Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Adrià’

Dafnis i Cloe1. Dafnis i Cloe és una novel•la escrita al segle II de la nostra era, si fa o no fa en temps de l’emperador Adrià. Una novel•la hel•lenista, doncs, definida, o explicada, com a novel•la d’amor pastoral. D’amor i d’aventures diria jo, donat que les incursions per terra dels de la ciutat rival i per mar dels pirates de Tir, posen un cert suspens a la trama.

Però la trama d’amor pastoral es val per si mateixa. Dos nois, trobats en circumstàncies extraordinàries, rodejats de vestits i símbols del reu rang i alletats ell per una cabra i ella por una ovella, creixen al camp, s’atreuen però – oh meravella! – són absolutament ignorants de les coses de l’amor.

2. Qui no és ignorant d’aquestes coses és el públic a qui va dirigida la novel•la: la gent de ciutat de la popular illa de Lesbos. Tothom sap com acabarà la història, però la narració manté la tensió eròtica i la que fa a l’origen de la parella, amb la saviesa retòrica de la millor sofística.

Els nois són trobats a la font de Pan i a la cova de no sé pas quines nimfes. Són d’extraordinària bellesa, tenen cura dels respectius ramats i toquen la siringa que, si no ho he comprès malament, és una flauta de diverses canyes, similar a aquelles que avui veiem en els artistes de Perú. Un dia ella el veu nu i no sap que li passa. Un altre dia és ella qui va nua i s’abracen i es fan petons però, fins que una veïna no dona alguna lliçó al noi… Espantat, no solament per la descoberta, no és capaç de traslladar els seus coneixements recentment adquirits…

3. D’aquí endavant la intervenció dels homes de ciutat, amb els seus vicis i la visió gens “pastoral” de l’amor, sondrolla la contrada, fins que els orígens són aclarits a gust de tothom.

L’obra és plena de referències a la mitologia de l’època i, això, a vegades ens fa la literatura clàssica una mica feixuga. Però el que jo lamento, és no saber-ne prou com per comprendre. Per exemple, m’agradaria saber si eren corrents els abandonaments d’infants (i no us diré perquè Dafnis i Cloe van ser abandonats) o, si tot plegat, és un recurs d’escriptor per donar orígens misteriosos als personatges. Però em fa l’efecte que no. M’agradaria saber si els contes sobre la innocència amb la càrrega eròtica d’aquest eren d’us comú. O si els de ciutat es complaïen escoltant històries improbables, amb el delit que avui anem a l’Òpera sabent que l’argument és, com a mínim, increïble.

4. M’agradaria saber… És un excel•lent llibre per fer una primera immersió a la cultura grega com, Claudi Claudià (Porsèrpina), ho és per fer un magnífic tast de la literatura tardo romana. I, si us salteu l’impagable estudi previ, té unes vuitanta pàgines solament.

Proveu-ho! Longus no us decebrà.

Anuncis

Read Full Post »

A Roma: badar i aprendre. Cal perdre-s’hi. Deixar-se emportar. Si teniu temps, i un bloc i un llapis, es poden anotar les impressions, o fer-ne dibuixos, que la ciutat dóna per això i per més. El que no cal fer a Roma és la visita ràpida a Sant Pere, al Vaticà, i una ulladeta a les runes del Fòrum Imperial i, apa! cap a casa que ja ho hem vist tot. Una bona passejada per Roma conclourà que aquí no hi som pas estranys, sinó uns parents no gaire llunyans, i la sensació d’estar entre família ens acompanyarà fins i tot al seure a taula d’algun dels petits i entranyables restaurants que trobarem esglaonats al llarg del camí.

La meva opinió és, que si hi ha algun monument que representi a Roma en tot el seu llarg historial aquest és el Panteó. Podria ser Sant Pere, al Vaticà, sí! però tal i com el veiem neix als voltants del segle XV. L’altre rival en aquesta contesa de monuments podria ser el Coliseu, també! però, en el mil cinc cents, eren unes runes refugi solament d’alguns ramats i dels sense sostre de l’època. El Panteó en canvi, conserva la seva aparença actual des de l’any 125, crec recordar, i ja era refet sobre dos panteons anteriors destruïts l’un pel famós incendi de Roma en temps de Neró i l’altre per un llamp.

Adrià que era home il·lustrat -cosa bastant rara en els emperadors en general- originari de la Bètica (l’actual Sevilla), però de família i llengua romanes (en cap cas es pot considerar espanyol), Emperador de Roma que és com dir de tot el món conegut i amb una passió sense límits per Grècia, reedificà el Panteó per donar lloc, se suposa, a una simplificació de la religiositat romana. Aquí s’hi faria culte a tots els deus.

Panteó

Al arribar-hi, per la plaça de la Rotonda, fa una magnífica impressió. És un lloc que invita al repòs. No cal córrer cap dins de seguida. Els arqueòlegs diuen que el lloc que trepitgem ara era una plaça porticada a banda i banda. És igual. Ara són cases de pisos, alguna fonda i terrasses de bar. Però aquesta façana impressiona. Al entrar-hi ens adonarem que la connexió entre l’atri i la rotonda pròpiament dita, reguinya per algun lloc, però, a dins, quina magnificència! A quin nivell havia arribat l’enginyeria romana fa dos mil anys per poder bastir una volta com aquesta!

La llista d’adjectius qualificatius s’esgota. Mireu l’obertura que corona la volta i abaixeu els ulls a terra que aquí hi és enterrat Raffaello Sanzio.

De segur que el Panteó del que en tornarem a parlar deu bona part de la seva sort a la seva conversió en el temple de Santa Maria dels Màrtirs, és a dir una església per tots el màrtirs i no van ser pocs!

Seguirà, un dia o altre, el Panteó II.

Read Full Post »