Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Uncategorized’ Category

Com cada estiu, la meva recomanació és que aneu al Parc de l’Estació del Nord de Barcelona, on la companyia Parking Shakespeare us oferirà una magnífica versió de Nit de Reis, cada dia a les set de la tarda, excepte els dimecres. I, encara més, “quan el preu, tant mòdic és, que…” pensen “no cobrar res.”[1] Cosa que no està pas malament per nosaltres, humils espectadors, en temps de retallades, i eleva la ràtio ètica de la companyia. Enhorabona!

Nit de Reis és una comèdia i, diuen els que hi entenen, que és de les millors del gran Shakespeare. I una comèdia, ja se sap, és aquella obra que comença malament però que acaba bé, o almenys a satisfacció dels protagonistes. Però, si hi aneu, us adonareu que és força més coses que això.

Comencem: és un joc d’equivocs amb bessons. Aquest, és un tema car a Shakespeare i estic convençut que ho era pel públic de l’època. Una noia salvada d’un naufragi a les costes d’Il·líria – més o menys per allà a l’antiga Iugoslàvia – decideix fer-se passar pel seu germà suposadament mort en el desastre. Enamorada del senyor Orsino, entra al seu servei i és enviat (enviada) a declarar l’amor del seu senyor a Olívia, i Olívia s’enamora del noi (noia). Al cap d’una estoneta tothom està enamorat i ningú del qui toca. Quin embolic, oi? Molt més si tenim en compte que un es pensa que és noia i l’altre que és noi i ningú els treu de l’embolic.

Val! Però això no és tot. Aquesta trama, que pels espectadors no té gaires secrets,  té una altra trama en la gent del servei, minyona, bufó, tiet i noble estranger i, especialment, el pobre majordom objecte de burla fins al límit que prendríem partit per ell i aniríem a salvar-lo.

No us ho perdeu… si podeu…

Aquesta companyia, modèlica per tantes coses, té una veta còmica de molta qualitat. I el text els subministra prou munició per explotar-lo. I de quina manera! Hi ha moments en que el salt de la solemnitat a la màxima hilaritat és impressionant i d’altres en que la imaginació crea moments d’una comicitat descomunal.

I al acabar aquesta colla d’actors, ens posen a punt de plor en un final de cine. Bé està el que bé acaba, oi? Tenim noces i hem rigut a l’esquena de nobles arruïnats, trinxeraires babaus, criades que se les saben totes, patges i bufons, de la fatuïtat i de la hipocresia d’Il·líria. I dels amors ambigus dels qui es pensen saber-ho tot. Ningú no queda bé. Ningú no juga net del tot. I tothom mira de viure com pot a Il·líria.

I ens aixequem a saludar els actors una mica millors que al entrar, perquè ésser “civilment” millors és, també, haver-nos rigut de nosaltres mateixos!

 I per saber-ne més:

http://www.parkingshakespeare.com/

 

 


[1] Salvador Espriu i Castelló, Les cançons d’Ariadna primer poema titulat Entrada.

Anuncis

Read Full Post »

Fabian1. Hi ha una editorial -Minúscula- que em té el cor robat. Cada vegada que entro en una llibreria a tafanejar acabo sortint-ne “firat” amb un exemplar d’alguna de les seves “inquietants” col·leccions sota el braç. I la darrera vegada en vaig sortir amb Fabian d’Erich Kästner.

De Kästner no en sé pas res encara, llevat del que diu la contraportada de l’obra: que és de Dresde; filòleg, historiador i filòsof i que els seus llibres foren prohibits en els temps del nacionalsocialisme. També diuen que va fer coses ben diverses com poemaris i llibres infantils i, fins i tot, d’empresari de cabaret. Tot un currículum, vaja!

2. I el primer que puc dir és que Fabian és un llibre apassionant. És una obra on no es perd el temps en presentacions i descripcions, on el diàleg dels diversos protagonistes és viu -vivíssim!- i ben intens, on el protagonista peca de cinisme mentre ell mateix es confessa un moralista…

I és així: un llibre moral, capaç de cercar la decència en la indecència al Berlín dels anys trenta. I és un llibre amb el que és difícil no estar-hi d’acord, principalment en el que condemna. És una obra catàrquica i fortament “higiènica”. Un llibre d’aquells que convé llegir de tant en tant per airejar el cervell.

3. No acostumo a posar cites extretes de l’obra però avui faré una excepció i diré que en una carta que rep el protagonista d’un amic recenment traspassat, hi ha la següent frase que mantinc en el castella del llibre: “Eres la única persona a la que he querido a pesar de conocerla”. Es pot dir res millor d’algú?

Read Full Post »

noves cartes a un jove poetaLes Noves cartes a un jove poeta són, sinó el millor que s’ha escrit sobre poesia i el ser del poeta, sí que són el llibre més personal que pot fer un poeta a part, és clar, de la seva pròpia obra. És un llibre que com a mínim se l’ha de qualificar de valent, donat que no defuig cap tema, cosa que li agraeixo de tot cor.

Altrament que les Cartes a un jove poeta de Rilke, aquestes no tenen un destinatari concret. Amb això vull dir que Margarit deu haver escrit el que tenia ganes d’escriure i no allò sobre el que era consultat. Així el llibre, ja des de la primera pàgina, m’ha semblat ben diferent del de Rilke, malgrat la quasi coincidència del títol.

Així: “Que la part més important del treball d’un poeta necessiti unes condicions innates és un primer senyal que escriure poesia no és un ofici o una professió. Ser poeta és una manera de ser o d’estar en el món”. I amb això acabo les cites perquè potser transcriuria  tot el llibre.

Una ullada als títols, que Margarit dona a les cartes, ja ens diu que no estem davant un llibre qualsevol sinó davant d’un llibre necessari. Mireu, els capítols porten la següent llegenda per títol: Començar a escriure, començar a publicar; La necessitat; La inspiració; Llegir un bon poema; Entendre un bon poema; Poesia i literatura; Poesia i traducció; Poesia, filosofia i religió; Poesia i amor i per acabar Poesia i soledat.

Si l’autor i jo fóssim prou coneguts – o almenys saludats – per fer-li algunes preguntes, sobre el com enfoca ell la poesia, no m’hagués atrevit pas a fer-ne tantes ni tant bones. I ara tenim aquests preciosos monòlegs en forma de cartes on explica tot el que un poeta pot explicar sobre el ser poeta.

Cita i opina sobre molts poetes i algun prosista i en aquest apartat també m’he endut alguna sorpresa. Per exemple… a mi m’agrada Pessoa i Kavafis més que a ell! Què hi farem, oi?

Read Full Post »

Primera entrada

Declaro inaugurat el meu blog!!!

Read Full Post »