Qui se’n recorda avui de Papini? Ahir vaig donar una ullada, rapideta, a una de les llibreries grans de Barcelona i no vaig aconseguir de trobar-ne res. Ben segur que en tenien en algun raconet però, ja ho veieu, Papini no està de moda i és una llàstima!
Giovanni Papini és un autor extraordinàriament potent de primers del segle passat. Tant culte com apassionat. Ateu militant durant mitja vida i convers al cristianisme l’altre. Exercí de novel·lista, d’assagista, dirigí almenys tres revistes literàries, fou editor –entre d’altres de Dino Campana del que ja en parlarem- i tota una autoritat en el seu moment. La Florència on va néixer el 1881 el devia dotar d’aquell punt de geni i de desmesura característic d’ell i d’altres grans florentins.
Però, parlant del llibre… és defensable avui un personatge com “Gog“? No ho sé pas. En primer lloc un home tan immensament ric com se’l descriu no passaria tant desapercebut pel món, ni aniria sense un reguitzell de persones cuidant de la seva seguretat. En segon lloc, ningú en el nostre segle tindria aquest estatus d’extraterritorialitat arreu del món (o potser sí!). Tercer, el nostre sistema jurídic que, llevat dels passamans d’escala, crec que ja ho ha legislat, quantificat i tarifat pràcticament tot, ben segur que no el permetria fer determinades col·leccions ni alguns dels experiments.
Però “Gog”… té coses realment sorprenents! Primer, com a història de les idees del primer tram del segle vint val, de sobres, el seu pes en or. Segon perquè està ple de brillants intuïcions, algunes de ben reeixides. Tercer perquè els seus comentaris –posats és clar en boca de Gog- sobre Einstein, Edison i Freud entre d’altres són valuosos.
Jo de les lectures fetes fa anys en recordava escenes sorprenents i que m’ha fet molta gràcia de rellegir com per exemple la subhasta de països; o la història de la humanitat escrita al revés, és a dir d’avui cap enrere, idea que vaig trobar després a “L’home duplicat” de Saramago.
De Gogs, n’hi ha uns quants a la literatura europea d’abans de les grans guerres del segle passat. Musil en el seu “L’home sense qualitats” inclou un milionari culte, que participa amb interès en la gran acció nacional que es cou a Àustria. Cohen a “Bella del senyor” fa un cant a un altre personatge, Solal, que ja fou objecte d’un llibre, una mena d’esbós, per ell tot sol. Chesterton hi era particularment afeccionat a aquests tipus de protagonista. I segur que n’hi ha molts més que ara no recordo.
Si us atreviu amb Papini ho passareu bé. Jo a més hi he après coses. I… ho podem discutir si us abelleix.
Blog de'n Valentí Torra 