Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Irène Némirovsky’

De la popular Suite Francesa ja ho deveu haver llegit tot. Es tracta de l’obra inacabada, de la malaguanyada Irène Némirovsky, que va aparèixer dins d’una maleta abandonada, al cap d’anys de la seva mort. Cal dir també, que es tracta d’una novel•la prou remarcable, que no fou pas revisada ni corregida per l’autora, el què la fa encara més impressionant i més valuosa com a document.

Miraré de fer-hi la meva aportació fugint, si puc, dels camina més fressats.

1. La primera part és un mosaic del que fou l’èxode francès davant la imminent arribada de l’exercir del “Reich” a París. Les peripècies de diverses famílies són tractades amb una gran tendresa, però sense amagar-ne la duresa de la situació. Molts són els personatges que es van encreuant pel camí, però a mi, el què més m’ha agradat, és el retrat del matrimoni Michaud, una parella d’empleats de banca que, tot i el mal moment, raonen i es comporten amb una gran dignitat.

Aquesta primera part, que ella va titular Tempesta de Juny, a mi m’ha recordat Els Miserables, tant pel fons com per la forma. Com Victor Hugo traça una epopeia de perdedors, sense amagar-ne els aspectes foscos. I com ell, els fa aparèixer i desaparèixer, trobar-se i perdre’s, amb un talent narratiu que fa enveja.

Jo coneixia la Irène que construïa els seus llibres sempre des del punt de vista d’un personatge principal – El Ball, David Golder…- I aquest llibre m’ha semblat tota una novetat en la seva tècnica narrativa.

2. La segona part titulada Dolce és tota una altra cosa. La presència dels alemanys, els oficials dels quals s’allotgen a les cases dels francesos, produeix situacions ben xocants. La majoria de famílies que els hostatgen tenen un fill mort o presoner, el marit o el pare al front, o tot a l’hora. Ni totes les sogres, les mares i les esposes desitgen de la mateixa manera el retorn dels absents. Ni tampoc els que han quedat a França porten massa bé el tema de la ocupació alemanya o el de la gelosia. A estones, tot es torna violent! I si no fos pel vergonyós capítol del col•laboracionisme, seria com una d’aquelles novel•les franceses en que l’arribada als nous temps – el cicle napoleònic, per exemple – trenca i subverteix l’antic ordre, amb violència, però, també, amb algun resultat ben notable. A mi m’ha recordat Stendhal.

3. Acaba l’obra amb unes notes que l’autora tenia sobre el devenir de l’obra que són tot un tractat sobre l’art de la novel•la. En un moment lamenta no saber prou teoria musical, perquè el que vol és tramar la Suite Francesa com una peça simfònica.

I en conec un que ha fet exactament això: fer una novel•la com una peça de música barroca, Jonathan Littell. I algun paral•lelisme més m’ha semblat trobar-hi.

4. El llibre acaba amb les cartes del seu marit a totes les amistats possibles demanant, amb una desesperació que escruixeix, intercessió en favor de la seva dona. En una fins i tot s’ofereix ell a canvi d’ella. Però tant ell, Epstein, com Irène Némirovsky foren gasejats al cap de poc.

Lectura recomanable per evitar que torni a passar el què no havia d’haver passat mai. I recomanable també pel que neguen que hagués passat. Aquests darrers ho necessiten amb urgència!

Anuncis

Read Full Post »

el ball 1Els Kampf… (Mare de Déu, Senyor! Com es pot dir així un jueu ni que sigui de ficció?) Els Kampf, deia, eren un matrimoni -ell jueu, ella no- que vivien a París en els anys coneguts com els feliços vint. Què ens en diu la narradora de la parella? “…abans havia estat empleat a la Banque de Paris, i en un passat encara més remot, ordenança a la porta del banc, amb lliurea blava… Poc abans del naixement d’Antoniette, s’havia casat amb la seva amant, Mademoiselle Rosine, la mecanògrafa de l’amo.” Per casar-se va renunciar al judaisme, va fer-se catòlic, i la única descripció que en tenim és que era “… un jueu petit i secall amb ulls de foc…”

El nostre home treballava als graons més baixos de la borsa quan, un cop de sort inesperat, canvia per complet la seva vida. Ara tenen casa gran, molts criats, persegueixen una educació selecta –què dic selecta! …una educació d’elit- per la seva filla i volen obrir-se camí a la més alta societat parisenca. Així que Madame Rosine organitza un ball i hi convida el millor de Paris. Bé el millor, el millor… potser no! En qualsevol cas els cent setanta més rics, o amb més títols nobiliaris, de la França republicana.

A Antoniette, la filla, li és negada l’assistència al ball. I és que Madame Rosine Kampf, que considera el ball com la seva festa, no vol competidores. La resta la trobareu al llibre, en setanta-una pàgines, veureu com es desenvolupen els fets i com acaba la història.

Devia ser amb tota la intenció això de batejar els personatges d’aquesta obra com els Kampf. En aquells dies el “Mein Kampf” del que tots hem sentit parlar era prou conegut.

el ball 2Irère Némirovsky, va néixer a Kiev l’onze de febrer de 1903, filla d’un ric banquer jueu. La seva educació va ser a càrrec d’una institutriu francesa, i la seva mare, de la que diuen que, mai es va interessar per la noia, sembla que no li parlà pas en cap altre llengua que la francesa. A causa de la revolució russa canvien sovint de domicili i fan cap finalment a França. Es casa, té dues filles i escriu el que serà la seva obra publicada en vida i, deixa escrita, a la seva deportació a Austwitch, algunes de les grans obres, a parer de la crítica, en llengua francesa. El 17 d’agost de 1942 és gasejada, com tants i tants, als crematoris nazis.

Jo confesso que, “El ball”, és la única obra que he llegit (això sí, un parell o tres de vegades), d’Irène Némirovsky. El llibre porta data de 1930 i la primera edició catalana, la meva, és de 1987.

Llegiu-lo. Us agradarà!

Read Full Post »