de què és això de la Misteriosa Llum de Manresa.

Doncs mireu, era allà pel segle XIV i Manresa patia una gran sequera. Tants i tals eren els sofriments, que el Consell Municipal va decidir posar-hi remei d’una vegada per totes: farien una Sèquia de Balsareny a Manresa, per abastir la Ciutat d’aigua. I amb aquesta idea anaren a veure el Rei, que llavors era Pere III, per sol•licitar-ne l’autorització.

L’obra meresqué la reial aprovació i començaren les obres d’aquest transvasament. Però, arribats a Sallent, el canal havia de travessar terres del Bisbat i començaren els plets -els transvasaments ja ho tenen això!-. Mentre discutien que si passes o no, els treballadors deixaren l’obra, farts de que els hi desfessin de nit el que ells feien de dia.

Altre cop a cercar el suport reial i el de l’Infant Jaume d’Urgell, però la posició de la mitra vigatana, i dels pobles de la comarca per on havia de passar aquesta Sèquia, semblava del tot inamovible. En aquestes estàvem quan el Bisbe va posar en entredit (o sigui va excomunicar) el Consell de la Ciutat. La tradició, les primeres mostres de la qual son d’un parell de segles més tard, vol que els excomunicats siguin tots els ciutadans i que les Esglésies romanguin tancades set anys.

El cas és que el 21 de febrer del 1345 aparegué a l’Església del Carme una Misteriosa Llum, uns diuen que vinguda de Montserrat i els altres apareguda allà mateix, que es parteix en tres braços i van l’un a la Capella tal i els altres….

…”Les campanes repicaren sens que ningú les tocàs!” diuen els goigs que són, més o menys, l’himne oficial de Manresa. El frare campaner corre a donar la nova i la Ciutat es revoluciona. Les notícies s’amunteguen l’una damunt l’altre. El Bisbe, Galcerà Sacosta, veu en aquest prodigi, que la Sèquia és del voler diví. Aixeca l’entredit, obre les Esglésies i dona autorització per continuar l’obra.

La pau s’ha signat i la Sèquia corre cap a casa plena d’aigua. Manresa té des de llavors una cosa que la distingeix: aigua! I si no us ho creieu, veniu un dia a veure el Parc de l’Agulla, o veniu a fer la Transèquia i, caminant al costat del canal, us en fareu capaços.

I jo ho deixo aquí. Si entenem per cultura aquelles coses que ens permeten viure, conviure i sobreviure en un entorn, aquesta Llum, que algú l’ha volguda convertir en un “objecte volador no identificat” avant la lettre, ha estat i és encara tot un referent pels manresans.

I, bona nit a tothom!
 
 

Read Full Post »