Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Òpera’ Category

1. Com cada any, i ja en són disset, el poble de Sant Pere Sallavinera ens ha ofert les habituals Nits Culturals. Aquest any amb un programa de dues flautes i piano, el primer dia, i La Traviata el segon. M’agradaria saber com s’ho fan els organitzadors per portar el divendres ni més ni menys que en Claudi Arimany  amb en David Riba (igualadí) i en Michel Wagesmans i el dissabte l’Atelier de l’Òpera de Barcelona amb la genial i inclassificable Traviata. Felicitats!

La novetat d’aquest any era sense cap dubte La Traviata. I La Traviata no em va decebre gens ni mica, tot i els riscos (representació a l’aire lliure, en un espai on els artistes s’ho juguen tot a metre i mig del públic i amb un piano sol per acompanyament), l’obra va ser ben defensada i exposada amb nitidesa. Bravo!

Per començar vull fer una menció del pianista. Cap a cent minuts d’acompanyament sense defallir ni errar una sola entrada (que jo me n’adonés, és clar!), fan que em posi dempeus i inclini el cap davant de qui em va fer oblidar que existia una versió per orquestra.

I també destacar-ne l’escenografia (minimalista) on no hi mancava res perquè ja hi era tot. I el que hi havia era un sofà i una tauleta i, darrera, la paret de pedra d’una de les placetes més maques i desconegudes de Catalunya. Així que: gràcies per fer de la música la part més important tal i com hauria de ser sempre.

I a l’escenari una companyia molt jove, nova i creïble, que va saber cantar i actuar i donar vida al text, a la vegada que emocionar a tothom (a mi sobretot!) fins a fer-me  vessar unes quantes llàgrimes. I, novament, em poso dempeus i inclino el cap respectuosament per lloar el “pal de paller” de la representació: la soprano Cristiana Oliveira (portuguesa de Braga). Els que hi entenen en diran el què en diguin d’ella, però aquest humil espectador de la tercera fila creu que es poden fer quilòmetres i pagar entrades de gust per escoltar-la. Em va agradar en els forts i sobretot en els fluixos; en la netedat de la dicció; en la naturalitat (gens forçada) del cant; i en el gest (gens sobrecarregat) de l’actuació.

2. La Traviata va existir i la història d’amor és real. Es deia Marie Duplessis (en realitat, real, Alphonsine Plessis), era una dona excepcionalment bella, ella mateixa una traviata, i va fer parella en una relació poc afortunada amb el jove Alexandre Dumas fill. Tan gran era la seva bellesa que algú tant famós com Franz Liszt també s’hi va apropar, ignoro, això sí, amb quina sort.

La tal Marie es va convertir en la Marguerite Gautier de la Dama de les Camèlies que no és altra cosa que la versió novel·lada però excessivament real (diuen els crítics francesos) de la seva història d’amor.

El llibre comença amb la subhasta de béns, instada pels Jutjats de Paris, de la malaurada Marguerite (Marie) morta. Tal era la seva fama i predicament que s’hi va acostar a veure què hi trobava el mateix Charles Dickens. Al primer capítol del llibre ja era morta. Al segon n’exhumen el cadàver per traslladar-lo al seu poble natal (això també és històric, diuen els crítics) i el que va identificar-la era Dumas fill (Germont fill) en persona en una de les escenes més corprenents i esgarrifoses de la literatura francesa.

El més sorprenent és que l’Òpera no acaba igual que el llibre. Ignoro per què Verdi la va fer morir als braços d’Alfredo i amb el consol de Giorgo Germont, el sogre. Potser la biografia de Verdi ens ajudaria a esbrinar-ho però, pel què fa a l’argument, com diu el tòpic, era millor la novel·la!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Anuncis

Read Full Post »

Madama Butterfly1. Què és la “Madama Butterfly”? Un impressionant drama en tres actes, fet d’una música que a moments és sublim, sobre un text que val més oblidar. El drama, el que tots identifiquem com el pinyol de l’obra, no comença de veritat fins a la meitat del primer acte, quan la noia és rebutjada per la seva família. És llavors que l’orquestra apreta fort, puja la intensitat, el ritme s’accelera i des d’aquí fins a l’acabament som transportats per una música bella com poques.

Hi ha estones d’una intensitat emocional molt alta i, des del meu punt de vista, és aquí on apareix el millor Puccini. Són autènticament inoblidables els passatges del segon acte on hi apareix el fill. Si un no es fet d’un material de rara duresa i insensibilitat, sentint com la mare ja es veu tornant a ballar, a cantar i que potser haurà de captar pel carrer perquè no li falti el pa. Cantant amb la desesperació de qui se sap sola al món. si un no és una cosa rara… s’ha d’aguantar les llàgrimes més d’un cop.

Oh! Com n’és de remaleït Puccini furgant la ferida de la pobra Butterfly, amb aquella música que no sé pas d’on surt de tant bella! Cobreix tots els registres possibles del dolor d’una mare sola, que contempla l’obscur panorama que amenaça el futur del seu nen.

De fet, al sortir, jo tenia la sensació d’haver anat a sentir una soprano i prou, com si la resta de personatges solament servissin de suport, per fer una gran retrat del dolor, immens, que pot provocar la mesquinesa.

I ara, redactant això, encara tinc una cosa al pit que apreta.

2. L’Òpera pertany al domini del “com”, ja ho sé, però la primera pregunta davant d’una obra d’art hauria de ser: “què” diu. Està de moda jutjar l’obra d’art exclusivament per criteris artístics, també ho sé! Però alguna pregunta sobre el “què” jo me la faig.

I quan em pregunto de “què” tracta, la resposta no m’agrada. Si només fos una història d’amor dissortat… Però, el text a mi em fa un cert tuf: “peli” de Hollywood. I no puc menys que lamentar que Puccini posés tan art al servei d’aquesta causa!

3. La soprano, per cert japonesa de veritat, em va agradar molt. En realitat ho vaig trobar tot molt bé. Les nits d’Òpera a Manresa que ens proporcionen els “Amics de l’Òpera de Sabadell”, són un plaer que mai no vaig pensar que tindria tant a l’abast. Haig d’agrair, també, la feina que hi fan la gent d’”El Galliner”, no sé si, sense ells, el nostre Kursaal seria el que és.

Read Full Post »

1. Aquest matí de diumenge he tingut una alegria. Un canal de la tdt m’ha obsequiat amb una excepcional “Traviata”. Jo, que tot el que volia era fugir dels pequinesos i del soroll de les motos, – mira que bé! – en un canal anomenat veo, trobo en Rolando Villazón i la meravellosa Anna Netrebko – de qui restaré per sempre admirador – cantant els amors i els desamors de la Violetta i el seu estimat.

Què és el que va de Dumas fill a Verdi? Què és el que fa que sent la mateixa obra no siguin un calc l’una de l’altre?…

– Diria que a La Dame aux Camélias Marguerite mor sola i condemnada per tots. Per qui? Doncs per la societat; pels prejudicis; per la moral que fa ocupar a la dona entretinguda – per dir-ho finet -, el darrer dels graons de la societat, i que posa a l’entretenidor, dalt d’un pedestal.

– En canvi Violetta mor consolada, confortada, acompanyada pel seu arrauxat promès i pel que podia haver sigut el seu sogre.

Dumas fill deia a qui el volgués llegir que ningú tenia dret a jutjar ningú i Verdi ja no havia de dir-ho i els espectadors es consolaven dient que, pobreta, ja havia patit prou.

– Un és un moralista que, d’alguna manera, ens fa el sermó. L’altre és un enamorat de l’obra, un esteta, que en fa un arranjament, per fer quadrar la grandesa i la impossibilitat, d’aquest amor.

2. Poc a poc l’obra de Dumas va guanyant terreny en el meu Parnàs particular. L’obra, “La Dame aux Camélias” ha guanyat molts punts sobretot ara que m’he decidit a atacar-la en versió original. La trobo extraordinàriament ben escrita. No hi trobo retoricismes vans, tot i que el tema podria fer-ho avinent. I trobo, finalment, unes quantes Marguerites Gautier a la literatura francesa i les suposo – potser estic errat – “filles” de la primera i gran Dama de les Camèlies.

Read Full Post »

Ja he deixat passar massa dies des del “Gianni Schicchi”, així que anem per feina. Aquesta tercera òpera del famós “Trittico”, no té pèrdua. La música és seguida, àgil, entretinguda i brillant – brillantíssima en algun moment – i la lletra… Tot i ser feta del mateix autor que va composar la “Suor Angélica” (Giovacchino Forzano 1884-1970) a mi m’ha recordat algunes peces de teatre del renaixement a les que pogut accedir.

Però el tema és del tot actual. Uns parents reunits a l’entorn del familiar ric que acaba de morir. Del testament només se’n sap que, diuen que… ho deixa tot a un convent de frares de Florència. Desesperació de la família. Algú diu: “qui ens ho havia de dir que plorariem de veritat!” Tot ben actual i ben corrent com podeu veure.

Llavors apareix al mig de la cobdícia general la Lauretta que canta una ària del tot angelical, d’una bellesa infinita, al seu pare ja vellet, dient-li que vol anar a Porta Rossa – dedueixo que deu ser una joieria florentina de gran nivell – a comprar un anell per casar-se amb el fill, ara desheretat, del mort. Si no, amenaça, anirà al Ponte Vecchio per llançar-se de cap a l’Arno.

 L’ària “O mio babbino caro…” és un dels moments estel·lars de la musica de Puccini que justifica la passió i l’excés per l’òpera. Una veu pura canta un desig ben terrenal, com si la música desmentís la lletra, la bellesa anul·lés l’interès. Això és el que mai deixarà de sorprendre’m de l’òpera. I això potser és el que la defineix més bé. 

És un moments com aquests que, l’òpera, ens fa millors!

La gent de Sabadell bé, en la seva línea. Una obra bella, divertida i que no perd interès en cap moment. Com que és una obra ben coral, cal destacar-los tots. Menció especial per l’Enric Serra en el paper d’Schicchi, que Déu n’hi do! la Lauretta, vestida com les florentines que hi ha a la Loggia dei Lanzi, era la Montserrat Martí que tots sabeu de qui és filla. I la resta de la companyia va fer el seu paper amb dignitat.

Read Full Post »

Una altra gran nit al Teatre Kursaal de Manresa, amb la “Suor Angelica” i el “Gianni Schicchi“, dues òperes de tres, del que es coneix per “Il Trittico” de Giacomo Puccini i que a vegades s’interpreten seguides.

“Suor Angelica” és una història que transcorre sencera dins d’un convent de clausura. Una monja, Angelica, rep la visita de la tieta, la Zia Principessa, estirada i autoritària. A partir d’aquí comencem a fer-nos la idea de què un autèntic drama és a punt d’esclatar. La noia, Angelica, ha estat reclosa per haver embrutat el blasó familiar al infantar un nen. Ella, la monja, no n’ha tingut mai més notícia i d’això en fa set anys! Els esdeveniments es precipiten i Angelica mor.

L’argument –no la música!- s’ha fet una mica vell. L’autor un tal Forzano (1884-1970), descriu un convent a la Toscana. Els diàlegs de les monges al pati del convent; una abadessa d’una autoritat pseudo divina o unes almoineres que tornen de captar, omplen la primera part

Els escenògrafs de l’Òpera de Sabadell, han confegit un bell escenari per aquesta primera part: un parell de tarimes amb flors, dos xiprers i una gran creu. Per la continuació: un decorat, del tot escaient per fer de locutori, on es desenvolupa l’autèntic drama. A mi m’ha agradat!

Si l’obra va –crec jo vaja- una mica fluixa de text, no està gens mancada de música i, sinó, escolteu el senza mamma que canta Angelica al saber que el seu fill fa dos anys és mort. I d’aquí al final la intensitat del drama i de la música no deixen en pau a ningú. I, el miracle, que al acabar ho arregla tot –pecats mortals i venials a l’hora,- està resolt amb un quadre d’una gran bellesa…

… Qui us ha recordat, si heu tingut la sort d’anar-hi, la Verge, que apareix al final per endur-se Angelica al cel? … a una Madonna clàssica o a “La primavera” de Botticelli, però vestida de blanc?…

Demà, si puc, l’Schicchi. Ara només em queda dir que Maribel Ortega, la soprano que fa d’Angelica, em va agradar molt. Que l’argentina Mariel Aguilar, contralt, que fa de Zia també. Totes –de la Maribel a la Mariel i fins la darrera monja- van actuar amb gran entrega i, almenys a mi m’ho sembla, amb una notable qualitat.

Fins demà!

Read Full Post »

– No era la companyia del Metropolitan de Nova York?
-…i?
– Tampoc era la de l’Scala de Milà. Ni la del Liceu!
– Però Violetta es mor, llargament i enamorada, havent-me infringit un turment deliciós! I, sí!, vaig haver de lluitar contra més d’una llàgrima.

Abans d’entrar tots sabem com acabarà la història extraordinària, i ben trista per cert, de Violetta, però no anem a veure que passarà sinó a veure com passa. L’Òpera ja és això: és el terreny on viu la forma; l’imperi del com. A tots aquells que diuen que literatura és, fonamentalment, un com, els recomanaria que passessin per la platea d’una teatre líric i, posats a ser formals, aprendre’n.

Una soprano notable – Minerva Moliner – encarna una cortesana tísica. I, escolteu… cap tísica té ni pot tenir la potència pulmonar d’ella. Però ens la creiem, i tant que ens la creiem!, i compartim el dolor i la desesperança que sent. Jo, que de tècnica musical no en sé un borrall, hi ha moments que els trobo sublims, d’un sentiment o, si voleu, d’un sentimentalisme, desbordant.

És quan Violetta sent que s’ha enamorat d’Alfredo Germont. Dumas, fill, diu a la novel·la que les cortesanes estan preparades per que el homes es tornin bojos per elles, però no han pensat mai que un dia poden enamorar-se de valent. I és aquí on la soprano, amb ulls de noia transfigurada, ens explica que ha descobert un sentiment nou. I les llàgrimes apreten per sortir la primera vegada.

Quan Germont, pare, la visita per fer-la desistir del seu amor per Alfredo, ella protesta amb allò de “Ah no! Giammai! No, mai! Non sapete quale affetto, vivo, immenso m’arda en petto…?” i les llàgrimes malden de nou per regalimar!

El llibre té molts més matisos. Cert! L’argument està molt més dosificat i és més ric a la novel·la. D’acord! Però Verdi i el llibretista en fan una lectura i basant-se en Marguerite Gautier i Armand, construeixen una Violetta i un Alfredo. Serà que com a la facècia prou sabuda acabarem dient que era millor la novel·la? I és clar que sí. la novel·la és molt millor per llegir, però la “Traviata” és feta per homes de teatre i de música i és per deixar-se anar, sentir, escoltar… per veure.

Read Full Post »