“Lívia”, la segona i magnífica entrega del Quintet d’Avinyó, de Lawrence Durrell.

Quan començo a llegir una novel·la o, com en aquest cas un conjunt, no faig gaire recerca per saber que n’opinen ens savis. M’estimo més rebre’n la impressió el més directa possible. Però aquesta vegada no m’acabo de fer amb aquella idea que em permeti “navegar” en el conjunt. I això no vol pas dir que El Quintet d’Avinyó no sigui una excel·lent obra literària, però és d’una grandesa que desborda!

 En el primer llibre hi trobem uns personatges en l’Europa d’entreguerres amb tota una colla de problemes i vivències. I, al segon, Lívia, m’adono que en realitat són personatges d’una novel·la escrita per un personatge de la segona entrega. I al acabat la segona entrega no estic gens segur de qui és de carn i ossos – si hi ha algú en alguna novel·la que ho sogui – i qui producte literari. O dit d’una altra manera, qui és personatge de qui donat que el fil conductor són dos escriptors, arribats, en el moment d’escriure la “pentalogia”, a un punt de divisió de les personalitats tal com per dialogar entre ells i els seus productes.

Però l’obra és realment bona. El riu de la narració porta una gran diversitat de “materials” i no solament troballes formals. Hi ha un estudi de la soledat humana i una mena de descomposició del jo que jo només havia vist en Pessoa. La identitat esclatada, el desdoblament assumit, la moral discutida i tot plegat enmig d’un ambient esotèric i freudià, colonial i diplomàtic, anglosaxó i egipci a la vegada.

I uns personatges, sobretot els femenins, realment fascinants.

Llegiu-lo si podeu, en gaudireu i pensareu molt!

Read Full Post »

“Monsieur”, el primer llibre del Quintet d’Avinyó, de Lawrence Durrell.

He acabat Monsieur, el primer dels cinc llibres que composen el Quintet d’Avinyó però, abans d’acabar l’empresa, vull deixar quatre ratlles amb la impressió de la lectura encara ben viva. I és que el llibre s’ho mereix.

L’obra té tots els ingredients per ser un best seller de moda. Hi ha un noble arruïnat de la Provença més antiga; una secta gnòstica amb ingredients suïcides que s’ubica a l’oasi de Macabrú, al l’Egipte etern; hi ha l’explicació – o, millor dir, la teoria – del tot improbable, però suggerent, sobre la fi dels Templers i més coses que tot seguit relataré. Amb menys ingredients Dan Brown, per exemple, ha fet prous duros!

L’obra té el caràcter d’un torrent que baixa desfermat enduent-se tot el que troba al seu pas. Acompanyen al Piers, el noble provençal, la seva germana – boja – i el seu marit un metge anglès del servei diplomàtic. L’acompanya també un escriptor anglès que novel•la les seves vides, casat amb una noia que a la vegada…

L’homosexualitat i algun altre tabú, dels que en aquell temps eren tabús tabús, recorre de dalt a baix tota la història de les relacions, triangulars, de les dues parelles, més la d’un historiador single amb una mentalitat prou interessant. I, és clar, Freud, el doctor Freud mític i no el replicat, contestat i desmitificat d’avui, n’és també personatge.

N’hi ha prou per fer-vos venir ganes de llegir-lo? Afegiré que els temps narratius estan situats fora del temps “real” de la novel•la i que poc a poc, ens anem fent a la idea de que no res és el que sembla, o que ni tant sols és de veritat, o… Ja ho veureu!

Per si cal deixo escrit que l’autor, Lawrence Durrell, és autor també d’una altra obra magna, el Quartet d’Alexandria, que va tenir més èxit. Les dues obres – nou llibres en total – són situades al món d’entreguerres, farcides de diplomàtics i d’història i tenen l’amor i els seus confins com a tema central.

Sort i bona lectura!

Read Full Post »