Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Música’ Category

1. Com cada any, i ja en són disset, el poble de Sant Pere Sallavinera ens ha ofert les habituals Nits Culturals. Aquest any amb un programa de dues flautes i piano, el primer dia, i La Traviata el segon. M’agradaria saber com s’ho fan els organitzadors per portar el divendres ni més ni menys que en Claudi Arimany  amb en David Riba (igualadí) i en Michel Wagesmans i el dissabte l’Atelier de l’Òpera de Barcelona amb la genial i inclassificable Traviata. Felicitats!

La novetat d’aquest any era sense cap dubte La Traviata. I La Traviata no em va decebre gens ni mica, tot i els riscos (representació a l’aire lliure, en un espai on els artistes s’ho juguen tot a metre i mig del públic i amb un piano sol per acompanyament), l’obra va ser ben defensada i exposada amb nitidesa. Bravo!

Per començar vull fer una menció del pianista. Cap a cent minuts d’acompanyament sense defallir ni errar una sola entrada (que jo me n’adonés, és clar!), fan que em posi dempeus i inclini el cap davant de qui em va fer oblidar que existia una versió per orquestra.

I també destacar-ne l’escenografia (minimalista) on no hi mancava res perquè ja hi era tot. I el que hi havia era un sofà i una tauleta i, darrera, la paret de pedra d’una de les placetes més maques i desconegudes de Catalunya. Així que: gràcies per fer de la música la part més important tal i com hauria de ser sempre.

I a l’escenari una companyia molt jove, nova i creïble, que va saber cantar i actuar i donar vida al text, a la vegada que emocionar a tothom (a mi sobretot!) fins a fer-me  vessar unes quantes llàgrimes. I, novament, em poso dempeus i inclino el cap respectuosament per lloar el “pal de paller” de la representació: la soprano Cristiana Oliveira (portuguesa de Braga). Els que hi entenen en diran el què en diguin d’ella, però aquest humil espectador de la tercera fila creu que es poden fer quilòmetres i pagar entrades de gust per escoltar-la. Em va agradar en els forts i sobretot en els fluixos; en la netedat de la dicció; en la naturalitat (gens forçada) del cant; i en el gest (gens sobrecarregat) de l’actuació.

2. La Traviata va existir i la història d’amor és real. Es deia Marie Duplessis (en realitat, real, Alphonsine Plessis), era una dona excepcionalment bella, ella mateixa una traviata, i va fer parella en una relació poc afortunada amb el jove Alexandre Dumas fill. Tan gran era la seva bellesa que algú tant famós com Franz Liszt també s’hi va apropar, ignoro, això sí, amb quina sort.

La tal Marie es va convertir en la Marguerite Gautier de la Dama de les Camèlies que no és altra cosa que la versió novel·lada però excessivament real (diuen els crítics francesos) de la seva història d’amor.

El llibre comença amb la subhasta de béns, instada pels Jutjats de Paris, de la malaurada Marguerite (Marie) morta. Tal era la seva fama i predicament que s’hi va acostar a veure què hi trobava el mateix Charles Dickens. Al primer capítol del llibre ja era morta. Al segon n’exhumen el cadàver per traslladar-lo al seu poble natal (això també és històric, diuen els crítics) i el que va identificar-la era Dumas fill (Germont fill) en persona en una de les escenes més corprenents i esgarrifoses de la literatura francesa.

El més sorprenent és que l’Òpera no acaba igual que el llibre. Ignoro per què Verdi la va fer morir als braços d’Alfredo i amb el consol de Giorgo Germont, el sogre. Potser la biografia de Verdi ens ajudaria a esbrinar-ho però, pel què fa a l’argument, com diu el tòpic, era millor la novel·la!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Read Full Post »

1. La lectura de Thomas Mann és sempre estimulant. Quan m’hi poso, tinc sempre la certesa d’estar llegint un gran clàssic al qual ben segur que hi tornaré. És un home que no acostuma pas a deixar res al tinter; que completa les descripcions i les explicacions; que abans d’escriure una ratlla la meditada a fons. És un home prolix que es concedeix tot el temps que cal per escriure els seus llibres. I, és clar, per llegir-lo un ha d’agafar-s’ho amb  temps i, perquè no dir-ho, amb un cert sentit del deure!

Però les obres de Mann a mi no em deceben mai. I totes les que he llegit fins ara, exceptuant Els Buddenbrooks, les he rellegides i, al fer-ho, totes m’han semblat noves! Té una mirada sobre la vida, que a mi em sembla pròpia del romanticisme, d’una passió extrema i continguda, que s’expressa amb una estructura clara i condensada, d’un gran nivell cultural i sense gens de petulància. I, especialment en el Doktor Faustus, sembla que hi sonin de fons les impressionants simfonies de Beethoven.

I és que Doktor Faustus tracta d’un músic –Adrian Leverkühn- que en un principi fou estudiant de Teologia i del seu amic –Serenus- estudiant de Filologia, que fou professor de Llatí i Grec, i que al cap dels anys escriu la biografia del seu amic Adrian. I la biografia d’Adrian dóna per molt.

Adrian és un geni, tocat pel misticisme, i per una immensa capacitat per entendre l’art de la composició musical. Les dues coses les deu a dos professors, retratats perfectament a l’obra. El contacte amb una hetaira –Esmeralda- en els anys de joventut i l’entrevista amb el mateix diable “en persona”, configuren un ésser del tot genial en la música i d’una profunda soledat en la vida. I no en diré pas res més…

2. Sí que vull afegir-hi alguna cosa més. El llibre conté unes interessantíssimes lliçons de composició i harmonia i si algun amable lector d’aquest bloc és expert en Teoria Musical i ha llegit el llibre, tingués l’amabilitat de confirmar les meves paraules –o be de treure’m de l’error- li agrairia. Jo no puc creure altra cosa que, Thomas Mann, sabia el què és deia!

Així llegirem pàgines intenses i delicioses sobre el contrapunt i l’art de la fuga; sobre Beethoven i Wagner; sobre relacions numèriques en l’harmonia, i harmonies basades en paraules. És a dir, tot plegat, immens i grandiós!

Hi ha també una aguda observació dels seus contemporanis i una descripció, ben crítica, cap a les idees dominants a l’Alemanya de les dues Guerres. El llibre figura que és escrit a l’ombra de les notícies que arriben de l’avenç rus pel front oest, amb l’inevitable caiguda del Reich. I és escrit per un home –Serenus- que té els seus dos fills al servei -l’un al civil i l’altre al militar- del nazisme. Un home que contempla com la barbàrie s’ha fet present amb tota la cruesa i que mata les hores, i el terror físic i moral que l’envaeix, escrivint sobre Adrian Leverkühn…

… I, sense potser adonar-se’n, escriu sobre l’Alemanya que li ha tocat viure. Hi ha qui diu que Mann -no Serenus- volia explicar les causes de l’ascens i la caiguda del Reich. Pot ser sí que és així però, en Serenus, hi ha un personatge del tot tràgic, sotmès als embats d’un destí que el sobrepassa, i que, en tot cas, encarna, però no explica, l’horror que va viure

Read Full Post »

Madama Butterfly1. Què és la “Madama Butterfly”? Un impressionant drama en tres actes, fet d’una música que a moments és sublim, sobre un text que val més oblidar. El drama, el que tots identifiquem com el pinyol de l’obra, no comença de veritat fins a la meitat del primer acte, quan la noia és rebutjada per la seva família. És llavors que l’orquestra apreta fort, puja la intensitat, el ritme s’accelera i des d’aquí fins a l’acabament som transportats per una música bella com poques.

Hi ha estones d’una intensitat emocional molt alta i, des del meu punt de vista, és aquí on apareix el millor Puccini. Són autènticament inoblidables els passatges del segon acte on hi apareix el fill. Si un no es fet d’un material de rara duresa i insensibilitat, sentint com la mare ja es veu tornant a ballar, a cantar i que potser haurà de captar pel carrer perquè no li falti el pa. Cantant amb la desesperació de qui se sap sola al món. si un no és una cosa rara… s’ha d’aguantar les llàgrimes més d’un cop.

Oh! Com n’és de remaleït Puccini furgant la ferida de la pobra Butterfly, amb aquella música que no sé pas d’on surt de tant bella! Cobreix tots els registres possibles del dolor d’una mare sola, que contempla l’obscur panorama que amenaça el futur del seu nen.

De fet, al sortir, jo tenia la sensació d’haver anat a sentir una soprano i prou, com si la resta de personatges solament servissin de suport, per fer una gran retrat del dolor, immens, que pot provocar la mesquinesa.

I ara, redactant això, encara tinc una cosa al pit que apreta.

2. L’Òpera pertany al domini del “com”, ja ho sé, però la primera pregunta davant d’una obra d’art hauria de ser: “què” diu. Està de moda jutjar l’obra d’art exclusivament per criteris artístics, també ho sé! Però alguna pregunta sobre el “què” jo me la faig.

I quan em pregunto de “què” tracta, la resposta no m’agrada. Si només fos una història d’amor dissortat… Però, el text a mi em fa un cert tuf: “peli” de Hollywood. I no puc menys que lamentar que Puccini posés tan art al servei d’aquesta causa!

3. La soprano, per cert japonesa de veritat, em va agradar molt. En realitat ho vaig trobar tot molt bé. Les nits d’Òpera a Manresa que ens proporcionen els “Amics de l’Òpera de Sabadell”, són un plaer que mai no vaig pensar que tindria tant a l’abast. Haig d’agrair, també, la feina que hi fan la gent d’”El Galliner”, no sé si, sense ells, el nostre Kursaal seria el que és.

Read Full Post »

Ja he deixat passar massa dies des del “Gianni Schicchi”, així que anem per feina. Aquesta tercera òpera del famós “Trittico”, no té pèrdua. La música és seguida, àgil, entretinguda i brillant – brillantíssima en algun moment – i la lletra… Tot i ser feta del mateix autor que va composar la “Suor Angélica” (Giovacchino Forzano 1884-1970) a mi m’ha recordat algunes peces de teatre del renaixement a les que pogut accedir.

Però el tema és del tot actual. Uns parents reunits a l’entorn del familiar ric que acaba de morir. Del testament només se’n sap que, diuen que… ho deixa tot a un convent de frares de Florència. Desesperació de la família. Algú diu: “qui ens ho havia de dir que plorariem de veritat!” Tot ben actual i ben corrent com podeu veure.

Llavors apareix al mig de la cobdícia general la Lauretta que canta una ària del tot angelical, d’una bellesa infinita, al seu pare ja vellet, dient-li que vol anar a Porta Rossa – dedueixo que deu ser una joieria florentina de gran nivell – a comprar un anell per casar-se amb el fill, ara desheretat, del mort. Si no, amenaça, anirà al Ponte Vecchio per llançar-se de cap a l’Arno.

 L’ària “O mio babbino caro…” és un dels moments estel·lars de la musica de Puccini que justifica la passió i l’excés per l’òpera. Una veu pura canta un desig ben terrenal, com si la música desmentís la lletra, la bellesa anul·lés l’interès. Això és el que mai deixarà de sorprendre’m de l’òpera. I això potser és el que la defineix més bé. 

És un moments com aquests que, l’òpera, ens fa millors!

La gent de Sabadell bé, en la seva línea. Una obra bella, divertida i que no perd interès en cap moment. Com que és una obra ben coral, cal destacar-los tots. Menció especial per l’Enric Serra en el paper d’Schicchi, que Déu n’hi do! la Lauretta, vestida com les florentines que hi ha a la Loggia dei Lanzi, era la Montserrat Martí que tots sabeu de qui és filla. I la resta de la companyia va fer el seu paper amb dignitat.

Read Full Post »

Una altra gran nit al Teatre Kursaal de Manresa, amb la “Suor Angelica” i el “Gianni Schicchi“, dues òperes de tres, del que es coneix per “Il Trittico” de Giacomo Puccini i que a vegades s’interpreten seguides.

“Suor Angelica” és una història que transcorre sencera dins d’un convent de clausura. Una monja, Angelica, rep la visita de la tieta, la Zia Principessa, estirada i autoritària. A partir d’aquí comencem a fer-nos la idea de què un autèntic drama és a punt d’esclatar. La noia, Angelica, ha estat reclosa per haver embrutat el blasó familiar al infantar un nen. Ella, la monja, no n’ha tingut mai més notícia i d’això en fa set anys! Els esdeveniments es precipiten i Angelica mor.

L’argument –no la música!- s’ha fet una mica vell. L’autor un tal Forzano (1884-1970), descriu un convent a la Toscana. Els diàlegs de les monges al pati del convent; una abadessa d’una autoritat pseudo divina o unes almoineres que tornen de captar, omplen la primera part

Els escenògrafs de l’Òpera de Sabadell, han confegit un bell escenari per aquesta primera part: un parell de tarimes amb flors, dos xiprers i una gran creu. Per la continuació: un decorat, del tot escaient per fer de locutori, on es desenvolupa l’autèntic drama. A mi m’ha agradat!

Si l’obra va –crec jo vaja- una mica fluixa de text, no està gens mancada de música i, sinó, escolteu el senza mamma que canta Angelica al saber que el seu fill fa dos anys és mort. I d’aquí al final la intensitat del drama i de la música no deixen en pau a ningú. I, el miracle, que al acabar ho arregla tot –pecats mortals i venials a l’hora,- està resolt amb un quadre d’una gran bellesa…

… Qui us ha recordat, si heu tingut la sort d’anar-hi, la Verge, que apareix al final per endur-se Angelica al cel? … a una Madonna clàssica o a “La primavera” de Botticelli, però vestida de blanc?…

Demà, si puc, l’Schicchi. Ara només em queda dir que Maribel Ortega, la soprano que fa d’Angelica, em va agradar molt. Que l’argentina Mariel Aguilar, contralt, que fa de Zia també. Totes –de la Maribel a la Mariel i fins la darrera monja- van actuar amb gran entrega i, almenys a mi m’ho sembla, amb una notable qualitat.

Fins demà!

Read Full Post »

El dia 30 de març, diumenge, Cine Club Manresa va programar la pel•licula de Pere Portabella “Die Stille vor Bach”, amb la sala plena de gom a gom. Jo no sé el què en diuen els entesos però la meva impressió és que som davant d’una obra com poques, que es mira amb interès i es veu amb sorpresa, que no sabria encabir-la en cap dels esquemes retòrics — si així es pot parlar de cinema — que conec.

Al sortir de la sala, la certesa d’haver tingut una bella i gran experiència, és la impressió dominant. No és tracta solament d’una experiència estètica, tot i que de començament a final és tota una sorpresa. Es tracta també d’un experiment intel·lectual, una repassada a les idees fetes per avançat i un experiment moral que destrueix nyonyeries i posa les coses exactament al lloc on no toca.

Aquest amic de Joan Brossa i de Carles Santos i d’altres que ara mateix no puc recordar, fa una obra digne de la millor poesia!

El col·loqui va durar estona. Preguntes i preguntetes a part, les respostes de Pere Portabella constitueixen per se tota una lliçó sobre el fet artístic. Diria, si ho he entès bé, que l’autor fa una pel·lícula, o sigui: l’obra és l’objecte directe del director. D’acord. Però el més importat per ell no és l’obra en si, sinó el ressò que tindrà dins de l’espectador. És a dir que el film en si és un mitjà per sorprendre, provocar, fer patir o fer tocar la glòria, donar emocions i crear-ne de desconegudes. El veritable objecte de “El silenci abans de Bach” sóc jo, el qui en rep el profit, o sigui: el complement indirecte.

Read Full Post »

Dietari d’un xerrameca. 2

14 març 2008

Enterrament del que fou l’Abat de Montserrat Cassià Mª Just… No hi vaig tenir personalment cap contacte, més enllà d’escoltar-li algun sermó, però bona part del final de règim anterior es va escenificar a casa seva. El tinc per un home bo i valent que acollia tothom quan, acollir, es pagava car.

…Vine tu perquè, quan em perseguien, em vas acollir! Oi que diu això el text de l’evangèlic examen final?

16 març 2008, diumenge

“La Passió segons Sant Mateu” de J.S. Bach ens congrega a la Basílica de Montserrat que fa un ple absolut. De ben segur que Bach tenia una gran motivació religiosa a l’hora de compondre. Cert! També una depuradíssima tècnica i aquell punt d’inspiració per tocar el sublim. “O Haupt voll Blut…”. (Oh! testa lacerada, tall 63, pels que, com jo, tibeu més de cd. que de concerts en directe).

Els meus coneixements no són pas suficients per fer-ne una crítica que no sigui el posar superlatius a tot arreu. Però jo em quedaria amb el Cor — Coral de la Universitat Rovira i Virgili, Tarragona — que em va semblar d’una qualitat i d’un ofici notables.

25 març 2008, dimarts.

I, ara, lamentablement perdem Josep Benet i a mi no em surten paraules per glossar res ni ningú. Així que a tots els qui ens precediu en el camí, bon viatge! Us trobarem a faltar!

“Violetes, els morts que us han nodrit

són gaire lluny de la seva esperança?”

deia Màrius Torres al seu “Campo Santo”

Read Full Post »

Older Posts »