Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Rilke’

L'illaCelebro que l’editorial Minúscula s’hagi decidit pel català. Me’n alegro molt, i encara més perquè, l’obra elegida per començar, hagi estat L’illa de Giani Stuparich. Un magnífic relat no gaire extens, d’una acurada presentació, amb introducció d’Elvio Guagnini i un postfaci de Claudio Magris. La traducció d’Anna Casassas. L’obra hauria de ser tot un èxit i s’ho mereix de veritat.

Una història de dos homes sols, pare i fill, que passen uns dies en una illa adriàtica on, fa molts anys, foren feliços. Dels dos, el pare, està colpit per una malaltia terminal terrible i, el fill, és atrapat per la incapacitat d’expressar-li els seus sentiments. Ha decidit acompanyar-lo en el seu darrer viatge i cada cop és més evident que és un adéu per sempre.

Un llibre sobre el dolor, la vida i la mort, i la malaltia. També un llibre sobre l’amor de dos homes, que no han aprés mai a dir-se les coses amb sinceritat i claredat. Narrat a la manera d’”apunts al natural”, sense cap abarrocament, on no hi ha metàfores i l’única figura literària és l’illa amb tot el que comporta d’extraterritorialitat, de solitud i de paradís perdut ara retrobat.

Hauria de fer una bona immersió en la literatura triestina. Dels de l’època daurada, d’abans de la Gran Guerra Europea, sols he llegit Ítalo Svevo, l’amic de Joyce, que en aquells temps sobrevivia a Trieste donant classes d’anglès ( al Berlitz si ho recordo bé ). De després, és clar, Magris i la seva difunta esposa Marisa Madieri i, ara, Stuparich. Dic això perquè, el que fou el port de mar del Imperi Austrohongarès, va donar acollida a part del dublinès Joyce, a d’altres com, per exemple, Rilke que, prop d’allí, va escriure les famoses Elegies de Duino. I tot em fa pensar que dins del panorama de la literatura europea, la triestina, constitueix tota una genialitat, tot un gènere vaja!

Agraeixo doncs la iniciativa de Valeria Bergali, editora de Minúscula, descendent de triestins, de descobrir-nos aquest tresor.

Anuncis

Read Full Post »

noves cartes a un jove poetaLes Noves cartes a un jove poeta són, sinó el millor que s’ha escrit sobre poesia i el ser del poeta, sí que són el llibre més personal que pot fer un poeta a part, és clar, de la seva pròpia obra. És un llibre que com a mínim se l’ha de qualificar de valent, donat que no defuig cap tema, cosa que li agraeixo de tot cor.

Altrament que les Cartes a un jove poeta de Rilke, aquestes no tenen un destinatari concret. Amb això vull dir que Margarit deu haver escrit el que tenia ganes d’escriure i no allò sobre el que era consultat. Així el llibre, ja des de la primera pàgina, m’ha semblat ben diferent del de Rilke, malgrat la quasi coincidència del títol.

Així: “Que la part més important del treball d’un poeta necessiti unes condicions innates és un primer senyal que escriure poesia no és un ofici o una professió. Ser poeta és una manera de ser o d’estar en el món”. I amb això acabo les cites perquè potser transcriuria  tot el llibre.

Una ullada als títols, que Margarit dona a les cartes, ja ens diu que no estem davant un llibre qualsevol sinó davant d’un llibre necessari. Mireu, els capítols porten la següent llegenda per títol: Començar a escriure, començar a publicar; La necessitat; La inspiració; Llegir un bon poema; Entendre un bon poema; Poesia i literatura; Poesia i traducció; Poesia, filosofia i religió; Poesia i amor i per acabar Poesia i soledat.

Si l’autor i jo fóssim prou coneguts – o almenys saludats – per fer-li algunes preguntes, sobre el com enfoca ell la poesia, no m’hagués atrevit pas a fer-ne tantes ni tant bones. I ara tenim aquests preciosos monòlegs en forma de cartes on explica tot el que un poeta pot explicar sobre el ser poeta.

Cita i opina sobre molts poetes i algun prosista i en aquest apartat també m’he endut alguna sorpresa. Per exemple… a mi m’agrada Pessoa i Kavafis més que a ell! Què hi farem, oi?

Read Full Post »

Cartas as a un joven poetaEls darrers dies he fet diversos intents de confegir una entrada del llibre de Rilke i del de Margarit i no me’n he sortit! I és que em costa més del que fóra desitjable glosar llibres de poesia o sobre poesia i per això que rara vegada m’he atrevit a fer-ho.

I és ben empipador que em passi això perquè, de fet, la poesia és el que més m’interessa. Gaudir-ne amb passió deu fer difícil de poder-ne parlar reposadament. Però provem-ho

Rilke va escriure unes subjugants Cartes a un jove poeta entre el 1903 i el 1909. Anaven destinades a un tal Franz Xavier Kappus, del que no en sé absolutament res, com no sigui el que en diu una nota al peu de la pàgina que informa de la posterior dedicació d’aquest poeta a la literatura escrivint algunes novel•les.

Però Kappus no és altra cosa que l’afortunat destinatari d’unes cartes en les que Rainer Maria Rilke sembla abocar-hi l’ànima. Crec que solament a les dues primeres sembla fer-li alguna indicació o valoració com si diguéssim particular, però el llibre sencer és tota una lliçó sobre el ser i el fer del poeta. També és una lliçó de vida on es parla del dolor  i de l’amor  i de força coses més.

El llibre no ha perdut gens de valor. Les seves opinions – algunes – poder ser discutides, però quan parla de com el poeta ha d’assumir la totalitat de la seva experiència i que solament d’allí en sortirà “necessariament” el poema… Tinc la sensació de ser l’alumne que en vol més i més i no pararia d’escoltar.

Podria fer un refregit de citacions – n’hi ha moltes i de molt sàvies – però no ho faré. Us prego que llegiu aquest llibre si us agrada llegir poesia o, fins i tot, si mai heu pensat d’escriure algun vers.

Read Full Post »