Per què Roma?: Els quatre Bernini de la “Galleria Borghese”, 1.

Diuen els que hi entenen, que el quattrocento va ser el segle de Donatello, que Miquel Àngel va ser la figura dominant del segle següent i que el seicento és indiscutiblement el segle de Bernini. I, aquest modest i entregat visitador de museus, sense més elements de judici que el què els entesos diuen, ho subscriu plenament.

Quatre son les obres escultòriques de la Galleria Borghese que Bernini va fer per encàrrec d’Scipione Borghese conegut com il cardinal nipote, nebot de Pau V, llavors papa. Són unes obres bellíssimes, d’un marbre blanc immaculat, molt altes i al mirar-les de baix a dalt fan una gran impressió.

El renaixement de l’escultura és deutor dels successius descobriments d’estàtues antigues. El Laoconte, per exemple, es va descobrir enterrat a Roma en presència d’un jove i bocabadat Miquel Àngel. La impecable perfecció d’aquestes obres va impressionar vivament, tant que superar-les semblava una fita inabastable.

Vasari va concloure que el camí era dotar-se d’una maniera personal, d’un estil propi, que identifiqués l’artista. Això va donar lloc a tota una colla de detalls que ara no fan al cas, però hi va haver una característica que es va imposar durant força temps. És el que en deien la figura serpentinata, això és en forma de serpentina, fent una espiral de baix cap dalt i, normalment, d’esquerra a dreta.

Reprenc el fil i torno a les nostres escultures de la Borghese. Pluto e Proserpina impecablement gira cap la dreta, la força va clarament de baix cap a dalt, elevant-se, i anem de la força bruta a una ingràvida bellesa. A mi em fa una especial impressió la figura de la noia amb els dits del gegant, Plutó, clavats a la cuixa de marbre. Ella però es defensa i amb la ma esquerra li empeny el cap amb tota força i una llàgrima li rodola galta avall.

De primer em pensava que seguint a Claudià, Bernini havia fet una lectura esbiaixada del mite de Prosèrpina, com si tot plegat es tractés d’un matrimoni per rapte al sud de la península itàlica. Però he recorregut a Ovidi –les “Metamorfosi”- i penso que Bernini va usar bé les fonts que tenia a l’abast i va narrar en marbre la història d’una noia violentament assetjada. Tot plegat ben actual!

Mirada des de l’esquerra, veiem la força de l’atac, de l’encalç. Frontalment veiem Plutó aixecant el trofeu. I des de la dreta la pena i la llàgrima de la noia. A baix i cap al darrera hi ha el ca de tres caps guardià dels inferns. Quina altra raça de gos li podria escaure a aquest violent gegant?

Continuara…

Read Full Post »

Avui un clàssic llatí: “El rapte de Prosèrpina” de Claudi Claudià

Vaig llegir el “Rapte de Prosèrpina”, al tornar d’una visita a la Galleria Borghese de Roma i, si veure l’estàtua de Bernini va ser impressionant, no ho va ser menys la lectura del poema de Claudi Claudià que la va inspirar.

Qui era aquest Claudià? Se’n sap ben poca cosa llevat que va ser un celebrat poeta per allà l’any 400. Uns diuen que era cristià –en temps de Teodosi el cristianisme era del tot oficial– d’altres que no. Sigui com sigui aquest contemporani de Sant Jeroni i Sant Agustí fou un excel·lent poeta amplament celebrat pels seus contemporanis.

Entre totes les tradicions que sobre el mite de Prosèrpina –la Persèfone grega– Caludià fa la seva actualització. La cosa fóra més o menys així. Júpiter, el gran, engendra amb la seva germana Ceres, deesa de la terra, una única filla: la nostra Prosèrpina. Júpiter té dos germans més com a mínim, l’un és Neptú déu dels mars i llurs profunditats, l’altre Plutó déu dels inferns. Aquests darrer, que no havia conegut l’amor de cap noia, reclama a Júpiter l’acompliment d’una vella promesa segons la qual, havia de donar-li, per muller, la jove Prosèrpina, el rapte de la qual és el què va esculpir Bernini de manera magistral el segle XVII.

Us estalvio detalls de l’argument, solament que la seva mare, desesperada, arrenca la noia dels inferns cada primavera per perdre-la de nou a la tardor. Així Ceres, deesa de la terra, acompleix el seu paper fent reviure el món, cada primavera, amb la vinguda de Prosèrpina que ho omple tot de bons presagis. I fa plorar tothom amb l’arribada de la tardor i els rigors del dur hivern, que és quan la noia no hi és.

Un mite del tot pagà, sí senyor, però que faríem be de llegir amb calma, d’un temps en que la humanitat, menys orgullosa i prepotent, respectava la terra que trepitgem.

El llibre es llegeix molt bé. Es pot llegir d’una tirada sense haver de recórrer gaire a les notes a peu de pàgina, tot i que recomanaria fer-ne almenys una segona lectura ben feta. És molt d’agrair pels que no en som especialistes, que ens estalviï tota aquella adjectivació referida als mites clàssics que fa tan dificultosa la lectura d’alguns grans llatins. Quan ho haureu fet torneu a mirar-vos les fotos del Bernini. A mi em fa l’efecte que en va fer una lectura esbiaixada ressaltant-ne solament la part lletja de la història. O potser sóc jo que vull veure-hi una història més complexa.

Llegiu-lo i ja m’ho direu!

Read Full Post »