El Tantarantana és un local sobri. Parets nues, de totxo vist però d’una antiguitat venerable, poc més d’un centenar de butaques i, al fons, una cortina negre. Cap concessió a res que no sigui l’escenari. Així devia ser el teatre en altre temps,oi? Vull dir abans que fos considerat un esdeveniment ciutadà o un lloc on l’espectador també és part de l’obra.
I si el local és d’una austeritat que imposa, l’obra, un text que no va ser pas pensat per ésser representat sinó llegit en la intimitat i en veu baixa, és l’expressió d’un ànima nua, que despulla peça a peça les interioritat d’una vida de parella tant interessant com intensa.
… llavors apareix Eurídice (la sentim abans que la veiem) sola, dreta, amb l’espatlla esquerre lleugerament avançada i les mans quietes, dirigint la veu i la mirada sempre a algú que nosaltres no veiem, però que és ben present.
Solament amb la veu i els ulls. Amb la mirada i la paraula, convertida en una Eurídice ben real, Carme Sansa llisca parsimoniosa, a voltes dolça, d’altres tràgica, per les interioritats d’una vida en comú que acaba sent una vida de tothom. Una evocació gens melindrosa. Res d’ensucrat.
Diu molt, perquè la inflexió de la seva veu ho destaca, del què és la poesia i del què ésser poeta, de què és ser viu i sentir-se’n, de l’amor i l’experiència de tenir parella, de…
No us la perdeu si podeu. Podria saber-vos greu no haver-hi anat!
Les Noves cartes a un jove poeta són, sinó el millor que s’ha escrit sobre poesia i el ser del poeta, sí que són el llibre més personal que pot fer un poeta a part, és clar, de la seva pròpia obra. És un llibre que com a mínim se l’ha de qualificar de valent, donat que no defuig cap tema, cosa que li agraeixo de tot cor.
Els darrers dies he fet diversos intents de confegir una entrada del llibre de Rilke i del de Margarit i no me’n he sortit! I és que em costa més del que fóra desitjable glosar llibres de poesia o sobre poesia i per això que rara vegada m’he atrevit a fer-ho.
Hi han temporades més feineres que d’altres i jo, aquests dies, trobo temps per llegir però no gaire per escriure. (Això de la UOC, als meus anys, resulta un xic atabalador). Així que més aviat dedico el temps sobrer a rellegir poesia.
Hi ha poetes que mereixen millor sort i llibres que mereixen una més gran difusió. Perquè? Doncs perquè el teu darrer llibre, Valentí, és un bell treball del gènere, tan poc considerat avui, de “poesia no professional”. És un llibre fet pel pur plaer de fer-lo, cosa que, en temps tant interessats com aquests, és de lloar.
Blog de'n Valentí Torra 