Parking Shakespeare, amb “Molt soroll per res”, m’ha regalat una magnífica vetllada de teatre a la fresca.

Com cada any -i ja en són sis- Parking Shakespeare ens ha proposat la sev versió d’una comèdia de Shakespeare. Aquesta vegada: Molt soroll per res, una de les més interessants, sinó la millor, de les comèdies de Shakespeare.

… i no ens l’hem perduda! A les sis de la tarda, al aparcar al xamfrà d’Alí Bey amb Nàpols, al costat de l’Estació del Nord, ja teníem el pressentiment que, la vetllada, resultaria inoblidable.

Molt soroll per res és un conte impossible que passa en una Messina imaginària. El protagonista de més rang és el Rei Pere d’Aragó (és que el ministre Margallo encara no s’havia activat!) i la rèplica li fa Lleonat, senyor local, servicial en extrem, que vol casar la seva filla amb el amb el millor amic del Rei. Una segona trama la duen a terme un seminoble misogin i una dama que no vol home de cap mena a la seva vida, i que acaba…

I tota una caterva de nobles de segona, criats de primera, filles angelicals i còmics diversos, omplen una hora i mitja d’embolics i facècies d’una comicitat tant ben administrada que resulta brillant fins a convertir la representació en tot un plaer per a la intel·ligència.

Vull afegir a aquest comentari que la companyia aconsegueix, una altra vegada, superar-se a si mateixa. Temes com la utilització, àmplia, de l’espai escènic que força vegades s’insereix entre o darrera el públic, m’ha agradat més encara aquest any. M’ha semblat també que el declamat de l’obra havia pujat uns quants punts més sobre un registre que ja era molt bo. La inclusió d’esquetxos musicals de collita pròpia: encertadíssima. I la vis còmica de la companyia, insuperable!

Què més voleu que us en digui!?… Que és una companyia sense “figures”. Que llueix tothom i on tothom és important. A més a més, estem davant una companyia que cada any fa tractes amb una nova direcció. I, és clar, com els còmics de tota la vida, en acabar la representació passen el plateret, on, gustosament, els agraïm la bona estona passada. I tant que sí!

I.. els teniu al Parc de l’Estació del Nord, fins al 3 d’agost, cada tarda a les 19 h., excepte els dimecres. Repetireu, és clar que sí!

Read Full Post »

Fins al darrer dia de Juliol, al Parc de l’Estació del Nord, Parking Shakespeare posa en escena “Treballs d’amor perduts”. No us ho podeu perdre!

1. Al mateix lloc que els anys anteriors – el Parc de l’Estació del Nord – asseguts sota els til·lers a la placeta de sempre, quatre-cents espectadors vam aplaudir amb ganes la dotzena d’actors que van donar vida a Treballs d’amor perduts. [1]

I és que Parking Shakespeare, la companyia, ens va oferir una versió molt per damunt del què podria esperar un marcià, que diumenge a la tarda hagués aterrat al parc en aquest temps de retallades.

Estàvem contents i no ens mancava raó, perquè aquesta comèdia de William Shakespeare, que probablement és una obra primerenca, tot i que acaba bé com totes les comèdies, no és gens fàcil ni pels actors ni per nosaltres.

Voldria ressaltar el mèrit que té actuar amb el públic rodejant els actors per totes bandes i actuar sense cap suport extra de decorat, il·luminació o equip de so. Atacar un text de categoria en un escenari i amb uns mitjans gens corrents, planteja –almenys a mi m’ho sembla – més dificultats que un Sanfermín.

 

2. I cito el famosos encierros perquè Shakespeare va situar l’acció en una Navarra imaginaria on el Rei i el seu seguici, vestits amb texans i bambes, acaben de subscriure el pacte fundacional d’una “Acadèmia Platònica” (això és al segle XVI) que consisteix en mantenir-se ells, i el país, apartats de les dones tres anys.

I, elles, totes tres, vestides com a turistes dels temps del Festival de San Remo, encarnen la Princesa de França i dames de la Cort, disposades, tant bon punt com se’n assabenten, a fer-los trencar el jurament fundacional de l’Acadèmia. Si no fos que… primer, una quilla-quilla passota i comprensiva els ha passat davant i ha sembrat prous dubtes als nostres estudiosos de Plató, fins a fer-los posar sobre la taula aquell concepte – ara tant modern! – de la raó d’estat.

L’enginy de la companyia sembla no tenir límits i la part més còmica, però també més anglesa de l’obra l’han refet “només pels nostres ulls” amb moments d’una comicitat descomunal.

 

3. Al acabar vam aplaudir amb ganes. Que són temps difícils, ja ho sabem! Que no hi ha ajudes de cap mena, ja ho havíem notat fa uns quants dies! Llavors ens vàrem aixecar tots plegats i cap a “exercir el mecenatge” en un cistell deixat al mig de la placeta…

… que l’any que ve us volem veure una altra vegada!

——————

[1] Treballs d’amor perdutsde William Shakespeare, per la companyia Parking Shakespeare, tots els dies que queden de Juliol (dimecres no!) al Parc de l’Estació del Nord (Barcelona)

 

 

 

 

 

Read Full Post »

“La Comèdia dels Errors” a la fresca, darrera producció de “Parking Shakespeare” a Barcelona

Aquest diumenge al vespre, a la fresca del parc de l’Estació del Nord de Barcelona, hem passat una vetllada de teatre que costarà d’oblidar. I és que no és gaire freqüent tenir teatre a la fresca, que aquest teatre sigui de Shakespeare, que l’obra escollida sigui una comèdia de les que exigeix molt d’esforç dels intèrprets i que, aquest esforç, no defalleixi gens ni mica al llarg de l’obra. Si hi afegim que, a més, la representació era de franc, digueu-me si hi ha res de mes interessant!

Les coses m’agraden, o no, i solament tracto d’esbrinar-ne el perquè. I Shakespeare m’agrada. Aquest espectacle de gent reflexionant en veu alta –així com monologant- que ens fa sabedors del que pensen i pretenen, tot posant-nos en clar avantatge cara als altres protagonistes de la comèdia o tragèdia és un plaer i un estímul.

Shakespeare, doncs, m’agrada i veure’l representat -ben representat!- és un plaer, i tots plegats vam riure i aplaudir amb veritables ganes.

Les obres d’aquest genial anglès no s’aguantarien sense una sabia direcció. Passen tantes coses, tantes coses a la vegada i totes tant importants que crec que Shakespeare devia ser  en realitat un director teatral que escrivia i actuava. Així que, primer, la felicitació per l’alter ego de l’autor: el director.

En segon lloc, la felicitació a l’esplèndid aplec d’actors. No deu ser pas fàcil d’actuar en un espai a l’aire lliure i en un escenari circular. Jo em quedo amb la impecable dicció. En tot moment el recitat va ser clar, alt i comprensible. Acompanyat per una gesticulació a vegades original, d’altres sorprenent i sempre adient i puntejada amb uns quants gags que acompanyaven de meravella el text.

Dels actors només en coneixia els de Manresa, però crec que no m’oblidaré de cap d’ells. Veure-us ha sigut un plaer!

I acabo saludant afectuosament els dos que he conegut als bars del meu poble, abans que al teatre, la Mireia Cirera i el Pep Garcia-Pascual. Enhorabona!

Read Full Post »

A “Sóc una bruixa”, Mireia Cirera fa un excel·lent treball sobre tres textos de Mercè Rodoreda.

Per celebrar Sant Jordi, al vespre, hem anat al teatre a veure “Sóc una bruixa”, uns monòlegs construïts sobre textos de la universal Mercè Rodoreda, interpretats per la manresana Mireia Cirera dirigida, pel també bagenc, Joan Mª Segura. Fins aquí la fitxa. Ara…

Tres textos, tres contes, encarnats d’una manera brillant per una Mireia Cirera sola a l’escenari, donant vida a les tribulacions de tres dones molt soles. No sé si estem davant de la millor Rodoreda, però sí que estem al davant de la Rodoreda que més m’agrada. La màgica, la fantàstica, la que dóna la volta a realitat i ens parla, no d’allò aparent, sinó d’allò que realment els passa a les seves protagonistes.

No en sóc pas especialista. Només en sóc lector. Tampoc sóc especialista en Jung o Freud, però de tots dos n’hi he trobat traces.

Però anem a la representació. L’escenari no té fons llevat d’unes cortines fosques i, a una banda hi ha una taula blanca, d’escriptora, sense calaixos. Al damunt una gran màquina d’escriure Olivetti, de carro gros i d’aquell verd sòrdid de despatx o de notaria. Un gerro buit. Un penjador de peu… Res més. El terra té fulls escrits escampats com si haguessin caigut distretament… Tot és essencial, minimal, necessari…

O sigui que l’artista s’ha de jugar la cara, sola, tan sola com els seus personatges. Entra vestida de Rodoreda a Ginebra. Penja l’abric i el gorret de llana. Posa unes flors al gerro i ja és la primera dona, la que escriu “Una carta“. Sense interrupció passa a ser, a “El riu i la barca“, la noia que… potser que no us ho expliqui. I, finalment, és, a “La salamandra“, algú que no pot ser, algú que viu mig conte metamorfosat, que viu una realitat kafquianament. I ens la creiem i acabem plorant amb ella.

Al sortir –això és Manresa- tinc la sort de saludar-los –actriu i director- i decideixo que els dec aquest modest homenatge.

Read Full Post »