Max Aue, l’infortunat protagonista de “Les benignes”, passa la darrera part de la novel•la amb “L’educació sentimental” de Gustave Flaubert sota el braç. Així que, amb més temps i poques ganes de fer res, l’he agafada del prestatge (que a Manresa en diem postada) de la meva discreta llibreria i, apa som-hi!
No cal ser un lector compulsiu de novel•la clàssica, per apreciar “L’educació sentimental”. El llibre és una olla plena de vida, curulla de personatges; d’històries i d’Història; de política i de seducció. Un estudiant de dret , fill d’una vídua de la petita aristocràcia rural francesa, que va a raure a la capital i Paris passa, en aquell temps, per una important agitació política – la que es coneix com la Revolució de 1848 – i que viurà afeccions i desafeccions, amors i ruptures.
Llàstima de no haver llegit uns quants clàssics francesos més, perquè m’agradaria dir amb més coneixement de causa, que aquest llibre és del bo i millor que ha donat la literatura francesa abans de Proust.
Personatges ben creïbles, confegeixen una història narrada amb mesura i precisió, feta de temes ben contemporanis i moderns als ulls dels lectors del seu temps. Es tracta d’una novel•la urbana, vaja!, on les passions són intenses; les mentides entre amants: moneda corrent; els ideals: tangibles i els fets del carrer entre policies i revoltats són tenyit de sang. La fortuna i la misèria juguen una gran partida al llarg de l’obra i la columna vertebral són els sís i els nos dels amors de l’Arnoux i Frédéric Moreau.
Tot plegat narrat com qui no vol, com una crònica de la trivialitat del moment, com si no volgués treure res de la seva justa mesura i, els qui hi entenen, diuen que en el millor francès del seu temps.
Perseguit per crims contra la moral, com Baudelaire del qui era contemporani, pero amb la sort de sortir-ne indemne, va ser també amic de George Sand. En la història de la literatura va just al darrera d’Stendhal i Balzac i poc abans de Zola i Maupassant, que reconegué sempre la influència de Flaubert en la seva obra.
Crec que més tard, més d’hora, en tornarem a parlat de Flaubert.
Blog de'n Valentí Torra 