Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Teatre’ Category

Com cada any -i ja en són sis- Parking Shakespeare ens ha proposat la sev versió d’una comèdia de Shakespeare. Aquesta vegada: Molt soroll per res, una de les més interessants, sinó la millor, de les comèdies de Shakespeare.

… i no ens l’hem perduda! A les sis de la tarda, al aparcar al xamfrà d’Alí Bey amb Nàpols, al costat de l’Estació del Nord, ja teníem el pressentiment que, la vetllada, resultaria inoblidable.

Molt soroll per res és un conte impossible que passa en una Messina imaginària. El protagonista de més rang és el Rei Pere d’Aragó (és que el ministre Margallo encara no s’havia activat!) i la rèplica li fa Lleonat, senyor local, servicial en extrem, que vol casar la seva filla amb el amb el millor amic del Rei. Una segona trama la duen a terme un seminoble misogin i una dama que no vol home de cap mena a la seva vida, i que acaba…

I tota una caterva de nobles de segona, criats de primera, filles angelicals i còmics diversos, omplen una hora i mitja d’embolics i facècies d’una comicitat tant ben administrada que resulta brillant fins a convertir la representació en tot un plaer per a la intel·ligència.

Vull afegir a aquest comentari que la companyia aconsegueix, una altra vegada, superar-se a si mateixa. Temes com la utilització, àmplia, de l’espai escènic que força vegades s’insereix entre o darrera el públic, m’ha agradat més encara aquest any. M’ha semblat també que el declamat de l’obra havia pujat uns quants punts més sobre un registre que ja era molt bo. La inclusió d’esquetxos musicals de collita pròpia: encertadíssima. I la vis còmica de la companyia, insuperable!

Què més voleu que us en digui!?… Que és una companyia sense “figures”. Que llueix tothom i on tothom és important. A més a més, estem davant una companyia que cada any fa tractes amb una nova direcció. I, és clar, com els còmics de tota la vida, en acabar la representació passen el plateret, on, gustosament, els agraïm la bona estona passada. I tant que sí!

I.. els teniu al Parc de l’Estació del Nord, fins al 3 d’agost, cada tarda a les 19 h., excepte els dimecres. Repetireu, és clar que sí!

Read Full Post »

1. Al mateix lloc que els anys anteriors – el Parc de l’Estació del Nord – asseguts sota els til·lers a la placeta de sempre, quatre-cents espectadors vam aplaudir amb ganes la dotzena d’actors que van donar vida a Treballs d’amor perduts. [1]

I és que Parking Shakespeare, la companyia, ens va oferir una versió molt per damunt del què podria esperar un marcià, que diumenge a la tarda hagués aterrat al parc en aquest temps de retallades.

Estàvem contents i no ens mancava raó, perquè aquesta comèdia de William Shakespeare, que probablement és una obra primerenca, tot i que acaba bé com totes les comèdies, no és gens fàcil ni pels actors ni per nosaltres.

Voldria ressaltar el mèrit que té actuar amb el públic rodejant els actors per totes bandes i actuar sense cap suport extra de decorat, il·luminació o equip de so. Atacar un text de categoria en un escenari i amb uns mitjans gens corrents, planteja –almenys a mi m’ho sembla – més dificultats que un Sanfermín.

 

2. I cito el famosos encierros perquè Shakespeare va situar l’acció en una Navarra imaginaria on el Rei i el seu seguici, vestits amb texans i bambes, acaben de subscriure el pacte fundacional d’una “Acadèmia Platònica” (això és al segle XVI) que consisteix en mantenir-se ells, i el país, apartats de les dones tres anys.

I, elles, totes tres, vestides com a turistes dels temps del Festival de San Remo, encarnen la Princesa de França i dames de la Cort, disposades, tant bon punt com se’n assabenten, a fer-los trencar el jurament fundacional de l’Acadèmia. Si no fos que… primer, una quilla-quilla passota i comprensiva els ha passat davant i ha sembrat prous dubtes als nostres estudiosos de Plató, fins a fer-los posar sobre la taula aquell concepte – ara tant modern! – de la raó d’estat.

L’enginy de la companyia sembla no tenir límits i la part més còmica, però també més anglesa de l’obra l’han refet “només pels nostres ulls” amb moments d’una comicitat descomunal.

 

3. Al acabar vam aplaudir amb ganes. Que són temps difícils, ja ho sabem! Que no hi ha ajudes de cap mena, ja ho havíem notat fa uns quants dies! Llavors ens vàrem aixecar tots plegats i cap a “exercir el mecenatge” en un cistell deixat al mig de la placeta…

… que l’any que ve us volem veure una altra vegada!

——————

[1] Treballs d’amor perdutsde William Shakespeare, per la companyia Parking Shakespeare, tots els dies que queden de Juliol (dimecres no!) al Parc de l’Estació del Nord (Barcelona)

 

 

 

 

 

Read Full Post »

El Tantarantana és un local sobri. Parets nues, de totxo vist però d’una antiguitat venerable, poc més d’un centenar de butaques i, al fons, una cortina negre. Cap concessió a res que no sigui l’escenari. Així devia ser el teatre en altre temps,oi? Vull dir abans que fos considerat un esdeveniment ciutadà o un lloc on l’espectador també és part de l’obra.

I si el local és d’una austeritat que imposa, l’obra, un text que no va ser pas pensat per ésser representat sinó llegit en la intimitat i en veu baixa, és l’expressió d’un ànima nua, que despulla peça a peça les interioritat d’una vida de parella tant interessant com intensa.

… llavors apareix Eurídice (la sentim abans que la veiem) sola, dreta, amb l’espatlla esquerre lleugerament avançada i les mans quietes, dirigint la veu i la mirada sempre a algú que nosaltres no veiem, però que és ben present.

Solament amb la veu i els ulls. Amb la mirada i la paraula, convertida en una Eurídice ben real, Carme Sansa llisca parsimoniosa, a voltes dolça, d’altres tràgica, per les interioritats d’una vida en comú que acaba sent una vida de tothom. Una evocació gens melindrosa. Res d’ensucrat.

Diu molt, perquè la inflexió de la seva veu ho destaca, del què és la poesia i del què ésser poeta, de què és ser viu i sentir-se’n, de l’amor i l’experiència de tenir parella, de…

No us la perdeu si podeu. Podria saber-vos greu no haver-hi anat!

 

 

 

Read Full Post »

1. Hi ha moltes i molt bones raons per recomanar Vostè ja ho entendrà, un monòleg de Claudio Magris, que s’estrena aquest divendres setze de desembre al Tantarantana.[1]

L’obra [2] és la versió teatral de la narració que va presentar el mateix Magris a l’Institut Italià de Cultura de Barcelona l’any 2007. Es tracta d’una narració no gaire llarga (d’una seixantena de pàgines) protagonitzada per l’esposa (morta) resident a una la Casa de Repòs (mena d’Hades, del més enllà) parlant del seu estimat que és encara viu i reelaborant així el mite clàssic d’Orfeu i Eurídice.

El retrat que fa aquesta nova Eurídice del seu espòs és com a mínim cru i gens ni mica ensucrat. Les misèries de la seva vida en comú i les pròpies de l’ofici de Poeta que és el què era, al cap i a la fi, el seu marit hi són ben palesades. Però hi ha també molta grandesa com la de l’amor comú i la del paper de la dona, a voltes esposa i d’altres mare, sempre imprescindible i artífex del seu èxit artístic.

Res d’elogis desmesurats al marit. Res de panegírics. Orfeu que al mite clàssic té un gran paper és aquí un home desconcertat i un xic ploramiques al qui ha desaparegut fins i tot el seu talent. I, Eurídice, ens és revelada com la gran protagonista.

2. Al llarg de l’obra, la lectura de la qual és també ben recomanable, no em vaig poder estalviar la qüestió de què, o de quant, hi havia d’autobiogràfic. El conferenciant que va presentar el llibre a Barcelona alguna cosa d’això també va dir. Ell, Claudio, va esquivar el tema i, tot i que el meu tracte amb l’idioma italià era, i és, ben escàs, em va semblar entendre que, al cap i a la fi, els llibres sempre es fan amb la vida. I prou…

Passats uns anys va caure a les meves mans un gran llibret de Marisa Madieri, Verde Acqua, [3] la seva esposa i també escriptora morta uns anys abans de Vostè ja ho entendrà. Des que vaig llegir-lo que penso que no, que la dona de bon sentit que sura a Verde Acqua no és precisament l’Eurídice, encara que en algun aspecte (potser la incompetència domèstica… entre d’altres) ell sí que pot ser l’Orfeu del llibre.

3. I en darrer lloc deixeu-me dir que l’obra és protagonitzada per Carme Sansa, una de les grans dames del teatre català. Que la sala és la del Tantarantana, és a dir on es fa teatre-teatre. I que, en aquests temps de retallades i de desconcert institucional, anar al teatre, especialment al “teatre fet a ma” és una bona causa, gairebé un deure!

[1] http://www.tantarantana.com/

[2] Claudio Magris Vostè ja ho entendrà (Lei dunque capirà) Edicions de 1984, Barcelona 2007.

[3] Marisa Madieri Verde agua (Verde Acqua) editorial minúscula, Barcelona 2006.

 

Read Full Post »

A Shakespeare no cal fer-li més propaganda i anava a afegir que, al Somni d’una nit d’estiu, tampoc. Però no és veritat. Comparat amb les ciutats europees amb les que ens hauríem de comparar, Shakespeare, és escassament representat. Tinc notícies que a Londres, per exemple, és representa a l’aire lliure en les nits de bon temps. No, no ho he vist mai, però em va fer il·lusió llegir-ho!

Per això, aquesta iniciativa de Parking Shakespeare, de presentar-nos cada any una obra (i ja és el tercer cop que ho fan), em sembla sensacional. I fer-ho de forma gratuïta, en els temps de “grans retallades” que estem vivint, ho tinc per tota una heroïcitat.

Mireu: la companyia té un tarannà cooperatiu (vull dir que cooperen tots en totes les tasques) molt en sintonia amb els temps que estem vivint. I us en adonareu al arribar, quan veureu uns personatges amb granota de jardiner, arreglant la pista on s’ha d’actuar. Segur que ho heu encertat, oi?: són els mateixos actors!

Us agradarà comprovar que una altra manera de fer teatre és possible i, al acabar, convindreu amb mi que uns actors o actrius, de veritat, d’aquells que “en són”, no que “en fan”, poden  fer creïbles les fades, els reis d’Atenes i els caps de ruc. Sorprèn, doncs, com cos a cos amb el text aconsegueixen transportar-nos allà on volen. Són gent de vàlua!

I m’alegra també veure com obren cada dia el “teatre al carrer” per actuar sense xarxa, cara a cara, amb el públic a un pam i envoltant-los del tot. Jo, que ignoro les arts teatrals, llevat de la d’asseure’m als patis de butaques, aquesta manera de fer teatre em sembla la més difícil i autèntica de totes.

M’agradaria que us hi arribéssiu i me’n féssiu cinc cèntims al tornar. Els ingredients hi són tots: un bon director, uns artistes que vénen de lluny i que dominen l’ofici a la perfecció i un text descomunal. La sensació d’assistir a un Shakespeare representat al càlid vent de la tarda, és ben gratificant!

Read Full Post »

Aquest diumenge al vespre, a la fresca del parc de l’Estació del Nord de Barcelona, hem passat una vetllada de teatre que costarà d’oblidar. I és que no és gaire freqüent tenir teatre a la fresca, que aquest teatre sigui de Shakespeare, que l’obra escollida sigui una comèdia de les que exigeix molt d’esforç dels intèrprets i que, aquest esforç, no defalleixi gens ni mica al llarg de l’obra. Si hi afegim que, a més, la representació era de franc, digueu-me si hi ha res de mes interessant!

Les coses m’agraden, o no, i solament tracto d’esbrinar-ne el perquè. I Shakespeare m’agrada. Aquest espectacle de gent reflexionant en veu alta –així com monologant- que ens fa sabedors del que pensen i pretenen, tot posant-nos en clar avantatge cara als altres protagonistes de la comèdia o tragèdia és un plaer i un estímul.

Shakespeare, doncs, m’agrada i veure’l representat -ben representat!- és un plaer, i tots plegats vam riure i aplaudir amb veritables ganes.

Les obres d’aquest genial anglès no s’aguantarien sense una sabia direcció. Passen tantes coses, tantes coses a la vegada i totes tant importants que crec que Shakespeare devia ser  en realitat un director teatral que escrivia i actuava. Així que, primer, la felicitació per l’alter ego de l’autor: el director.

En segon lloc, la felicitació a l’esplèndid aplec d’actors. No deu ser pas fàcil d’actuar en un espai a l’aire lliure i en un escenari circular. Jo em quedo amb la impecable dicció. En tot moment el recitat va ser clar, alt i comprensible. Acompanyat per una gesticulació a vegades original, d’altres sorprenent i sempre adient i puntejada amb uns quants gags que acompanyaven de meravella el text.

Dels actors només en coneixia els de Manresa, però crec que no m’oblidaré de cap d’ells. Veure-us ha sigut un plaer!

I acabo saludant afectuosament els dos que he conegut als bars del meu poble, abans que al teatre, la Mireia Cirera i el Pep Garcia-Pascual. Enhorabona!

Read Full Post »

draps brutsFa pocs dies que he conegut aquest magnífic autor anglès (Londres, 1935) i ho he fet llegint Small World, traduïda com El mundo es un pañuelo. És una obra que mereix una relectura abans de fer-ne un comentari tan plena de referències a les grans obres literàries – el cicle artúric, The Vaste Land, Orlando furioso… – i als grans mestres de crítica i la teoria.

Així doncs, al acabar el semestre de la Uoc i recuperar per tant bona part del temps i del plaer del llegir per llegir, he fet una repassada a la Biblioteca de Manresa amb l’objectiu de veure que hi havia de Lodge. I he tornat a casa amb Draps brutsHome Truths en anglès que vindria a ser, literalment, veritats casolanes o privades – que ha resultat un bon llibre.

És la història de quatre persones amb força lligams. Un, un escriptor d’èxit i una mica rar, força presumit que viu pendent de les crítiques que publiquen a la seva obra els suplements literaris del país. En segon lloc una parella que viu al camp dedicada a l’artesania – ella – i a fer antologies (cosa que mereix el qualificatiu – desqualificatiu – de “retallar i enganxar” per part del primer personatge) ell que havia sigut un  escriptor amb prou èxit en un parell de novel•les, diguem-ne de joventut. I completa el quartet una periodista sense pietat, que amb la idea fixa que tots el famosos amaguen alguna cosa, és capaç de destrossar qualsevol reputació.

El fil argumental és ben fàcil de seguir. Els diàleg són d’allò més viu. Els esdeveniments  – en un got d’aigua! – desfan els equilibris i els silencis mantinguts durant anys entre ells. I tot es desfà en una catarsi que els implica a tots. Ah! I el cop d’efecte final està molt ben trobat.

Al acabar de llegir-lo m’adono que hi ha un epíleg on explica que es tracta d’una obra de teatre novel•lada, cosa que és força insòlita. També explica que al veure l’obra va decidir que el tema donava per més i que amb la novel·la podia d’alguna manera completar-la. I així ho va fer!

Read Full Post »

Older Posts »