1. Fa poc, als prestatges de casa, vaig topar-me amb l’”Eduard VII i la seva època” d’André Maurois. Em va fer gràcia tornar-lo a fullejar. Aquell Maurois home d’ordre i tant senyor, jueu d’origen, em va recordar el malaurat Stefan Zweig, l’altra gran escriptor, entre els que jo conec, que va conrear la biografia i l’historia.
Posat a remenar el caos de la prestatgeria, va sortir aquest volum comprat i llegit als disset anys. Reconeixeu la portada?… La col•lecció “Los clásicos del siglo XX”, que fou mítica. A la solapa s’anunciaven noms tant gloriosos com M.Van der Meersch – algú recorda “Cuerpos y Almas”? -, Colette, Cronin – algú li sona “La Ciudadela”? -, W. Somerset Maugham, W. Saroyan, Mika Waltari i Lajos Zilahy. Tot això era, llavors, del bo i millor que hi havia als aparadors de les llibreries i, només de pensar-hi, em venen ganes de tornar a llegir-los.
Així que, en un atac de nostàlgia, m’he cruspit “Les Roses de Septembre”(1956) d’André Maurois, llibre que des de tots els punts de vista s’ha fet vell. I jo també. Apa doncs: a la recerca del meu temps perdut.
2. Som-hi: el protagonista, un escriptor tocat per la vareta màgica de l’èxit, viu en el París més sofisticat. Home casat, amb una esposa que fa molt de representant i poc de companya, viu un parell d’aventures amoroses. A la primera part del llibre amb una pintora vinguda del països de l’est d’Europa, a la segona part amb una actriu peruana. I, a la tercera… Ah que no ho endevineu?…
Tot i que França ja era coneguda com la terra de l’amour, fins i tot si voleu de l’amour fou, Andrè Mourois, opta per un tractament atrevit sobre el paper, però poc creïble, o, almenys, només creïble per la gent de la classe social a la que anava dirigida. Amb el seu estil elegant i sobri prova de penetrar l’ànima dels seus personatges i furgar-hi una miqueta. Però aquest partidari de l’ordre, erra el tret. Les protagonistes són massa d’una peça i poc creïbles. El camí del pecat a la penitència que se’n segueix… què voleu que us en digui! Tot plegat un pic artificial.
3. La novel•la s’ha fet vella i el noi que l’ha rellegida també. Maurois té tot l’ofici, cosa que no és pas poca cosa, i una cultura immensa, especialment sobre literatura i història angleses. Ha destacat com a crític i biògraf. Entre els seus escollits hi ha Shelley (“Ariel ou la vie de Shelley”) i Proust (“À la recherche de Marcel Proust”).
Qui sap si el temps tornarà a posar-lo d’actualitat. No ho crec. La gent a qui anava dirigida l’obra és morta i amb l’ofici solament no es passa pas a l’història.
Blog de'n Valentí Torra 