1. El talent [1] és una novel·la ben curiosa, intensa i sorprenent. Estructurada en forma de thriller i situada principalment a Lisboa descriu les aventures d’una parella de joves que està en possessió d’un artefacte (robat) que permet detectar i determinar amb tota seguretat, qui té o no talent literari.
No acabem de saber ben bé perquè, però l’artefacte és objecte de la cobdícia d’un munt d’editors (capaços de fer qualsevol cosa per obtenir-lo). Sí, en canvi, som coneixedors que, els dos joves, volen emprendre la seva carrera editorial (“Edicions del Cocodril”) amb l’ajut inestimable d’aquesta màquina fantàstica capaç, entre d’altres meravelles, de fer-los rics.
Alguna cosa fa adonar-nos de seguida que no estem davant d’una novel·la d’aventures, sinó d’una en la que els temes principals són: la Literatura i la Teoria Literària. Tal com sona!
La veu de la narració (la d’un dels protagonistes) a vegades parla amb mi. És a dir l’Autor fa una novel·la on un Personatge surt del guió i m’interpel·la o m’explica. Ja sé que això no és nou, però està fet amb molta gràcia. Això a més de fer-hi sortir figures retòriques (algunes m’han fet recórrer a la Viqui) en el llenguatge corrent. Però l’invent és utilitzar autors, de molt o poc nom, com a adjectius qualificatius per descriure algú o alguna cosa. I, això, enmig d’un thriller disparatat (i increïble) com aquest, ho he trobat ben curiós.
Cal afegir que hi ha aparicions estel·lars (tal i com diu a la contraportada) de Boris Vian, Llull o Aristòtil. Què més pot demanar un que mira de passar els dies entre llibres?
2. Ara potser diré una bestiesa però, tot llegint, m’ha anat apareixent Smart World (que jo he llegit traduït com El mundo es un pañuelo) novel·la feta de Literatura i protagonitzada per professors de Teoria Literària (i tot i així trepidant), del gran David Lodge. Potser sí, potser no – ves a saber! – però a mi me l’ha recordada.
3. Vaig comprar El talent fa pocs dies. De fet, ja havia decidit comprar-lo en veure el programa de llibres d’en Jordi Llavina que, a Manresa, repiquen les televisions locals a hores intempestives. En un d’aquest programes hi sortien ell i en Jordi Nopca passejant pel barri de la Ribera de Barcelona tot parlant-ne. Insomne impenitent com sóc hi vaig quedar enganxat i decidit a fer el gest de comprar-lo.
. . .
[1] El talent de Jordi Nopca. LaBreu edicions 2012
Blog de'n Valentí Torra 