Per celebrar Sant Jordi, al vespre, hem anat al teatre a veure “Sóc una bruixa”, uns monòlegs construïts sobre textos de la universal Mercè Rodoreda, interpretats per la manresana Mireia Cirera dirigida, pel també bagenc, Joan Mª Segura. Fins aquí la fitxa. Ara…
Tres textos, tres contes, encarnats d’una manera brillant per una Mireia Cirera sola a l’escenari, donant vida a les tribulacions de tres dones molt soles. No sé si estem davant de la millor Rodoreda, però sí que estem al davant de la Rodoreda que més m’agrada. La màgica, la fantàstica, la que dóna la volta a realitat i ens parla, no d’allò aparent, sinó d’allò que realment els passa a les seves protagonistes.
No en sóc pas especialista. Només en sóc lector. Tampoc sóc especialista en Jung o Freud, però de tots dos n’hi he trobat traces.
Però anem a la representació. L’escenari no té fons llevat d’unes cortines fosques i, a una banda hi ha una taula blanca, d’escriptora, sense calaixos. Al damunt una gran màquina d’escriure Olivetti, de carro gros i d’aquell verd sòrdid de despatx o de notaria. Un gerro buit. Un penjador de peu… Res més. El terra té fulls escrits escampats com si haguessin caigut distretament… Tot és essencial, minimal, necessari…
O sigui que l’artista s’ha de jugar la cara, sola, tan sola com els seus personatges. Entra vestida de Rodoreda a Ginebra. Penja l’abric i el gorret de llana. Posa unes flors al gerro i ja és la primera dona, la que escriu “Una carta“. Sense interrupció passa a ser, a “El riu i la barca“, la noia que… potser que no us ho expliqui. I, finalment, és, a “La salamandra“, algú que no pot ser, algú que viu mig conte metamorfosat, que viu una realitat kafquianament. I ens la creiem i acabem plorant amb ella.
Al sortir –això és Manresa- tinc la sort de saludar-los –actriu i director- i decideixo que els dec aquest modest homenatge.
Blog de'n Valentí Torra 