Carta oberta a l’Àfrica Ragel a propòsit de: “Thesaurus”

Aquesta tarda, Àfrica, he acabat de llegir Thesaurus, i m’ha agradat molt. Així que, tot seguit, passo a recomanar-lo a tothom qui vulgui passar una tarda de lectura ben interessant i distreta.

Amb aquesta és la segona obra que et llegeixo. La primera, La moneda del malfat [1], ja em va causar una gran impressió. I, ara, si hagués acabat aquells estudis de filologia que fèiem a la UOC [2], miraria de fer una anàlisi “tècnica” de l’evolució del teu estil i em posaria fins i tot una mica pedant. Però no podré. Passat el temps segueixo sent un lector entusiasta i només sé dir si un llibre m’agrada o no. I aquest m’ha agradat.

Fer un relat amb la història medieval de fons, sense fer una d’aquelles nyonyes novel•les històriques, té el seu mèrit. Tenir la presència constant de l’Ordre del Temple sense caure en tòpics, ans al contrari, mostrant-los des d’una altra perspectiva, és una altra cosa que m’ha agradat. I fer servir la Ciutat, la Barcelona del segle XIII, sense fer-se l’erudita, tot un detall!

Llavors ve el més interessant que no és altra que la història en sí. Què vol dir que sigui fantàstica! No són fantàstiques la immensa majoria de relats medievals i, d’alguns, se n’han fet òperes i tot! El cas és que un es posa també dalt d’un cavall i galopa amb els protagonistes d’embolic en embolic. El cas és que, al llegir-lo, jo també vaig tenir por, i els vaig plànyer amb tot el cor. I si tot això fos poca cosa, cal afegir-hi que el guió va prenent embranzida, d’una manera poc previsible al començament i vertiginosa al final, i l’entortolligament argumental arriba a moments absolutament fantàstics, i jo, que em crec ja de tornada,  he acabat amb el nas enganxat al llibre, com quan llegia, d’adolescent, meravelloses novel•les d’aventura.

Només em queda afegir que, la narració, és escrita en un magnífic, i clar, català. Jo no sé si has tocat gaires registres més, però sí sé que ets una activa blogaire i, si algú  dona un cop d’ull al teu blog [3], veurà que no tens por d’entrar en cap tema i que de tots en surts prou airosa.

 Felicitats!

Valentí

[1] valentitorra.wordpress.com  “Llegiu La moneda del malfat, d’Àfrica Ragel. Una novel•la bellíssima que passa sencera al Poblenou barceloní” (26/Maig/2008)
[2] Tot i una gran diferència d’anys, amb l’Àfrica vam coincidir als estudis de filologia catalana de l’UOC. Ella ja està acabant i jo, malauradament, tinc els estudis “congelats” (potser, caducats i tot)
[3] encenallsdalimara.blogspot.com.

“Venecia es un pez. Una guía”, és com la veu Tiziano Scarpa que és venecià.

Això de viatjar té els seus temps. Amb la impaciència del qui té pressa per arribar-hi, abans de marxar cal mirar d’empassar-se tota la literatura que es pugui de la destinació.  La intenció és prou cabal: assabentar-se de tot el que inexcusablement s’ha de veure i escollir per on començar. Aquesta és, però, una pretensió vana que s’esvaeix tot just passat el primer dia d’estada. Les ciutats són molt més del que es pot llegir. I, a la tornada, cal sovintejar els llibres que ompliren els dies previs a l’escapada. Llavors, sense presses, és quan jo trobo el gust als bons llibres de viatges i, com qui no vol la cosa, al viatge mateix.

Cal escollir eines útils que simplifiquin i facilitin l’estada i la comprensió del que anem a veure i que, al tornar, ens evoquin aquella atmosfera, aquelles façanes, aquelles pintures i, també aquella olor, color i sabor que hem percebut i que és impossible de traslladar aquí.

Això és exactament el que he mirat de fer amb aquest deliciós llibret abans d’anar-me’n a Venècia i no me n’he penedit pas. De Tiziano Scarpa, l’autor, només en sé que és venecià de naixença i, pel que dedueixo tot llegint-lo, també de joventut. I és que Venècia, lluny de tòpics, és una ciutat completa i no una mena de parc temàtic o, pitjor, una reserva. Venècia té nens que juguen al carrer, joves que festegen a les cantonades, escola i una potent universitat. El que no li conec és altra medi de subsistència que no sigui la pròpia restauració arquitectònica, l’acolliment, i el comerç, amb la immensa quantitat de visitants, la majoria dels quals hi passa solament unes hores.

Així que, tot i que el subtítol és Una guia, el llibre ofereix una visió del que era la seva Venècia i del que pot ser que sigui per una gran quantitat de venecians. Ens ajuda a llegir plaques dels carrers; a entendre el perquè de l’enrevessada numeració de les cases; ens explica la gran càrrega religiosa que porta la ciutat, on hi podem trobar una de les més grans concentracions d’esglésies que al món sia; parla del què mengen els ciutadans de sempre; ens diu on hi ha unes pintures delicioses de Vittore Carpaccio, per exemple…

També parla dels canals, que en algun lloc de l’illa en diuen rius, tot i que no són pas cursos d’aigua com aquí; i parla dels ponts; i de les façanes que s’obren al carrer més fascinant d’Europa: el Canal Grande, i dels arquitectes que han embellit el seu recorregut en forma d’essa… majúscula! I dels autors de la seva història. El llibre és fascinant i si acabeu per no anar-hi també n’haureu tret el suc.

És, abans que altra cosa, un llibre de literatura, una obra llegidora per si mateix tingueu, o no, possibilitats d’anar-hi. No us decebrà!

“Fabian” d’Erich Kästner.

1. Hi ha una editorial -Minúscula- que em té el cor robat. Cada vegada que entro en una llibreria a tafanejar acabo sortint-ne “firat” amb un exemplar d’alguna de les seves “inquietants” col·leccions sota el braç. I la darrera vegada en vaig sortir amb Fabian d’Erich Kästner.

De Kästner no en sé pas res encara, llevat del que diu la contraportada de l’obra: que és de Dresde; filòleg, historiador i filòsof i que els seus llibres foren prohibits en els temps del nacionalsocialisme. També diuen que va fer coses ben diverses com poemaris i llibres infantils i, fins i tot, d’empresari de cabaret. Tot un currículum, vaja!

2. I el primer que puc dir és que Fabian és un llibre apassionant. És una obra on no es perd el temps en presentacions i descripcions, on el diàleg dels diversos protagonistes és viu -vivíssim!- i ben intens, on el protagonista peca de cinisme mentre ell mateix es confessa un moralista…

I és així: un llibre moral, capaç de cercar la decència en la indecència al Berlín dels anys trenta. I és un llibre amb el que és difícil no estar-hi d’acord, principalment en el que condemna. És una obra catàrquica i fortament “higiènica”. Un llibre d’aquells que convé llegir de tant en tant per airejar el cervell.

3. No acostumo a posar cites extretes de l’obra però avui faré una excepció i diré que en una carta que rep el protagonista d’un amic recenment traspassat, hi ha la següent frase que mantinc en el castella del llibre: “Eres la única persona a la que he querido a pesar de conocerla”. Es pot dir res millor d’algú?

“Doktor Faustus”, una gran obra de Thomas Mann

1. La lectura de Thomas Mann és sempre estimulant. Quan m’hi poso, tinc sempre la certesa d’estar llegint un gran clàssic al qual ben segur que hi tornaré. És un home que no acostuma pas a deixar res al tinter; que completa les descripcions i les explicacions; que abans d’escriure una ratlla la meditada a fons. És un home prolix que es concedeix tot el temps que cal per escriure els seus llibres. I, és clar, per llegir-lo un ha d’agafar-s’ho amb  temps i, perquè no dir-ho, amb un cert sentit del deure!

Però les obres de Mann a mi no em deceben mai. I totes les que he llegit fins ara, exceptuant Els Buddenbrooks, les he rellegides i, al fer-ho, totes m’han semblat noves! Té una mirada sobre la vida, que a mi em sembla pròpia del romanticisme, d’una passió extrema i continguda, que s’expressa amb una estructura clara i condensada, d’un gran nivell cultural i sense gens de petulància. I, especialment en el Doktor Faustus, sembla que hi sonin de fons les impressionants simfonies de Beethoven.

I és que Doktor Faustus tracta d’un músic –Adrian Leverkühn- que en un principi fou estudiant de Teologia i del seu amic –Serenus- estudiant de Filologia, que fou professor de Llatí i Grec, i que al cap dels anys escriu la biografia del seu amic Adrian. I la biografia d’Adrian dóna per molt.

Adrian és un geni, tocat pel misticisme, i per una immensa capacitat per entendre l’art de la composició musical. Les dues coses les deu a dos professors, retratats perfectament a l’obra. El contacte amb una hetaira –Esmeralda- en els anys de joventut i l’entrevista amb el mateix diable “en persona”, configuren un ésser del tot genial en la música i d’una profunda soledat en la vida. I no en diré pas res més…

2. Sí que vull afegir-hi alguna cosa més. El llibre conté unes interessantíssimes lliçons de composició i harmonia i si algun amable lector d’aquest bloc és expert en Teoria Musical i ha llegit el llibre, tingués l’amabilitat de confirmar les meves paraules –o be de treure’m de l’error- li agrairia. Jo no puc creure altra cosa que, Thomas Mann, sabia el què és deia!

Així llegirem pàgines intenses i delicioses sobre el contrapunt i l’art de la fuga; sobre Beethoven i Wagner; sobre relacions numèriques en l’harmonia, i harmonies basades en paraules. És a dir, tot plegat, immens i grandiós!

Hi ha també una aguda observació dels seus contemporanis i una descripció, ben crítica, cap a les idees dominants a l’Alemanya de les dues Guerres. El llibre figura que és escrit a l’ombra de les notícies que arriben de l’avenç rus pel front oest, amb l’inevitable caiguda del Reich. I és escrit per un home –Serenus- que té els seus dos fills al servei -l’un al civil i l’altre al militar- del nazisme. Un home que contempla com la barbàrie s’ha fet present amb tota la cruesa i que mata les hores, i el terror físic i moral que l’envaeix, escrivint sobre Adrian Leverkühn…

… I, sense potser adonar-se’n, escriu sobre l’Alemanya que li ha tocat viure. Hi ha qui diu que Mann -no Serenus- volia explicar les causes de l’ascens i la caiguda del Reich. Pot ser sí que és així però, en Serenus, hi ha un personatge del tot tràgic, sotmès als embats d’un destí que el sobrepassa, i que, en tot cas, encarna, però no explica, l’horror que va viure

“La Comèdia dels Errors” a la fresca, darrera producció de “Parking Shakespeare” a Barcelona

Aquest diumenge al vespre, a la fresca del parc de l’Estació del Nord de Barcelona, hem passat una vetllada de teatre que costarà d’oblidar. I és que no és gaire freqüent tenir teatre a la fresca, que aquest teatre sigui de Shakespeare, que l’obra escollida sigui una comèdia de les que exigeix molt d’esforç dels intèrprets i que, aquest esforç, no defalleixi gens ni mica al llarg de l’obra. Si hi afegim que, a més, la representació era de franc, digueu-me si hi ha res de mes interessant!

Les coses m’agraden, o no, i solament tracto d’esbrinar-ne el perquè. I Shakespeare m’agrada. Aquest espectacle de gent reflexionant en veu alta –així com monologant- que ens fa sabedors del que pensen i pretenen, tot posant-nos en clar avantatge cara als altres protagonistes de la comèdia o tragèdia és un plaer i un estímul.

Shakespeare, doncs, m’agrada i veure’l representat -ben representat!- és un plaer, i tots plegats vam riure i aplaudir amb veritables ganes.

Les obres d’aquest genial anglès no s’aguantarien sense una sabia direcció. Passen tantes coses, tantes coses a la vegada i totes tant importants que crec que Shakespeare devia ser  en realitat un director teatral que escrivia i actuava. Així que, primer, la felicitació per l’alter ego de l’autor: el director.

En segon lloc, la felicitació a l’esplèndid aplec d’actors. No deu ser pas fàcil d’actuar en un espai a l’aire lliure i en un escenari circular. Jo em quedo amb la impecable dicció. En tot moment el recitat va ser clar, alt i comprensible. Acompanyat per una gesticulació a vegades original, d’altres sorprenent i sempre adient i puntejada amb uns quants gags que acompanyaven de meravella el text.

Dels actors només en coneixia els de Manresa, però crec que no m’oblidaré de cap d’ells. Veure-us ha sigut un plaer!

I acabo saludant afectuosament els dos que he conegut als bars del meu poble, abans que al teatre, la Mireia Cirera i el Pep Garcia-Pascual. Enhorabona!

Llegiu “L’illa” de Giani Stuparich, tota una sorpresa!

Celebro que l’editorial Minúscula s’hagi decidit pel català. Me’n alegro molt, i encara més perquè, l’obra elegida per començar, hagi estat L’illa de Giani Stuparich. Un magnífic relat no gaire extens, d’una acurada presentació, amb introducció d’Elvio Guagnini i un postfaci de Claudio Magris. La traducció d’Anna Casassas. L’obra hauria de ser tot un èxit i s’ho mereix de veritat.

Una història de dos homes sols, pare i fill, que passen uns dies en una illa adriàtica on, fa molts anys, foren feliços. Dels dos, el pare, està colpit per una malaltia terminal terrible i, el fill, és atrapat per la incapacitat d’expressar-li els seus sentiments. Ha decidit acompanyar-lo en el seu darrer viatge i cada cop és més evident que és un adéu per sempre.

Un llibre sobre el dolor, la vida i la mort, i la malaltia. També un llibre sobre l’amor de dos homes, que no han aprés mai a dir-se les coses amb sinceritat i claredat. Narrat a la manera d’”apunts al natural”, sense cap abarrocament, on no hi ha metàfores i l’única figura literària és l’illa amb tot el que comporta d’extraterritorialitat, de solitud i de paradís perdut ara retrobat.

Hauria de fer una bona immersió en la literatura triestina. Dels de l’època daurada, d’abans de la Gran Guerra Europea, sols he llegit Ítalo Svevo, l’amic de Joyce, que en aquells temps sobrevivia a Trieste donant classes d’anglès ( al Berlitz si ho recordo bé ). De després, és clar, Magris i la seva difunta esposa Marisa Madieri i, ara, Stuparich. Dic això perquè, el que fou el port de mar del Imperi Austrohongarès, va donar acollida a part del dublinès Joyce, a d’altres com, per exemple, Rilke que, prop d’allí, va escriure les famoses Elegies de Duino. I tot em fa pensar que dins del panorama de la literatura europea, la triestina, constitueix tota una genialitat, tot un gènere vaja!

Agraeixo doncs la iniciativa de Valeria Bergali, editora de Minúscula, descendent de triestins, de descobrir-nos aquest tresor.

“Els Pormesos”, Alessandro Manzoni.

Els Promesos, (I promessi sposi) és una novel•la monumental i alhora singular. Si teniu interès per la literatura italiana, un cop llegides aquestes quatre ratlles, podeu visitar la“viquipèdia” del país veí. Doneu-hi un cop d’ull i ja veureu!

Els promesos és la gran novel•la italiana moderna. Els crítics, amb Giuseppe Grilli al davant, diuen al mateix pròleg de l’obra que, dels temps moderns, n’és l’única representant. El que a França o a Anglaterra és tot un corrent literari, a Itàlia és una sola obra. I és que la Itàlia que coneixem avui estava encara construint-se i Manzoni escrivia encara en les parles del nord del país i ell mateix ho traduïa al tosca (al florentí, diríem), la llengua de Dante i Petrarca que al cap davall s’acabaria imposant [1]

Bé doncs, es tracta d’una obra de gran format que no perd l’interès en cap moment. Tècnicament està escrita capítol a capítol com si de fascicles independents es tractés, cosa que recorda els grans novel•listes anglesos com Dickens o Thakeray, i està construïda sobre la història de dos pobres camperols enamorats, Renzo i Lucia, als que els hi passa tot allò que de dolent els pot passar.

Sinó mireu. Es prometen però, don Rodrigo, que s’ha enderiat de la noia, impedeix el casament amenaçant el pobre rector del poble. Continuem. La noia és a punt de ser raptada per ordre d’aquest peculiar personatge, de nom ben espanyol, però al darrer minut… fuig. I així fins a l’acabar.

Els promesos no seria el que és si solament fos una història d’amor. El romanç dels joves és el leit motive, el pretext, per a fer una autèntica novel•la riu ambientada a la Itàlia del mil sis-cents, en temps de la Guerra dels Trenta Anys, quan els qui tallaven el bacallà al nord de la península itàlica eren els espanyols. I no hi deixaren gaire bon record.

Les històries dins de la història són moltes i els personatges que aguanten el fil argumental també. Hi ha un caputxí, Padre Cristoforo, que gosa desafiar el poder de don Rodrigo i algun altre eclesiàstic, Federigo Borromeo, que hi fan prou bon paper. No el fa, en canvi, la monja de Monza que a la novel•la es coneguda com la Signora. Personatges de la noblesa local i de les tabernes de Milà, completen el repartiment. [2]

Gent de tota mena i situacions ben compromeses fan l’entramat de l’obra que acaba en el temps de la gran pesta de Milà que hi es tractada amb realisme (casi de Zola) i amb tot luxe de detalls.

Jo al cap davall estic content que, al cap de vint-i-tants mesos els nuvis puguin casar-se i en poques pàgines tenir uns quants fills. La seva és una història ben exemplar!
[1]   Algun dia s’haurà de valorar aquest i altres crims lingüístics perpetrats en nom d’interessos polítics, en detriment de les parles itàliques, el provençal i el niçard, el yidish… i tantes altres llengües!
[2]  Aquest deuen ser els que nodrien, també, les novel•les d’Stendhal com La cartoixa de Parma per exemple.

Llegiu, és important, “La maternitat d’Elna” d’Assumpta Montellà, perquè hi ha coses que cal saber!

1. Hi ha llibres que emocionen i La maternitat d’Elna n’és un. Es tracta de la història mai explicada d’una cooperant suïssa, Elisabeth Eidenbenz pertanyent a l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra, que va operar en la nostra desgraciada Guerra Civil. La seva aportació més destacada fou la fundació i gestió d’una maternitat per assistir a mares i nadons dels camps de refugiats de la nostra guerra al sud de França. Què com s’ho va fer?… La resposta pertany al gènere èpic!

Era mestra i el 1937 tenia vint-i-cinc anys i, com declarà ella mateixa el 2005: “jo també havia tingut il•lusions, ideals…” En una casa, llavors abandonada, va tirar endavant una maternitat on hi varen néixer 597 infants fills tots ells de refugiades.

2. Per saber-ne més, de les condicions de vida als camps, aquest llibre us en farà una bona introducció. Les autoritats franceses sorpreses per l’allau de refugiats que no havien previst, portaren la gent cap la platja on, amb la mar a una banda i els filferros a l’altre, hagueren de sobreviure a sol i serena. Cap barraca; cap condició sanitària; ni cap avituallament decent. A les primeres tramuntanades ja podeu comptar! Hi havia ferits, hi havia avis, hi havia nens i, també, recent nascuts. Uns quants d’aquests varen ser enterrats a la platja.

Hi havia també dones embarassades i aquí és on comença la parts substancial del llibre. L’Assumpta Montellà ha fet parlar les dones, les mares d’Elna, per valorar què fou i què va significar per elles i els seus fills aquella casa de maternitat.

Totes han parlat, també, del què va representar Eidenbenz a les seves vides. Sortir del camp i poder parir un fill en acceptables condicions, els va permetre no solament ser i exercir de mares, sinó també sentir-se durant un parell o tres de mesos una persona humana enmig de l’horror.

3. Molt ben escrit i documentat és un llibre que es llegeix en un parell de tardes. Obre els finestrons i ens ensenya una petita part, però suficient, de l’horror que hi ha al nostre passat recent. A mi m’agradaria saber-ne més coses de les dones historiades al llibre. Tenen, segur, moltes més coses per explicar. També m’agradaria saber alguna cosa més de la Elisabeth Eidenbenz. A vegades no m’ho sembla però, en la història de la humanitat hi han persones que… tornen la confiança en el gènere humà i ella n’és una!

Llegir La maternitat d’Elna, m’haurà fet l’efecte que deu fer, allò que en diuen llibres d’autoajuda?… No vull pas frivolitzar però, al tancar-lo, em sembla tenir un xic més d’esperança!

“Constance” la tercera entrega del Quintet d’Avinyó de Lawrence Durrell.

1. Fa uns quants dies que dono voltes al comentari de Constance. I és que els llibres de Lawrence Durrell, són una mica espessos. Però ben mirat… El Quintet dóna la sensació de ser una obra descabellada on costa de trobar on és el territori “verdader” – si és que això existeix – i on la ficció de l’argument. I això és veritat sobretot pel que fa als dos primers llibres – Monsieur i Lívia – ja comentats. Però sense renunciar a un discurs sense acotacions de temps, on el què passa a vegades ja ha passat; ni acotacions personals, on les vides segueixen camins que no hauríem pogut pas pensar, (cosa que, per altra banda, passa amb la major part de la gent que coneixem, oi?) el llibre és més entenedor.

Aquesta tercera entrega inclou un canvi tècnic, doncs passa a parlar ordenadament d’un o l’altre dels personatges, i a seguir un itinerari, com si volgués que cada capítol fos una narració diguem-ne independent. Això facilita prou les coses. I ja no hem d’estar centrats en l’argument (què passa o passarà) per poder centrar-nos la coneixença de cada personatge (com és, què fa o què pensa). Això fa que, aquesta tercera novel•la, sigui molt més intel•ligible. I s’agraeix!

Lawrence Durrell és un autor que porta la més “intensa” filosofia del segle passat a les venes, i hi porta, també, un univers mitològic considerable, fet de coptes, gnòstics i templers que és prou suggerent. Acara’t a tu mateix, sembla dir. Coneix-te. Confronta’t a aquests homes i dones que et presento i repensa’t. Potser sí, potser no… però a mi em sembla que el llibre porta la màxima presocràtica del: coneix-te tu mateix, impresa a l’adn. I opino també, que ell va fer el mateix camí, sense que el llibre sigui gens autobiogràfic.

2. Hi ha una segona cosa en aquesta novel•la que la fa més interessant encara: la Segona Guerra Mundial. Les vides dels joves que hem conegut al castell de Tu Duc, a la Provença, prenen camins diferents i alguns una mica estranys, per causa d’aquest gran cataclisme europeu.

El temps passats per Durrell al servei diplomàtic anglès li donen una perspectiva particular del conflicte. Això fa que la descripció de la França de Vichy sigui francament interessant, amb l’encreuament de serveis secrets que hi operen, la irrupció de la Creu Roja com a actor del conflicte, les delacions i els invàlids de guerra, i hi hagi algun personatge – la Quiminal, per exemple – que mereixerien, tot sols, un llibre sencer. Aquesta no és pas una faceta menystenible de la novel•la, us ho asseguro!

I em caldrà d’anar acabant el Quintet d’Avinyó, una obra que no es pot deixar a mitges.

“Lívia”, la segona i magnífica entrega del Quintet d’Avinyó, de Lawrence Durrell.

Quan començo a llegir una novel·la o, com en aquest cas un conjunt, no faig gaire recerca per saber que n’opinen ens savis. M’estimo més rebre’n la impressió el més directa possible. Però aquesta vegada no m’acabo de fer amb aquella idea que em permeti “navegar” en el conjunt. I això no vol pas dir que El Quintet d’Avinyó no sigui una excel·lent obra literària, però és d’una grandesa que desborda!

 En el primer llibre hi trobem uns personatges en l’Europa d’entreguerres amb tota una colla de problemes i vivències. I, al segon, Lívia, m’adono que en realitat són personatges d’una novel·la escrita per un personatge de la segona entrega. I al acabat la segona entrega no estic gens segur de qui és de carn i ossos – si hi ha algú en alguna novel·la que ho sogui – i qui producte literari. O dit d’una altra manera, qui és personatge de qui donat que el fil conductor són dos escriptors, arribats, en el moment d’escriure la “pentalogia”, a un punt de divisió de les personalitats tal com per dialogar entre ells i els seus productes.

Però l’obra és realment bona. El riu de la narració porta una gran diversitat de “materials” i no solament troballes formals. Hi ha un estudi de la soledat humana i una mena de descomposició del jo que jo només havia vist en Pessoa. La identitat esclatada, el desdoblament assumit, la moral discutida i tot plegat enmig d’un ambient esotèric i freudià, colonial i diplomàtic, anglosaxó i egipci a la vegada.

I uns personatges, sobretot els femenins, realment fascinants.

Llegiu-lo si podeu, en gaudireu i pensareu molt!