Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Roma’ Category

Diuen els que hi entenen, que el quattrocento va ser el segle de Donatello, que Miquel Àngel va ser la figura dominant del segle següent i que el seicento és indiscutiblement el segle de Bernini. I, aquest modest i entregat visitador de museus, sense més elements de judici que el què els entesos diuen, ho subscriu plenament.

Quatre son les obres escultòriques de la Galleria Borghese que Bernini va fer per encàrrec d’Scipione Borghese conegut com il cardinal nipote, nebot de Pau V, llavors papa. Són unes obres bellíssimes, d’un marbre blanc immaculat, molt altes i al mirar-les de baix a dalt fan una gran impressió.

El renaixement de l’escultura és deutor dels successius descobriments d’estàtues antigues. El Laoconte, per exemple, es va descobrir enterrat a Roma en presència d’un jove i bocabadat Miquel Àngel. La impecable perfecció d’aquestes obres va impressionar vivament, tant que superar-les semblava una fita inabastable.

Vasari va concloure que el camí era dotar-se d’una maniera personal, d’un estil propi, que identifiqués l’artista. Això va donar lloc a tota una colla de detalls que ara no fan al cas, però hi va haver una característica que es va imposar durant força temps. És el que en deien la figura serpentinata, això és en forma de serpentina, fent una espiral de baix cap dalt i, normalment, d’esquerra a dreta.

Reprenc el fil i torno a les nostres escultures de la Borghese. Pluto e Proserpina impecablement gira cap la dreta, la força va clarament de baix cap a dalt, elevant-se, i anem de la força bruta a una ingràvida bellesa. A mi em fa una especial impressió la figura de la noia amb els dits del gegant, Plutó, clavats a la cuixa de marbre. Ella però es defensa i amb la ma esquerra li empeny el cap amb tota força i una llàgrima li rodola galta avall.

De primer em pensava que seguint a Claudià, Bernini havia fet una lectura esbiaixada del mite de Prosèrpina, com si tot plegat es tractés d’un matrimoni per rapte al sud de la península itàlica. Però he recorregut a Ovidi –les “Metamorfosi”- i penso que Bernini va usar bé les fonts que tenia a l’abast i va narrar en marbre la història d’una noia violentament assetjada. Tot plegat ben actual!

Mirada des de l’esquerra, veiem la força de l’atac, de l’encalç. Frontalment veiem Plutó aixecant el trofeu. I des de la dreta la pena i la llàgrima de la noia. A baix i cap al darrera hi ha el ca de tres caps guardià dels inferns. Quina altra raça de gos li podria escaure a aquest violent gegant?

Continuara…

Anuncis

Read Full Post »

A Roma: badar i aprendre. Cal perdre-s’hi. Deixar-se emportar. Si teniu temps, i un bloc i un llapis, es poden anotar les impressions, o fer-ne dibuixos, que la ciutat dóna per això i per més. El que no cal fer a Roma és la visita ràpida a Sant Pere, al Vaticà, i una ulladeta a les runes del Fòrum Imperial i, apa! cap a casa que ja ho hem vist tot. Una bona passejada per Roma conclourà que aquí no hi som pas estranys, sinó uns parents no gaire llunyans, i la sensació d’estar entre família ens acompanyarà fins i tot al seure a taula d’algun dels petits i entranyables restaurants que trobarem esglaonats al llarg del camí.

La meva opinió és, que si hi ha algun monument que representi a Roma en tot el seu llarg historial aquest és el Panteó. Podria ser Sant Pere, al Vaticà, sí! però tal i com el veiem neix als voltants del segle XV. L’altre rival en aquesta contesa de monuments podria ser el Coliseu, també! però, en el mil cinc cents, eren unes runes refugi solament d’alguns ramats i dels sense sostre de l’època. El Panteó en canvi, conserva la seva aparença actual des de l’any 125, crec recordar, i ja era refet sobre dos panteons anteriors destruïts l’un pel famós incendi de Roma en temps de Neró i l’altre per un llamp.

Adrià que era home il·lustrat -cosa bastant rara en els emperadors en general- originari de la Bètica (l’actual Sevilla), però de família i llengua romanes (en cap cas es pot considerar espanyol), Emperador de Roma que és com dir de tot el món conegut i amb una passió sense límits per Grècia, reedificà el Panteó per donar lloc, se suposa, a una simplificació de la religiositat romana. Aquí s’hi faria culte a tots els deus.

Panteó

Al arribar-hi, per la plaça de la Rotonda, fa una magnífica impressió. És un lloc que invita al repòs. No cal córrer cap dins de seguida. Els arqueòlegs diuen que el lloc que trepitgem ara era una plaça porticada a banda i banda. És igual. Ara són cases de pisos, alguna fonda i terrasses de bar. Però aquesta façana impressiona. Al entrar-hi ens adonarem que la connexió entre l’atri i la rotonda pròpiament dita, reguinya per algun lloc, però, a dins, quina magnificència! A quin nivell havia arribat l’enginyeria romana fa dos mil anys per poder bastir una volta com aquesta!

La llista d’adjectius qualificatius s’esgota. Mireu l’obertura que corona la volta i abaixeu els ulls a terra que aquí hi és enterrat Raffaello Sanzio.

De segur que el Panteó del que en tornarem a parlar deu bona part de la seva sort a la seva conversió en el temple de Santa Maria dels Màrtirs, és a dir una església per tots el màrtirs i no van ser pocs!

Seguirà, un dia o altre, el Panteó II.

Read Full Post »