Feeds:
Entrades
Comentaris

1. Hi ha moltes i molt bones raons per recomanar Vostè ja ho entendrà, un monòleg de Claudio Magris, que s’estrena aquest divendres setze de desembre al Tantarantana.[1]

L’obra [2] és la versió teatral de la narració que va presentar el mateix Magris a l’Institut Italià de Cultura de Barcelona l’any 2007. Es tracta d’una narració no gaire llarga (d’una seixantena de pàgines) protagonitzada per l’esposa (morta) resident a una la Casa de Repòs (mena d’Hades, del més enllà) parlant del seu estimat que és encara viu i reelaborant així el mite clàssic d’Orfeu i Eurídice.

El retrat que fa aquesta nova Eurídice del seu espòs és com a mínim cru i gens ni mica ensucrat. Les misèries de la seva vida en comú i les pròpies de l’ofici de Poeta que és el què era, al cap i a la fi, el seu marit hi són ben palesades. Però hi ha també molta grandesa com la de l’amor comú i la del paper de la dona, a voltes esposa i d’altres mare, sempre imprescindible i artífex del seu èxit artístic.

Res d’elogis desmesurats al marit. Res de panegírics. Orfeu que al mite clàssic té un gran paper és aquí un home desconcertat i un xic ploramiques al qui ha desaparegut fins i tot el seu talent. I, Eurídice, ens és revelada com la gran protagonista.

2. Al llarg de l’obra, la lectura de la qual és també ben recomanable, no em vaig poder estalviar la qüestió de què, o de quant, hi havia d’autobiogràfic. El conferenciant que va presentar el llibre a Barcelona alguna cosa d’això també va dir. Ell, Claudio, va esquivar el tema i, tot i que el meu tracte amb l’idioma italià era, i és, ben escàs, em va semblar entendre que, al cap i a la fi, els llibres sempre es fan amb la vida. I prou…

Passats uns anys va caure a les meves mans un gran llibret de Marisa Madieri, Verde Acqua, [3] la seva esposa i també escriptora morta uns anys abans de Vostè ja ho entendrà. Des que vaig llegir-lo que penso que no, que la dona de bon sentit que sura a Verde Acqua no és precisament l’Eurídice, encara que en algun aspecte (potser la incompetència domèstica… entre d’altres) ell sí que pot ser l’Orfeu del llibre.

3. I en darrer lloc deixeu-me dir que l’obra és protagonitzada per Carme Sansa, una de les grans dames del teatre català. Que la sala és la del Tantarantana, és a dir on es fa teatre-teatre. I que, en aquests temps de retallades i de desconcert institucional, anar al teatre, especialment al “teatre fet a ma” és una bona causa, gairebé un deure!

[1] http://www.tantarantana.com/

[2] Claudio Magris Vostè ja ho entendrà (Lei dunque capirà) Edicions de 1984, Barcelona 2007.

[3] Marisa Madieri Verde agua (Verde Acqua) editorial minúscula, Barcelona 2006.

 

A Shakespeare no cal fer-li més propaganda i anava a afegir que, al Somni d’una nit d’estiu, tampoc. Però no és veritat. Comparat amb les ciutats europees amb les que ens hauríem de comparar, Shakespeare, és escassament representat. Tinc notícies que a Londres, per exemple, és representa a l’aire lliure en les nits de bon temps. No, no ho he vist mai, però em va fer il·lusió llegir-ho!

Per això, aquesta iniciativa de Parking Shakespeare, de presentar-nos cada any una obra (i ja és el tercer cop que ho fan), em sembla sensacional. I fer-ho de forma gratuïta, en els temps de “grans retallades” que estem vivint, ho tinc per tota una heroïcitat.

Mireu: la companyia té un tarannà cooperatiu (vull dir que cooperen tots en totes les tasques) molt en sintonia amb els temps que estem vivint. I us en adonareu al arribar, quan veureu uns personatges amb granota de jardiner, arreglant la pista on s’ha d’actuar. Segur que ho heu encertat, oi?: són els mateixos actors!

Us agradarà comprovar que una altra manera de fer teatre és possible i, al acabar, convindreu amb mi que uns actors o actrius, de veritat, d’aquells que “en són”, no que “en fan”, poden  fer creïbles les fades, els reis d’Atenes i els caps de ruc. Sorprèn, doncs, com cos a cos amb el text aconsegueixen transportar-nos allà on volen. Són gent de vàlua!

I m’alegra també veure com obren cada dia el “teatre al carrer” per actuar sense xarxa, cara a cara, amb el públic a un pam i envoltant-los del tot. Jo, que ignoro les arts teatrals, llevat de la d’asseure’m als patis de butaques, aquesta manera de fer teatre em sembla la més difícil i autèntica de totes.

M’agradaria que us hi arribéssiu i me’n féssiu cinc cèntims al tornar. Els ingredients hi són tots: un bon director, uns artistes que vénen de lluny i que dominen l’ofici a la perfecció i un text descomunal. La sensació d’assistir a un Shakespeare representat al càlid vent de la tarda, és ben gratificant!

sol a berlínSol a Berlín és, juntament amb Les Benignes de Littell, del qui ja en vaig parlar [1], de les millors i més clarificadores obres, sobre el que passava a l’interior de l’Alemanya nazi, en un cas, i a la reraguarda del potent exèrcit del Reich en l’altre. En cap cas són llibres que mirin de justificar o d’explicar les coses, sinó narracions novel•lades, profusament documentades que, a la manera de finestres obertes, miren de deixar-nos veure el que, i el com, passava.

Vaig comprar el llibre de Hans Fallada seguint els suggeriments de la crítica i, un cop passar Sant Jordi, no puc explicar-me perquè aquest impressionant llibre no ocupa el número u en les llistes de llibres més venuts. Tracta la trista, i heroica, història del matrimoni Quangel que, un maleït dia, va rebre la notícia de la mort, al front, del seu únic fill. Alguna cosa es va ensorrar, aquell dia (la fe en les promeses del Führer), i van passar a l’acció.

L’heroica acció (amb el qualificatiu d’heroica ben merescut) va consistir en això: escriure, en lletra maldestre, cada cap de setmana, dues o tres postals, per abandonar-les en llocs concorreguts de la ciutat (consultoris de metges, edificis d’oficines, etc…) amb textos del tipus: “El Führer ens enganya” o “no col•laboreu amb l’Ajut Hivernal”

Les coses no van anar de la manera esperada i la població, atemorida com poques per la potent maquinària de l’estat, anava portant les postals a la Gestapo per por a ser inculpats de tant “subversiva” propaganda. La resta la podeu imaginar…

La base argumental és històrica [2]. Sembla que Fallada va novel•lar un expedient de la temuda policia del Reich, en quatre setmanes, un cop acabada la guerra. Dic que és real la base, però la història és plena, també, de personatges de la picaresca berlinesa, que malvivien delatant i simulant malalties per evitar el front, que el més probable és que tots siguin tan reals com els protagonistes. Per mi, la més entendridora de les criatures d’aquesta novel•la és la pobre Trudel, que va festejar amb el fill dels Quangel i era membre d’una cèl•lula comunista a la fàbrica on treballava.

El llibre no decau mai, tot i les més de sis-centes pàgines. Cada capítol es clou amb una notícia del tipus: “aquesta va ser la darrera vegada que…” (conegut truc de novel•la negra) però que, a mi, ingenu com pocs, que visc amb el nas enganxat als llibres, em feia sempre una forta impressió. Tanta que, de tant en tant, havia d’abandonar la lectura un parell de dies, per por a no poder-ho suportar!

No serà el darrer llibre que llegeixi d’aquest tal Rudolf Ditzen que signava els seus treballs literaris com a Hans Fallada.

[1] https://valentitorra.wordpress.com/2008/06/20/llegiu-les-benignes-de-jonathan-littell/

[2] Al carrer Amsterdam n. 10 de Berlín hi ha una placa que diu, en versió lliure (i meva) de l’alemany: “Aquí és on van viure Otto Hampel i Elise Hampel (…) novel•lats per Hans Fallada a: Jeder stribt für sich allein” que vindria a significar: tothom mor sol, oi?

Ombres a BarcelonaAquesta tarda, Àfrica, he acabat de llegir Thesaurus, i m’ha agradat molt. Així que, tot seguit, passo a recomanar-lo a tothom qui vulgui passar una tarda de lectura ben interessant i distreta.

Amb aquesta és la segona obra que et llegeixo. La primera, La moneda del malfat [1], ja em va causar una gran impressió. I, ara, si hagués acabat aquells estudis de filologia que fèiem a la UOC [2], miraria de fer una anàlisi “tècnica” de l’evolució del teu estil i em posaria fins i tot una mica pedant. Però no podré. Passat el temps segueixo sent un lector entusiasta i només sé dir si un llibre m’agrada o no. I aquest m’ha agradat.

Fer un relat amb la història medieval de fons, sense fer una d’aquelles nyonyes novel•les històriques, té el seu mèrit. Tenir la presència constant de l’Ordre del Temple sense caure en tòpics, ans al contrari, mostrant-los des d’una altra perspectiva, és una altra cosa que m’ha agradat. I fer servir la Ciutat, la Barcelona del segle XIII, sense fer-se l’erudita, tot un detall!

Llavors ve el més interessant que no és altra que la història en sí. Què vol dir que sigui fantàstica! No són fantàstiques la immensa majoria de relats medievals i, d’alguns, se n’han fet òperes i tot! El cas és que un es posa també dalt d’un cavall i galopa amb els protagonistes d’embolic en embolic. El cas és que, al llegir-lo, jo també vaig tenir por, i els vaig plànyer amb tot el cor. I si tot això fos poca cosa, cal afegir-hi que el guió va prenent embranzida, d’una manera poc previsible al començament i vertiginosa al final, i l’entortolligament argumental arriba a moments absolutament fantàstics, i jo, que em crec ja de tornada,  he acabat amb el nas enganxat al llibre, com quan llegia, d’adolescent, meravelloses novel•les d’aventura.

Només em queda afegir que, la narració, és escrita en un magnífic, i clar, català. Jo no sé si has tocat gaires registres més, però sí sé que ets una activa blogaire i, si algú  dona un cop d’ull al teu blog [3], veurà que no tens por d’entrar en cap tema i que de tots en surts prou airosa.

 Felicitats!

Valentí

[1] valentitorra.wordpress.com  “Llegiu La moneda del malfat, d’Àfrica Ragel. Una novel•la bellíssima que passa sencera al Poblenou barceloní” (26/Maig/2008)
[2] Tot i una gran diferència d’anys, amb l’Àfrica vam coincidir als estudis de filologia catalana de l’UOC. Ella ja està acabant i jo, malauradament, tinc els estudis “congelats” (potser, caducats i tot)
[3] encenallsdalimara.blogspot.com.

Això de viatjar té els seus temps. Amb la impaciència del qui té pressa per arribar-hi, abans de marxar cal mirar d’empassar-se tota la literatura que es pugui de la destinació.  La intenció és prou cabal: assabentar-se de tot el que inexcusablement s’ha de veure i escollir per on començar. Aquesta és, però, una pretensió vana que s’esvaeix tot just passat el primer dia d’estada. Les ciutats són molt més del que es pot llegir. I, a la tornada, cal sovintejar els llibres que ompliren els dies previs a l’escapada. Llavors, sense presses, és quan jo trobo el gust als bons llibres de viatges i, com qui no vol la cosa, al viatge mateix.

Cal escollir eines útils que simplifiquin i facilitin l’estada i la comprensió del que anem a veure i que, al tornar, ens evoquin aquella atmosfera, aquelles façanes, aquelles pintures i, també aquella olor, color i sabor que hem percebut i que és impossible de traslladar aquí.

Això és exactament el que he mirat de fer amb aquest deliciós llibret abans d’anar-me’n a Venècia i no me n’he penedit pas. De Tiziano Scarpa, l’autor, només en sé que és venecià de naixença i, pel que dedueixo tot llegint-lo, també de joventut. I és que Venècia, lluny de tòpics, és una ciutat completa i no una mena de parc temàtic o, pitjor, una reserva. Venècia té nens que juguen al carrer, joves que festegen a les cantonades, escola i una potent universitat. El que no li conec és altra medi de subsistència que no sigui la pròpia restauració arquitectònica, l’acolliment, i el comerç, amb la immensa quantitat de visitants, la majoria dels quals hi passa solament unes hores.

Així que, tot i que el subtítol és Una guia, el llibre ofereix una visió del que era la seva Venècia i del que pot ser que sigui per una gran quantitat de venecians. Ens ajuda a llegir plaques dels carrers; a entendre el perquè de l’enrevessada numeració de les cases; ens explica la gran càrrega religiosa que porta la ciutat, on hi podem trobar una de les més grans concentracions d’esglésies que al món sia; parla del què mengen els ciutadans de sempre; ens diu on hi ha unes pintures delicioses de Vittore Carpaccio, per exemple…

També parla dels canals, que en algun lloc de l’illa en diuen rius, tot i que no són pas cursos d’aigua com aquí; i parla dels ponts; i de les façanes que s’obren al carrer més fascinant d’Europa: el Canal Grande, i dels arquitectes que han embellit el seu recorregut en forma d’essa… majúscula! I dels autors de la seva història. El llibre és fascinant i si acabeu per no anar-hi també n’haureu tret el suc.

És, abans que altra cosa, un llibre de literatura, una obra llegidora per si mateix tingueu, o no, possibilitats d’anar-hi. No us decebrà!

Fabian1. Hi ha una editorial -Minúscula- que em té el cor robat. Cada vegada que entro en una llibreria a tafanejar acabo sortint-ne “firat” amb un exemplar d’alguna de les seves “inquietants” col·leccions sota el braç. I la darrera vegada en vaig sortir amb Fabian d’Erich Kästner.

De Kästner no en sé pas res encara, llevat del que diu la contraportada de l’obra: que és de Dresde; filòleg, historiador i filòsof i que els seus llibres foren prohibits en els temps del nacionalsocialisme. També diuen que va fer coses ben diverses com poemaris i llibres infantils i, fins i tot, d’empresari de cabaret. Tot un currículum, vaja!

2. I el primer que puc dir és que Fabian és un llibre apassionant. És una obra on no es perd el temps en presentacions i descripcions, on el diàleg dels diversos protagonistes és viu -vivíssim!- i ben intens, on el protagonista peca de cinisme mentre ell mateix es confessa un moralista…

I és així: un llibre moral, capaç de cercar la decència en la indecència al Berlín dels anys trenta. I és un llibre amb el que és difícil no estar-hi d’acord, principalment en el que condemna. És una obra catàrquica i fortament “higiènica”. Un llibre d’aquells que convé llegir de tant en tant per airejar el cervell.

3. No acostumo a posar cites extretes de l’obra però avui faré una excepció i diré que en una carta que rep el protagonista d’un amic recenment traspassat, hi ha la següent frase que mantinc en el castella del llibre: “Eres la única persona a la que he querido a pesar de conocerla”. Es pot dir res millor d’algú?

1. La lectura de Thomas Mann és sempre estimulant. Quan m’hi poso, tinc sempre la certesa d’estar llegint un gran clàssic al qual ben segur que hi tornaré. És un home que no acostuma pas a deixar res al tinter; que completa les descripcions i les explicacions; que abans d’escriure una ratlla la meditada a fons. És un home prolix que es concedeix tot el temps que cal per escriure els seus llibres. I, és clar, per llegir-lo un ha d’agafar-s’ho amb  temps i, perquè no dir-ho, amb un cert sentit del deure!

Però les obres de Mann a mi no em deceben mai. I totes les que he llegit fins ara, exceptuant Els Buddenbrooks, les he rellegides i, al fer-ho, totes m’han semblat noves! Té una mirada sobre la vida, que a mi em sembla pròpia del romanticisme, d’una passió extrema i continguda, que s’expressa amb una estructura clara i condensada, d’un gran nivell cultural i sense gens de petulància. I, especialment en el Doktor Faustus, sembla que hi sonin de fons les impressionants simfonies de Beethoven.

I és que Doktor Faustus tracta d’un músic –Adrian Leverkühn- que en un principi fou estudiant de Teologia i del seu amic –Serenus- estudiant de Filologia, que fou professor de Llatí i Grec, i que al cap dels anys escriu la biografia del seu amic Adrian. I la biografia d’Adrian dóna per molt.

Adrian és un geni, tocat pel misticisme, i per una immensa capacitat per entendre l’art de la composició musical. Les dues coses les deu a dos professors, retratats perfectament a l’obra. El contacte amb una hetaira –Esmeralda- en els anys de joventut i l’entrevista amb el mateix diable “en persona”, configuren un ésser del tot genial en la música i d’una profunda soledat en la vida. I no en diré pas res més…

2. Sí que vull afegir-hi alguna cosa més. El llibre conté unes interessantíssimes lliçons de composició i harmonia i si algun amable lector d’aquest bloc és expert en Teoria Musical i ha llegit el llibre, tingués l’amabilitat de confirmar les meves paraules –o be de treure’m de l’error- li agrairia. Jo no puc creure altra cosa que, Thomas Mann, sabia el què és deia!

Així llegirem pàgines intenses i delicioses sobre el contrapunt i l’art de la fuga; sobre Beethoven i Wagner; sobre relacions numèriques en l’harmonia, i harmonies basades en paraules. És a dir, tot plegat, immens i grandiós!

Hi ha també una aguda observació dels seus contemporanis i una descripció, ben crítica, cap a les idees dominants a l’Alemanya de les dues Guerres. El llibre figura que és escrit a l’ombra de les notícies que arriben de l’avenç rus pel front oest, amb l’inevitable caiguda del Reich. I és escrit per un home –Serenus- que té els seus dos fills al servei -l’un al civil i l’altre al militar- del nazisme. Un home que contempla com la barbàrie s’ha fet present amb tota la cruesa i que mata les hores, i el terror físic i moral que l’envaeix, escrivint sobre Adrian Leverkühn…

… I, sense potser adonar-se’n, escriu sobre l’Alemanya que li ha tocat viure. Hi ha qui diu que Mann -no Serenus- volia explicar les causes de l’ascens i la caiguda del Reich. Pot ser sí que és així però, en Serenus, hi ha un personatge del tot tràgic, sotmès als embats d’un destí que el sobrepassa, i que, en tot cas, encarna, però no explica, l’horror que va viure