Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Memòria’ Category

la maternitat d'Elna1. Hi ha llibres que emocionen i La maternitat d’Elna n’és un. Es tracta de la història mai explicada d’una cooperant suïssa, Elisabeth Eidenbenz pertanyent a l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra, que va operar en la nostra desgraciada Guerra Civil. La seva aportació més destacada fou la fundació i gestió d’una maternitat per assistir a mares i nadons dels camps de refugiats de la nostra guerra al sud de França. Què com s’ho va fer?… La resposta pertany al gènere èpic!

Era mestra i el 1937 tenia vint-i-cinc anys i, com declarà ella mateixa el 2005: “jo també havia tingut il•lusions, ideals…” En una casa, llavors abandonada, va tirar endavant una maternitat on hi varen néixer 597 infants fills tots ells de refugiades.

2. Per saber-ne més, de les condicions de vida als camps, aquest llibre us en farà una bona introducció. Les autoritats franceses sorpreses per l’allau de refugiats que no havien previst, portaren la gent cap la platja on, amb la mar a una banda i els filferros a l’altre, hagueren de sobreviure a sol i serena. Cap barraca; cap condició sanitària; ni cap avituallament decent. A les primeres tramuntanades ja podeu comptar! Hi havia ferits, hi havia avis, hi havia nens i, també, recent nascuts. Uns quants d’aquests varen ser enterrats a la platja.

Hi havia també dones embarassades i aquí és on comença la parts substancial del llibre. L’Assumpta Montellà ha fet parlar les dones, les mares d’Elna, per valorar què fou i què va significar per elles i els seus fills aquella casa de maternitat.

Totes han parlat, també, del què va representar Eidenbenz a les seves vides. Sortir del camp i poder parir un fill en acceptables condicions, els va permetre no solament ser i exercir de mares, sinó també sentir-se durant un parell o tres de mesos una persona humana enmig de l’horror.

3. Molt ben escrit i documentat és un llibre que es llegeix en un parell de tardes. Obre els finestrons i ens ensenya una petita part, però suficient, de l’horror que hi ha al nostre passat recent. A mi m’agradaria saber-ne més coses de les dones historiades al llibre. Tenen, segur, moltes més coses per explicar. També m’agradaria saber alguna cosa més de la Elisabeth Eidenbenz. A vegades no m’ho sembla però, en la història de la humanitat hi han persones que… tornen la confiança en el gènere humà i ella n’és una!

Llegir La maternitat d’Elna, m’haurà fet l’efecte que deu fer, allò que en diuen llibres d’autoajuda?… No vull pas frivolitzar però, al tancar-lo, em sembla tenir un xic més d’esperança!

Read Full Post »

Dietari d’un xerrameca. 2

14 març 2008

Enterrament del que fou l’Abat de Montserrat Cassià Mª Just… No hi vaig tenir personalment cap contacte, més enllà d’escoltar-li algun sermó, però bona part del final de règim anterior es va escenificar a casa seva. El tinc per un home bo i valent que acollia tothom quan, acollir, es pagava car.

…Vine tu perquè, quan em perseguien, em vas acollir! Oi que diu això el text de l’evangèlic examen final?

16 març 2008, diumenge

“La Passió segons Sant Mateu” de J.S. Bach ens congrega a la Basílica de Montserrat que fa un ple absolut. De ben segur que Bach tenia una gran motivació religiosa a l’hora de compondre. Cert! També una depuradíssima tècnica i aquell punt d’inspiració per tocar el sublim. “O Haupt voll Blut…”. (Oh! testa lacerada, tall 63, pels que, com jo, tibeu més de cd. que de concerts en directe).

Els meus coneixements no són pas suficients per fer-ne una crítica que no sigui el posar superlatius a tot arreu. Però jo em quedaria amb el Cor — Coral de la Universitat Rovira i Virgili, Tarragona — que em va semblar d’una qualitat i d’un ofici notables.

25 març 2008, dimarts.

I, ara, lamentablement perdem Josep Benet i a mi no em surten paraules per glossar res ni ningú. Així que a tots els qui ens precediu en el camí, bon viatge! Us trobarem a faltar!

“Violetes, els morts que us han nodrit

són gaire lluny de la seva esperança?”

deia Màrius Torres al seu “Campo Santo”

Read Full Post »

Dietari d’un xerrameca

25 febrer 2008

Ha mort Josep Palau i Fabre. Una gran pèrdua que lamento profundament! No recordo qui em va fer notar un dia que en una foto de Jack Nicholson, que va publicar La Vanguardia, en l’estanteria del darrere, hi havia un llibre de Picasso escrit, com no, per Palau i Fabre. Deu ser de llarg d’escriptor català més llegit o més comprat debut a la seva passió pel gran Pablo Picasso.

Ara toca de rellegir la poesia de l’Alquimista Palau i Fabre, i reviure l’impacte, certament brutal, de “La sabata”, tota una sorpresa de la meva adolescència.

26 febrer de 2008

A Creta no hi he estat mai, però l’he vista tota, mira per on! Corrien els primers dies de setembre de l’any 98 i un grupet – la dona, el meu germà, la tieta Roser… – anàvem a Israel en avió. Eren els temps en que hi havia una pau ben notable, sobretot comparada amb el que ha vingut després. Varem estar de sort! Al creuar la mar Mediterrània, al cap de tres hores de vol, l’avió va sobrevolar Creta. Creta sencera d’occident a orient, en un matí lluminós.

Evidentment no vaig veure Réthimno i, de fet, ni sabia que existia. El meu contacte amb el món hel·lènic diguem-ne contemporani és el que m’ha proporcionat Kavafis, Nikos Kazantzankis i, després, Pandelís Prevelakis.

Hauré d’enfocar l’antena al món Grec, al cap i a la fi els hi devem gairebé tot!

2 març 2008

Quina primavera! “Digues que ens duràs, tu tant decidit, ametller florit? els dies més clars, més tendra la nit!”, deia Carner a “El tomb de l’any”. I… aquest matí, la dona i jo, hem anat a un dels nostres caminets predilectes dins del terme de Manresa. Una muntanya de Montserrat que la boirina tornava irreal, incorpòria, metafísica, ens feia de teló a la dreta i unes magnífiques vistes del Bages a l’esquerra.

Al sortir d’un revolt un camp d’ametllers ens ha donat la benvinguda. Quina olor de mel. Quin brogit de treballadores abelles. Hem vist una papallona d’ales verdes i grogues, tant elegant i distingida…! La flor d’ametller és petitona i blanca però no ben bé… sembla que una gota de vi negre i vell, caiguda just al mig, li doni un to vinós, sense ni notar-se.

Read Full Post »

Et vaig conèixer, Lluís Mª, a primers dels anys setanta. Llavors, a Santa Maria del Camí, feies de rector de parròquia. Al teu voltat ja girava moltissima gent, especialment jove. Alguns han acabat a “un partit” d’altres a l'”altre” i, d’altres com jo, mai hem sabut ben be on havíem d’anar a raure.

Llavors L’Església catalana vivia prop de la gent i els temples servien pel culte, sí, però per donar aixopluc a moltes més coses, i la Jerarquia no era la petulant i poderosa d’ara. Com ho enyorem!

Tenies ja un aire de profeta i com que no podria reproduir fidelment el què explicaves no ho faré. Així t’estalvio que alguna ànima tregui les coses de context. Però semblaves un home d’una peça cosa gens comuna llavors, i ara.

Cap l’any dos mil et vàrem saludar la meva dona i jo, un matí al davant de la Generalitat on executaves un dels teus actes reivindicatius.

Amable ens vares preguntar pel Ramon Borràs, el meu sogre, pobret! -ell s’ha mort primer que tu- i per la gent de llavors. Amb uns fulletons a les mans ens vàrem acomiadar i ens va semblar que estaves molt sol. I encara ens ho sembla.

Ara només vull desitjar-te un bon viatge, Lluís Mª. Adéu!

Read Full Post »