Aneu al Tantarantana: “Vostè ja ho entendrà” de Magris, per Carme Sansa. Esplèndida!

El Tantarantana és un local sobri. Parets nues, de totxo vist però d’una antiguitat venerable, poc més d’un centenar de butaques i, al fons, una cortina negre. Cap concessió a res que no sigui l’escenari. Així devia ser el teatre en altre temps,oi? Vull dir abans que fos considerat un esdeveniment ciutadà o un lloc on l’espectador també és part de l’obra.

I si el local és d’una austeritat que imposa, l’obra, un text que no va ser pas pensat per ésser representat sinó llegit en la intimitat i en veu baixa, és l’expressió d’un ànima nua, que despulla peça a peça les interioritat d’una vida de parella tant interessant com intensa.

… llavors apareix Eurídice (la sentim abans que la veiem) sola, dreta, amb l’espatlla esquerre lleugerament avançada i les mans quietes, dirigint la veu i la mirada sempre a algú que nosaltres no veiem, però que és ben present.

Solament amb la veu i els ulls. Amb la mirada i la paraula, convertida en una Eurídice ben real, Carme Sansa llisca parsimoniosa, a voltes dolça, d’altres tràgica, per les interioritats d’una vida en comú que acaba sent una vida de tothom. Una evocació gens melindrosa. Res d’ensucrat.

Diu molt, perquè la inflexió de la seva veu ho destaca, del què és la poesia i del què ésser poeta, de què és ser viu i sentir-se’n, de l’amor i l’experiència de tenir parella, de…

No us la perdeu si podeu. Podria saber-vos greu no haver-hi anat!

 

 

 

Read Full Post »

No us perdeu el “Vostè ja ho entendrà”, de Magris, que Carme Sansa fa al Tantarantana!

1. Hi ha moltes i molt bones raons per recomanar Vostè ja ho entendrà, un monòleg de Claudio Magris, que s’estrena aquest divendres setze de desembre al Tantarantana.[1]

L’obra [2] és la versió teatral de la narració que va presentar el mateix Magris a l’Institut Italià de Cultura de Barcelona l’any 2007. Es tracta d’una narració no gaire llarga (d’una seixantena de pàgines) protagonitzada per l’esposa (morta) resident a una la Casa de Repòs (mena d’Hades, del més enllà) parlant del seu estimat que és encara viu i reelaborant així el mite clàssic d’Orfeu i Eurídice.

El retrat que fa aquesta nova Eurídice del seu espòs és com a mínim cru i gens ni mica ensucrat. Les misèries de la seva vida en comú i les pròpies de l’ofici de Poeta que és el què era, al cap i a la fi, el seu marit hi són ben palesades. Però hi ha també molta grandesa com la de l’amor comú i la del paper de la dona, a voltes esposa i d’altres mare, sempre imprescindible i artífex del seu èxit artístic.

Res d’elogis desmesurats al marit. Res de panegírics. Orfeu que al mite clàssic té un gran paper és aquí un home desconcertat i un xic ploramiques al qui ha desaparegut fins i tot el seu talent. I, Eurídice, ens és revelada com la gran protagonista.

2. Al llarg de l’obra, la lectura de la qual és també ben recomanable, no em vaig poder estalviar la qüestió de què, o de quant, hi havia d’autobiogràfic. El conferenciant que va presentar el llibre a Barcelona alguna cosa d’això també va dir. Ell, Claudio, va esquivar el tema i, tot i que el meu tracte amb l’idioma italià era, i és, ben escàs, em va semblar entendre que, al cap i a la fi, els llibres sempre es fan amb la vida. I prou…

Passats uns anys va caure a les meves mans un gran llibret de Marisa Madieri, Verde Acqua, [3] la seva esposa i també escriptora morta uns anys abans de Vostè ja ho entendrà. Des que vaig llegir-lo que penso que no, que la dona de bon sentit que sura a Verde Acqua no és precisament l’Eurídice, encara que en algun aspecte (potser la incompetència domèstica… entre d’altres) ell sí que pot ser l’Orfeu del llibre.

3. I en darrer lloc deixeu-me dir que l’obra és protagonitzada per Carme Sansa, una de les grans dames del teatre català. Que la sala és la del Tantarantana, és a dir on es fa teatre-teatre. I que, en aquests temps de retallades i de desconcert institucional, anar al teatre, especialment al “teatre fet a ma” és una bona causa, gairebé un deure!

[1] http://www.tantarantana.com/

[2] Claudio Magris Vostè ja ho entendrà (Lei dunque capirà) Edicions de 1984, Barcelona 2007.

[3] Marisa Madieri Verde agua (Verde Acqua) editorial minúscula, Barcelona 2006.

 

Read Full Post »

Llegiu “L’illa” de Giani Stuparich, tota una sorpresa!

Celebro que l’editorial Minúscula s’hagi decidit pel català. Me’n alegro molt, i encara més perquè, l’obra elegida per començar, hagi estat L’illa de Giani Stuparich. Un magnífic relat no gaire extens, d’una acurada presentació, amb introducció d’Elvio Guagnini i un postfaci de Claudio Magris. La traducció d’Anna Casassas. L’obra hauria de ser tot un èxit i s’ho mereix de veritat.

Una història de dos homes sols, pare i fill, que passen uns dies en una illa adriàtica on, fa molts anys, foren feliços. Dels dos, el pare, està colpit per una malaltia terminal terrible i, el fill, és atrapat per la incapacitat d’expressar-li els seus sentiments. Ha decidit acompanyar-lo en el seu darrer viatge i cada cop és més evident que és un adéu per sempre.

Un llibre sobre el dolor, la vida i la mort, i la malaltia. També un llibre sobre l’amor de dos homes, que no han aprés mai a dir-se les coses amb sinceritat i claredat. Narrat a la manera d’”apunts al natural”, sense cap abarrocament, on no hi ha metàfores i l’única figura literària és l’illa amb tot el que comporta d’extraterritorialitat, de solitud i de paradís perdut ara retrobat.

Hauria de fer una bona immersió en la literatura triestina. Dels de l’època daurada, d’abans de la Gran Guerra Europea, sols he llegit Ítalo Svevo, l’amic de Joyce, que en aquells temps sobrevivia a Trieste donant classes d’anglès ( al Berlitz si ho recordo bé ). De després, és clar, Magris i la seva difunta esposa Marisa Madieri i, ara, Stuparich. Dic això perquè, el que fou el port de mar del Imperi Austrohongarès, va donar acollida a part del dublinès Joyce, a d’altres com, per exemple, Rilke que, prop d’allí, va escriure les famoses Elegies de Duino. I tot em fa pensar que dins del panorama de la literatura europea, la triestina, constitueix tota una genialitat, tot un gènere vaja!

Agraeixo doncs la iniciativa de Valeria Bergali, editora de Minúscula, descendent de triestins, de descobrir-nos aquest tresor.

Read Full Post »

Llegiu “Vostè ja ho entendrà” de Claudio Magris.

“Vostè ja ho entendrà” és, que sapiguem, la darrera obra publicada de Claudio Magris. Un llibre petit –té una seixantena de pàgines- i ben ple de contingut. A diferència de les altres obres de Magris a les que he tingut accés, aquest no és un llibre difícil. Llegir-lo, llegir-lo amb l’atenció que es mereix, no us costarà gaire més d’una horeta i mitja. És un llibre tendre, però també és un llibre cru i despietat.

Aquí, Magris, reprèn el mite d’Orfeu i Eurídice, per fer un retrat de l’amor madur des del punt de vista de l’esposa morta , com la Eurídice clàssica, per la mossegada d’una serp. Eurídice manté al llarg de tot el llibre un monòleg intens on fa un retrat del marit –Orfeu-, adreçat a algú que no coneixem pas –el President de la fundació que regeix la Casa de Repòs on es troba -.

Hi ha també una tràgica i tendra meditació sobre la soledat. Eurídice morta i a la Casa de Repòs, plany Orfeu. Sap que la necessita, que sense ella no farà pas res més de bo. I una exposició crua i en algun moment còmica del com porta la situació el pobre poeta. Un llibre escrit, doncs, amb un gran sentiment i un no es pot treure del cap que Magris va enviudar, no sé si fa gaire temps, però en qualsevol cas de ben gran.

És una autobiografia, com deia el presentador del llibre a Barcelona? Potser sí. Sigui com sigui, seria una autobiografia feta amb més biografies que no la seva. Una reflexió sobre l’ofici de poeta? Potser també, però llavors fora una reflexió sobre la feblesa del ser poeta i no pas de la grandesa.

És ben segur, perquè ho ha dit repetides vagades aquest dies, un homenatge a Eurídice, al seu bon sentit del tot imprescindible per Orfeu, i de retruc un homenatge al paper de la dona desinteressada, protectora i guia… com segurament era la que ell va perdre.

Cal llegir-lo perquè és el Magris personal i íntim el que parla. Perquè no és l’erudit i a voltes difícil, més assagista que narrador, d’altres obres. I, a més… perquè aquest monòleg ja s’ha portat al teatre a Itàlia i la temporada que ve, si tot va bé, el tindrem a Barcelona!

Read Full Post »

Claudio Magris, el mestre, s’explica i s’explica.

És més alt del que sembla a les fotos. En la seva seixantena (68) llueix una magnífica mata de pèl negre. El color de pell torrat, com correspon a un home de costums marineres. Una mirada afable, però penetrant, vestida per unes ulleres que no para de posar i treure. Vestit fosc impecable amb una camisa color blau cel. Elegant.

Fa la seva entrada al carreró tot saludant, amb una inclinació de cap, amable, i un mig somriure, als que passegem pel defora del Institut Italià de Cultura tot esperant l’hora. És prou discret. El seu tarannà no té gens de “divisme”.

A dins ens hi congreguem uns tres-cents que a nosaltres dos, venint de la llunyana Manresa, ens semblen una multitud. D’escriptors en vaig localitzar dos entre el públic. Un era Joan de Sagarra, l’altre Lluís Izquierdo, el bonhomiós poeta de “Travesías del Ausente”, el meu poeta, viu, preferit en llengua castellana. Editors, traductors… però sobretot lectors omplim la sala.

L’acte el presenta algú del Institut Italià de Cultura en un italià standard prou comprensible. Un del país en fa una introducció en castellà i tot seguit Claudio Magris, el mestre, s’explica i s’explica. Nosaltres escoltem embadalits però l’italià que usa és el de Trieste i és, com a mínim, un pèl obscur. Res però, ens sembla, que no hagi dit a la Mònica Terribas o a l’Ada Castells aquests darrers dies.

A la fi aprofito per saludar a en Lluís Izquierdo, poeta, mentre la meva dona fa cua per aconseguir la dedicatòria de Claudio Magris. Ens signa “A cegues”. Total una horeta i quart de saviesa i bon estil.

I, ara, a llegir “Vostè ja ho entendrà”.  I espero poder explicar-ho al proper article!

Read Full Post »

Una cita amb Claudio Magris a Barcelona

Dimarts és el dia. A l’Institut Italià de Cultura (passatge Mèndez Vigo) de Barcelona hi haurà Claudio Magris presentant les edicions espanyola (Anagrama) i catalana, que, com totes les traduccions anteriors de Magris, és feta per Edicions de 1984, del seu darrer llibre titulat “Lei dunque capirà”.

Deixeu, si podeu, el què esteu fent i aneu-hi! Magris és molt Magris com a narrador. I és molt Magris com a pensador. I n’és, també molt, com a savi. Si heu llegit “Danubi”, “Microcosmos, o “A la cieca” (jo només n’he llegit això) sabreu perquè dic que deixeu el que feu i aneu a escoltar-lo encara que d’italià, com la majoria, no en plegueu un borrall.

La cita és el dia 4 de setembre a les 7 de la tarda. Ens hi veurem!

Read Full Post »