Estic llegint “Absurdistán” (Alfaguara) de Gary Shteyngart. Fins fa uns quants dies, que el vaig trobar descobrir llegint distretament La Vanguardia, no sabia ni que al món hi fos tal personatge. Bé – del llibre ja en parlarem — el senyor Shteyngart va emigrar de la URSS als EUA quan tenia set anys i, en aquesta novel·la, assaja un retorn accidental i accidentat al país original. Ho llegeixo amb molta atenció i crec que és un tema que pot haver donat lloc a un gènere, només que, per mi, és tota una descoberta. Si algú en sap més i m’ho fa arribar li agrairé.
Però ara em fa gràcia parlar de la meva col·lecció d’aparicions de Catalunya i de productes catalans a la literatura universal, o millor, a la literatura que hi tingut la sort de llegir. I Shteyngart diu que el psiquiatra novaiorquès del personatge tenia, en el seu consultori, uns sofàs Barcelona. Mira per on!
Per ara anem a les perles que he anat recollint des del dia que em vaig fixar en aquests detalls. La prolífica Amélie Nothomb — ja sabeu que m’agrada! – a “Cosmética del asesino” — la seva primera obra publicada — ens sorprèn cap al final dient-nos que tot plegat passa a la secció internacional de l’aeroport del Prat, exactament el 24 de març de 1999. Ha fet nou anys!
Unes quantes troballes més. Ariosto a “Orlando Furioso” cita Girona i València però “algú se’ls abraona a Barcelona…” No és que sigui un passatge important per la història… Joyce a l’Ulisses diu que una vegada va conèixer un home de Barcelona que sempre deia: postpràndium (corrents a veure què diu l’Enciclopèdia). I Magris a “A cegues” parla de Barcelona sobretot referit a la nostra guerra. I Thomas Mann a “La muntanya màgica” on parla de les sardanes al davant de la catedral de Barcelona. I Sartre a “La nàusea“, i Sciacia a “Càndid” citen les Rambles de Barcelona.
L’únic producte català que he trobat ha sigut la Cervesa Sant Miquel. A “El port de les aromes” de Lanchester, cada vegada que van a veure cervesa s’hi refereixen com… passem a les santmiquels
… quina manera de perdre els temps, oi? Però els sofàs Mies van der Rohe, m’han fet repassar la col·lecció.
Algú en té més…? Ningú té manies — ben tonto això de col·leccionar intangibles, oi? — com les meves…?
Blog de'n Valentí Torra 